La màquina de l’absurd

En l’argot acadèmic actual, una revista d’impacte és una publicació que, pel seu rigor científic i l’escrupolosa selecció dels articles que li són enviats, acapara les aspiracions dels investigadors universitaris necessitats de publicar sense treva per mantenir la cotització dels seus currículums. Cogent Social Sciences (literalment: Ciències socials convincents) és una revista d’impacte perquè ho declara ella mateixa i perquè així se li reconeix. Fa poques setmanes —en tinc notícia gràcies al blog de la Plataforma Tercera Cultura— aquesta publicació acadèmica va acceptar sense reserves un article titulat «El penis conceptual com a constructe social». A l’abstract (resum), els autors, la doctora Jaimie Lindsay i el doctor Peter Boyle, declaren “que el penis conceptual s’entén molt millor, no com un òrgan anatòmic, sinó com un constructe social isomòrfic de la masculinitat tòxica performativa”, i per sostenir aquesta tesi se centren en el fenomen del canvi climàtic, propiciat per una hipermasculinitat identificable amb el penis conceptual implicat en les dinàmiques del poder patriarcal capitalista. No sé si el lector se sorprendrà si li dic que en aquest article tot és de mentida: falsos són els noms dels autors, falses les seves credencials i falses totes i cada una de les seves afirmacions. Ara bé, que els avaluadors d’una revista d’impacte no sàpiguen distingir una paròdia d’un treball rigorós té una explicació molt convincent: bona part del que es publica en l’àmbit de les ciències socials és indistingible de la paròdia.

            No és la primera vegada que això es posa en evidència. El lector segurament recorda el cas Sokal (1997), i no són pocs els crítics que, en llibres i ressenyes, no s’han privat de denunciar-ho, però ara fa poc ha aparegut en castellà una obra del filòsof anglès Roger Scruton, Los pensadores de la Nueva izquierda, que va molt més enllà de la simple denúncia. En aquest llibre —reedició actualitzada d’un d’anterior publicat al 1985—, Scruton traça la genealogia d’aquesta forma de discórrer que ell anomena “màquina de l’absurd” amb un rigor i una capacitat d’anàlisi fora de tot dubte. Des de Sartre fins a Žižek, des de l’Escola de Frankfurt fins als Estudis Culturals passant pels postestructuralistes, en tots els casos identifica i demostra alguna forma d’absurditat. De vegades parcial, barrejada amb idees poc o molt pertinents; de vegades, com en el cas de Lacan, total i absoluta, i és una llàstima que l’edició castellana s’estalviï l’epígraf que acompanya el títol en l’original anglès: Ximples, impostors i agitadors. En opinió de Scruton, els pensadors de la Nova Esquerra no fan servir la llengua per argumentar, sinó per impedir la discussió i la crítica mitjançant una obscura verbositat sense sentit, empeltada de tòpics de l’esquerra radical i altes dosis de paranoia psicoanalítica. Òbviament, Scruton és un fatxa.

(Publicat al Quadern d’El País, 8-06-17)

 

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

L’obra de govern

Durant la precampanya de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003, el programa matinal de Catalunya Ràdio va preguntar a l’audiència quin seria el millor successor de Jordi Pujol, si Artur Mas o si Pasqual Maragall. Devien ser molts els oients que van córrer a marcar el número de l’emissora, però jo només recordo una trucada: la d’una senyora de veu ganxuda que s’exclamava nerviosament per la impertinència de la pregunta; la bona dona veia tan clar com l’aigua que, abans que als dos candidats al·ludits, el dret de successió corresponia al fill del patriarca, i el seu comentari es va deixar sentir sense que suscités cap reacció adversa ni del conductor del programa ni de cap altre oient. Al capdavall, aquella senyora no feia més que reclamar, qui sap si disposant d’informació privilegiada, el que ja figurava de temps en els plans de la família: com una autèntica María Cristina, Artur Mas havia estat cridat a ser el regent que guardaria el tron a Oriol Pujol per quan aquest estigués prou madur per ocupar-lo.

            Vistes les circumstàncies, no té res de particular que, després de la presa de possessió de Pasqual Maragall com a nou president de la Generalitat, Marta Ferrusola digués que s’havia sentit com si els haguessin entrat a robar a casa. Ara que tot sembla indicar que els lladres no eren els que entraven sinó els que sortien, el símil del lladronici cobra un valor inesperat, però si el que volia dir la primera dama era que els nous inquilins del palau de la Generalitat arribaven per destruir l’obra de govern del patriarca, no podia anar més equivocada. Josep-Lluís Carod Rovira, vigilant dels passos d’un Maragall que ja es començava a trobar en hores baixes, no tenia altra intenció que la d’accelerar el projecte pujolista, el qual sempre havia consistit en la transformació gradual del país dels catalans en un enorme camp de pastura.

