Ad populum

Escriu Walter Lippmann a L’opinió pública que, així com Aristòtil va haver d’insistir que l’esclau era esclau per naturalesa, així, els primers pensadors de la democràcia van haver d’insistir que l’home lliure era legislador i administrador per naturalesa. La comparació no és injusta; el mite de la voluntat popular, que pressuposa en tots i cadascun dels ciutadans el coneixement, la sensatesa, l’honestedat i el rigor necessaris per prendre decisions transcendents, només es pot veure avalat per l’adopció d’un dogma. Al segle XVIII, els crítics del pensament democràtic ja van fer notar que les persones no sempre es comporten racionalment, ni estan sempre ben informades, i molt sovint es deixen enganyar amb facilitat. La descripció no pot ser més exacta, però no van ser escoltats: cap sistema pot admetre la inconsistència del seu propi fonament. Als anys vint del segle passat Lippmann es va tornar a prendre seriosament aquest assumpte i va advertir de l’absurditat i el perill de fer gravitar el sistema democràtic al voltant de l’opinió pública. No és casual que ho fes en aquells temps: la premsa, la ràdio i els noticiaris cinematogràfics ja havien començat a complicar les coses. Poc després, Europa es veuria dominada pels totalitarismes, i a hores d’ara hi ha un consens bastant general entre historiadors i pensadors que aquests moviments van tenir el seu origen en el mite de la voluntat popular. Després de la Segona Gran Guerra, pocs són els que es van atrevir a negar la superioritat moral i tècnica de la democràcia representativa.

            Ara, com a conseqüència de la crisi econòmica d’aquests darrers anys i de l’oportunisme de polítics cínics o ingenus, o posseïdors d’una turbulenta mescla d’aquests dos atributs, tornen a florir els populismes, i el referèndum —el vehicle per excel·lència de la voluntat popular— sembla cridat a regir els destins d’Europa amb les armes de l’agitació i la propaganda. Que els anglesos van votar clarament contra els seus propis interessos, ho resumeix molt bé una declaració de Guy Verhofstadt, el portaveu del grup liberal demòcrata al Parlament Europeu, l’endemà mateix del referèndum britànic: «En les últimes vuit hores, el Regne Unit ha perdut 350.000 milions de dòlars, una quantitat superior a la que el país ha aportat al pressupost de la Unió Europea els últims quinze anys». Davant de la situació creada, al president Puigdemont, que vol que els catalans també votin contra els seus propis interessos,  li va faltar temps per declarar, que «el Brexit és la prova que es poden prendre decisions de sobirania», i Pablo Iglesias es va afanyar a explicar que «d’una Europa solidària no se’n voldria anar ningú», donant a entendre que els britànics que havien votat per marxar ho feien impulsats per les polítiques inhumanes de Brussel·les. El populisme no es permetia tants luxes des dels anys trenta.

(Publicat a El País, 30-06-14)

 

 

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Incidència de la llum

La segona generació de pintors holandesos del XVII descobreix en estat pur el que l’art, de manera subordinada, no havia deixat mai de buscar: la primacia de les formes. La importància del tema representat és sovint tan escassa, que en alguns casos fins i tot tendeix a ser nul·la; amb aquest descobriment l’obra no perd sinó que realça els seus atributs essencials. D’aquí prové, crec, l’entusiasme amb què aquells pintors es van posar a pintar natures mortes i figures humanes en actituds quotidianes, banyades en la llum de matí que entra pel finestral d’un menjador o es filtra suaument per les vidrieres d’una cambra; en l’equilibri d’ombres i clarors de les diferents hores del dia i dels objectes que s’hi conformen. Com explica Gombrich, la gent —de segle en segle tan fidel a si mateixa— compra natures mortes per decorar les parets dels menjadors, però els pintors no les pinten per evocar res; les pinten per estudiar la incidència de la llum en la textura i el color d’una poma, una copa de cristall, una llagosta de mar d’un vermell suprem.

