Un aclariment sobre Dalí i Lacan

El molt amable lector Miguel Fernández m’acusa en un comentari al meu article Un precursor, publicat al «Quadern» d’El País el dia 6 d’aquest mes, d’una falta absoluta de rigor per la meva afirmació segons la qual Salvador Dalí ja havia llegit Lacan quan va escriure El mite tràgic de l’Angelus de Millet. El comentari del senyor Fernández és el següent:

Lacan no havia començat a esbossar la seva teoria -que només es pot qualificar com a tal des de mi transporte dels 50, ¡25 anys després del moment en què l’autor assegura que Dalí el va llegir- cap a inicis dels anys 30, ni tan sols havia escrit la seva tesi sobre la psicosi. Llegeixo sempre Toutain amb interés, però, si per desacreditar la psicoanàlisi, ha d’afirmar una cosa rotundament falsa, és que es provoca sense el rigor positivista i racional que el mateix autor prescriu (per no haver d’esmentar la opinió de les feministes sobre Lacan i la psicoanàlisi).

      Dalí assegura que va escriure el seu assaig (publicat per primera vegada al 1963) l’any 1932. Podem donar un cert crèdit a aquesta afirmació de l’artista perquè l’any 1932 ell mateix anava anunciant entre els seus amics —un dels quals, el poeta J.V. Foix— la pròxima aparició d’aquest llibre, i el 1933 la revista surrealista Minotaure va publicar com a avançament editorial el pròleg que havia de figurar a l’edició d’El mite tràgic de l’Angelus de Millet. Ara bé, és sospitós que el llibre no veiés la llum fins al 1963 i que, per justificar-ho, Dalí afirmés que el manuscrit es va extraviar i no va aparèixer fins molts anys més tard. No sabem exactament què va passar, però no es pot descartar que l’any 1932 l’assaig que Dalí diu que ja tenia acabat no fos més que un projecte encara per realitzar. En qualsevol cas, la dada més rellevant en tot aquest assumpte és que, en el pròleg publicat a Minotaure, el mateix Dalí reconeix el seu deute amb la tesi doctoral de Lacan, De la psicosi paranoica en les seves relacions amb la personalitat (1932), com refereix Ian Gibson a la seva biografia de Dalí. Per tant, Dalí havia llegit Lacan quan va escriure El mite tràgic de l’Angelus de Millet, i és doncs el senyor Fernández el que afirma una cosa rotundament falsa quan m’acusa a mi d’afirmar una cosa rotundament falsa i m’atribueix l’estranya maniobra de provocar-me a mi mateix sense el rigor positivista i racional que segons ell prescric. D’altra banda, els deixebles de Lacan reconeixen aquesta relació entre la tesi de Lacan i l’assaig de Dalí.  Voldria dir, finalment, que jo no desacredito enlloc la psicoanàlisi, dic tan sols que el seu peculiar llenguatge es revela com un instrument útil al gust de Dalí per l’escarni, cosa que, llegint El mite tràgic de l’Angelus de Millet, tothom podria veure d’una hora lluny si no fos que en aquesta societat cada cop hi ha menys gent capaç de distingir la paròdia de la ciència, i no seré jo qui me n’estranyi veient alguns dels papers que publiquen les universitats sota la categoria de ciències socials. Si les feministes tenen una mala opinió de Lacan i la psicoanàlisi, no és una cosa que m’incumbeixi, però tampoc se’m fa estranya: les feministes tenen mala opinió de tot. Fins i tot de Lacan!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s