            Vermeer, que només va pintar pel goig de la pintura, és el gran pintor d’aquest moment transcendent, però els crítics i els especialistes mediocres —molts més del que se sol pensar— s’han interessat i es continuen interessant per esbrinar el sentit exacte de les seves enigmàtiques composicions. Un quadro de Vermeer, Donzella adormida, ha estat i és objecte d’especulacions temàtiques, presidides totes per la certesa que la missió d’un crític d’art només es podrà veure realment acomplerta en el moment en què aquest crític fixi rigorosament el significat d’una obra. El quadro al·ludit representa una noia que dorm recolzada en una taula. La mitja penombra que banya l’escena i la llum, més intensa i uniforme, que es pot observar, a través d’una porta entreoberta, a l’estança del fons donen al quadro tota la seva presència. Per la similitud de la postura de la noia amb un gènere de dibuixos i pintures de l’època que es complauen a recrear, entre altres prejudicis socials, el tòpic de la minyona que, en comptes de fer la feina, s’emborratxa i s’adorm, s’ha explicat una i altra vegada que aquest és també el tema de Vermeer. Altres, fixant-se en el vestit i les joies de la noia han dubtat que es tracti d’una minyona i han pensat més aviat que és la senyora de la casa. La radiografia del quadro ha permès descobrir que, a l’habitació del costat, el pintor hi havia esbossat un home i un gos, la qual cosa voldria dir que la noia es troba sota la vigilància del senyor de la casa o del marit. Si Vermeer va tapar aquests esbossos és probablement perquè no li interessava facilitar aquesta classe d’interpretacions i perquè volia que tot sorgís de l’equilibri de la llum i les formes. A diferència dels gravats i dibuixos moralitzants, els seus quadros fugen de tot el que és explícit.

(Publicat a El País, 02-06-14)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Així estem (i 2)

Si a Catalunya funciona admirablement bé aquest model d’èxit —en expressió reiterada dels seus comissaris— que es coneix com immersió lingüística, i si funciona de manera inqüestionable (és a dir, que no s’admet que sigui objecte de qüestionament), i si a més a més no es veuen cartells públics escrits en altra llengua que la catalana, i el metro de Barcelona, en les seves comunicacions megafòniques, tracta el castellà com l’anglès o el xinès (és a dir, que el català sempre és la llengua que figura en primer lloc mentre que el castellà pot aparèixer en segon, tercer o quart lloc, en alternança amb les altres); si això és així —i si no ho és agrairé que algú corregeixi els meus errors d’apreciació—, el manifest del grup Koiné és el primer manifest de la història que ha vist ateses la major part de les seves demandes anys abans de fer-se públic. Aquest fenomen de causalitat retroactiva entra de ple en el camp de la ciència ficció, la qual cosa no ens hauria d’estranyar gens si tenim en compte que, al preàmbul del manifest, s’al·ludeix amb tota normalitat al procés constituent de la República Catalana com si es tractés d’un fet consumat i no d’una fantasia ideològica, i que des de l’any 2012 hem vist presidents, consellers, periodistes, tertulians i professionals diversos violar sistemàticament les lleis, si no de la física, sí del sentit comú.

            És cert, d’altra banda, com asseguren els promotors del manifest, que en les últimes dècades la llengua catalana ha sofert un deteriorament molt més pronunciat que el que hagi pogut sofrir en èpoques anteriors. No ens ha d’estranyar; aprendre bé una llengua implica un esforç de la intel·ligència que la gent entrenada per penjar estelades, cridar consignes, posar l’esport i la seva representació simbòlica per damunt de qualsevol altre interès i celebrar actes folclòrics i manifestacions multitudinàries no sembla gaire disposada a fer. El nacionalisme sempre ha concebut el català com un instrument polític, i això és el que més ha contribuït a deteriorar-lo, perquè n’ha corromput la funció i l’ha situat en una posició d’aïllament i, a força de posar-lo sempre en guàrdia d’imaginàries agressions externes, n’ha impedit un desenvolupament airós. La convivència amb el castellà, en canvi, el coneixement profund de les dues llengües, sempre ha representat un avantatge, i és altament probable que els millors escriptors catalans hagin obtingut molts dels trets del seu estil dels esplèndids models que ofereix la literatura castellana. Poden continuar cridant, amb l’estarrufament tragicòmic que els caracteritza, que el problema ve de fora, però sempre ha vingut de dins. Els principals interessos de la societat catalana són la gresca i l’autoelogi, com Sant Jordi va tornar a posar de manifest ara fa un parell de setmanes. Així estem.

(Publicat a El País, 05-05-16)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Així estem (1)

Amb motiu de la publicació del manifest monolingüista del grup Koiné, es va poder  sentir, en tertúlies de ràdio i televisió, com alguns del seus defensors apel·laven una i altra vegada als “sociolingüistes” amb la presumible intenció d’advertir que la ciència no s’acordava amb les objeccions dels seus adversaris, una mica com qui assegura la realitat de la telepatia o l’astrologia, precedint les seves afirmacions de la coneguda fal·làcia ad auctoritatem “està científicament demostrat que…” Per a un nacionalista, per a un militant de qualsevol corrent ideològic, els seus postulats i la seva visió de la història són necessàriament científics i, en conseqüència, les observacions dels que s’hi oposen han de ser totes desestimades per falta de rigor.

            Ara bé, encara que seria injust afirmar que tots els sociolingüistes catalans avalen punt per punt les tesis del manifest —de fet, alguns no s’han estat de fer públic el seu dissentiment—, no és menys cert que molts dels que s’hi han adherit constitueixen el batalló central, a Catalunya, d’aquesta disciplina acadèmica. Així les coses, no és d’estranyar que sobre els llibres de Joan-Lluís Marfany —obres de sociolingüística diacrònica, de la història de l’ús social de les llengües— hagi caigut l’anatema o el silenci, a pesar de la importància crucial de les conclusions que hi exposa l’autor a partir d’un estimable treball de documentació. En resum, Marfany constata —en especial a Llengua, nació i diglòssia— que el castellà s’introdueix a Catalunya al segle XVI per la pura voluntat de les elits socials, que mostren una clara intenció de participar en el procés de construcció de la nació espanyola. Aquests sectors privilegiats de la societat usen el castellà per a la llengua escrita i per a tots aquells afers públics en què la llengua oral pren la formalitat de l’escrita, i el català per als seus assumptes privats, la qual cosa crea una situació de diglòssia, és a dir, d’ús de distintes llengües per a distintes funcions, que no es fa extensiva a les classes populars perquè aquestes viuen perfectament al marge de l’activitat política i cultural. Aquesta situació es manté estable fins al segle XIX —Marfany nega (oh, sacrilegi!) que el 1714 tingués cap incidència significativa en l’ús social de les llengües—, i al XIX les classes populars s’incorporen a la pràctica diglòssica amb l’eclosió dels moviments obrers. La introducció del castellà a Catalunya obeeix, doncs, a un moviment endogen i no a una imposició externa. Quan aquestes tesis es van fer públiques el 2008, el sociolingüista Jordi Solé i Camardons, firmant del manifest Koiné, va diagnosticar autoodi a l’autor i el va acusar de negacionista, adjectiu històricament reservat als qui neguen l’Holocaust. I així estem.

(Publicat a El País, 28-04-16)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

D’una tirania

Coleman Silk, el protagonista de La taca humana, de Philip Roth, es veu obligat a renunciar a la seva plaça de catedràdic de grec en una universitat americana per haver ofès greument dos estudiants negres. Ell no sabia de quina raça eren, perquè no li havien vingut mai a classe, i un dia, passant llista, va tenir l’acudit de preguntar si els dos estudiants no s’havien pas diluït en fum negre. Va dir «negre» potser perquè aquells dies rellegia La Ilíada i tenia ficat al cap aquest adjectiu que tantes coses qualifica al poema homèric.

            No sé si la vida imita l’art, com volia Oscar Wilde, o si la ficció de Roth, que se situa als anys noranta, no feia més que reflectir el que ja passava aleshores a les universitats americanes, però avui dia el cas del doctor Silk no passaria de ser una anècdota. Fa pocs mesos, a Claremont Mckenna College (Califòrnia), membres de l’associació de minories marginades —formada per negres, hispans, asiàtics, feministes, homosexuals i discapacitats— van fer una vaga de fam per obligar a dimitir la vicedegana d’estudiants: havia dit en un correu que feia tot el que podia per atendre els alumnes que «no encaixen en els motllos» de la institució, expressió que es va entendre com una ofensa irreparable. I els estudiants van guanyar: amb el beneplàcit de les autoritats acadèmiques, la vicedegana va dimitir. A Yale, l’ús de barrets mexicans i plomalls indis durant les darrera celebració de Halloween va provocar una enèrgica protesta contra el que les minories consideren «apropiació cultural». La revolta va acabar amb un assetjament al director d’un dels Colleges que conformen la universitat. A Harvard es recomana als professors de Dret que eliminin dels seus programes qualsevol referència al delicte de violació i que prescindeixin del verb «violar» inclús en expressions com «això viola la llei». I a la Universitat de New Hampshire, es facilita als alumnes una llista de 4.750 paraules que es qualifiquen de «problemàtiques». No es pot dir, per exemple, «paternitat», «maternitat», «nouvingut», «homosexual», «sa», «malalt», «obès», «pobre», terme aquest últim que es recomana substituir per l’expressió «persona privada dels privilegis que tenen altres». Per mesurar el grau de follia d’aquest moviment, al realitzador de documentals Ami Horowitz se li va acudir demanar firmes als estudiants de Yale en suport d’una revocació de la Primera Esmena de la Constitució (1791), la que garanteix la llibertat d’opinió: en menys d’una hora va aconseguir més de cinquanta adhesions entusiastes.

            La perversió del llenguatge precedeix les tiranies. De moment, a les nostres latituds, on fa anys que el victimisme dicta la correcció de les paraules, ja hi ha polítics, estudiants, professors i periodistes que usen el femení com a genèric. No trigaran a exigir-lo.

(Publicat a El País, 03-03-16)

 

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El nom i la cosa

Assegura Julio Camba en un dels seus articles de Haciendo de República que, quan es discutia al Congrés en sessió nocturna l’oportunitat de concedir als catalans un Estatut d’autonomia, van haver de treure del llit el diputat José Ortega y Gasset, que aquells dies passava una malaltia, perquè els expliqués què diferenciava l’autonomisme del federalisme. Camba situa l’acció entre les quatre i les cinc de la matinada, i diu que la condició física del filòsof era tan precària, que gairebé el van haver de dur en baiard. Sabem que Camba tendeix a exagerar les coses —i, a força d’exagerar-les, les il·lumina amb unes veritats que el rigor i la serietat no sempre arriben a captar amb tanta precisió—, però coneixem per altres vies el discurs que va fer Ortega aquella matinada, i en aquest discurs diu certament que ha sofert cada dia per la greu confusió que regna al Congrés sobre els conceptes de sobirania, autonomisme i federalisme. No sé si pocs o molts dels diputats actuals es mantenen en un grau similar d’ignorància; el que sí que s’ha pogut veure entre els polítics i els tertulians que freqüenten els mitjans de comunicació catalans és que hi ha qui usa el federalisme com a talismà i hi ha qui se’n serveix com a instrument de burla. Els primers exhalen la paraula amb una aura de noblesa progressista; els segons l’expulsen per les comissures dels llavis amb tot el menyspreu que els bull per dins. I mai aclareixen de què parlen.

            El discurs d’Ortega és de 1931, el mateix any en què va aparèixer a Espanya Teoría jurídica del Estado federal, de Michel Mouskheli, i en aquells moments el federalisme s’entenia en substància com un acord entre Estats que cedien a la unió tota o part de la seva sobirania; l’autonomia consistia, en canvi, en la transferència, per part d’un únic Estat, de competències administratives a les diferents comunitats del seu territori. La diferència és tan extrema que es comprèn molt bé que Ortega s’aixequés del seu llit de malalt per posar fre a la confusió. Ara bé, amb el temps, les dues formes d’Estat han anat confluint, i en la pràctica el règim autonòmic espanyol ja és considerat, en els tractats de teoria política, com un model de caràcter federal. Per ser-ho del tot, només necessitaria, a part de la reforma del Senat, que els Estats federats es corresposabilitzessin a garantir la cooperació i la igualtat entre espanyols. A canvi d’això Catalunya, amb les mateixes competències que té ara, podria passar a dir-se, per exemple, Estat Nacional Català, sempre que quedés clar a la Constitució que el nom no fa la cosa. Al capdavall, l’Estat Lliure de Baviera no és ni més Estat ni més lliure que Catalunya, i la Confederació Helvètica no té res de confederació. Segur que amb aquest nom a molts processionaris els cauria la bava i potser ja no tindrien tantes ganes de moure’s de casa.

(Publicat a El País, 04-02-16)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

D’unes taques

Dues taques fosques i persistents ennegreixen l’ànima sobiranista. Durant més de trenta anys vam sentir els agents del pujolisme queixar-se amb rancúnia de la superioritat moral que exhibia l’esquerra. Certament hi ha una esquerra que fa gala d’aquest vici, però els sobiranistes han cavalcat sempre al seu costat i, convençuts com estan d’encarnar les més altes virtuts, no accepten que els seus anhels es vegin reduïts a opinions partidistes; són un camí de redempció empedrat de sacrifici. D’aquesta convicció profunda han anat rajant sense pudor els noms de Gandhi, Rosa Parks, Nelson Mandela o Martin Luther King. N’han rajat també milions de processionaris pacífics que han donat un exemple al món. I diumenge passat inclús en va rajar una vaga de fam.

            Però dues taques fosques i persistents ennegreixen tanta noblesa. La primera es dibuixa amb la cara de Jordi Pujol. Durant els anys del seu pontificat, fidels i postulants administraven parcel·les de despotisme en mitjans de comunicació, escoles, universitats, empreses. Catalunya semblava la contrada on qui es té dret l’escapcen de què ens dóna notícia un vers de J.V. Foix. I també semblava l’antiga Etiòpia, on els súbdits de la cort imitaven els gestos, la veu, els tics i les obsessions del rei.  Ara, quan tot anuncia que patriarca i família tenen grans possibilitats de passar a la història universal de la infàmia, els mateixos que recordaven als dissidents que Pujol era indiscutible, es presenten com a garants d’una nació impol·luta. Aquesta és una taca que no se’n va, però la segona encara és més negra.

            Fa poc vam poder llegir les explicacions de Mònica Terribas en resposta a les preguntes que li va fer aquest diari sobre la seva entrevista a l’assassí de José María Bultó. Terribas, seguint segons diu criteris acadèmics, es nega a usar la paraula “terrorista” i parla d'”independentisme combatiu”. Sobre el concepte de terrorisme —assegura— no hi ha consens internacional. Tampoc hi ha consens sobre la igualtat de sexes o sobre la llibertat d’opinió; són coses que només interessen a les democràcies. La fe de Terribas és la del relativista. Diu: “Hi ha qui considera Bin Laden terrorista i hi ha qui el considera un heroi. Hi ha qui considera Obama un heroi i hi ha qui el considera un terrorista”. El mateix relativisme dels que demanaven diàleg amb ETA i s’indignaven amb la Llei de Partits, el d’aquelles autoritats acadèmiques que invitaven l’esquerra abertzale a dissertar sobre la pau i toleraven en nom de la llibertat d’expressió que els estudiants intentessin expulsar de les aules els polítics i els intel·lectuals amenaçats. És una taca vella i persistent. Si llegeixen la Divina Comèdia veuran que als que la porten no els volen ni a l’infern.

(Publicat a El País, 07-01-16)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , | Deixa un comentari