            A les tertúlies de les ràdios i les televisions catalanes, hi sol haver algú disposat a recordar amb insistència que el 2012 va ser el poble de Catalunya el que, per reacció espontània, va prendre possessió del camp, i que el regent, impressionat per les legions de catalans que prenien la iniciativa, no va tenir més remei que deixar de ser Maria Cristina per convertir-se en Moisès. El poble sap de dret, d’economia, d’història i de sociolingüística i, en funció de tals sabers, pren una decisió sobirana. Ara, quan cada vegada sembla més probable que els Pujol Ferrusola constituïen una banda criminal, aquests mateixos tertulians diuen compungits que sempre ens quedarà l’obra de govern. De moment, no els falta raó: l’obra de govern perdura; si Sant Lluís va tenir cent mil fills, Jordi Pujol n’ha tingut més d’un milió. Més de dos milions, segons els organitzadors.

(Publicat al Quadern d’El País, 11-05-17)

Publicat dins de Català | 1 comentari

L’ogre del president

Ja havia decidit que no escriuria una sola línia sobre el cas inaudit d’Alfons Quintà, quan certs articles apareguts a la premsa amb motiu de l’espantós desenllaç amb què es va coronar una vida plena d’absurdes malvestats m’han inclinat a donar el meu punt de vista sobre un home a les ordres del qual vaig treballar en els inicis de TV3, i de qui vaig rebre, amb prolongada insistència, tota classe d’insults i amenaces de mort per haver defensat una aspirant a locutora que ell acabava d’acomiadar amb falses justificacions. Però el que vull posar de manifest en aquesta columna no és una experiència personal, sinó les circumstàncies en què Alfons Quintà va exercir el poder que li confiava i li protegia la presidència de la Generalitat.

            Com el lector no deu ignorar, Quintà va ser nomenat director de TV3 poc després d’haver publicat en aquest diari un seguit de cròniques polítiques en què atacava el govern de Convergència i Unió i al·ludia a les presumptes irregularitats comeses en la gestió de Banca Catalana, l’entitat financera fundada i presidida per la família Pujol, i la bancarrota de la qual va costar a l’Estat 345.000 milions de pessetes. L’episodi va tenir els seus punts forts en la presentació d’una querella contra el president de la Generalitat, la retirada posterior d’aquesta querella i l’adhesió d’una multitud enorme de catalans a un president en qui el fantasma de la nació catalana ja s’havia encarnat de forma solemne i duradora. L’oposició no es va interessar mai pels motius que van conduir Jordi Pujol a confiar el seu principal aparell de propaganda a l’home que, quatre dies abans, era el seu enemic número u.

            Havent pres possessió del despatx, Quintà, amb la indiferència o el concurs d’altres càrrecs directius, no tardaria a humiliar i assetjar sense treva els seus atemorits subordinats. Per la manera que tenia de mirar i gesticular, pels seus canvis constants d’humor i els seus comentaris despectius, procaços, intimidadors, ja comprenies de seguida que et trobaves davant d’una ment pertorbada. I quan no et tocava més remei que dinar amb ell, ja sabies que tota aquesta personalitat l’escenificaria amb la boca plena del menjar que, directament amb els dits, aniria prenent del teu plat. Que era un psicòpata, no ho dubtava quasi ningú, però tothom procurava dissimular-ho. Ho vaig advertir a un alt càrrec dels mitjans de comunicació de la Generalitat —actualment imputat en un cas de corrupció— i, en el més pur estil convergent, em va contestar que em faria el favor de fer veure que no m’havia sentit. Nomenant-lo director de TV3, Pujol va comprar el silenci de Quintà i, pel mateix preu, va adquirir un ogre al seu servei. Ara, els que durant anys van fer del pujolisme la seva unitat de destí es pregunten com pot ser que tot això no ho denunciés ningú.

(Publicat al Quadern d’El País, 12-01-17)

 

 

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Geperuts

Llegir Josep Pla serveix per més d’una cosa: per comprovar que la seva prosa reuneix tots els atributs d’un català literari capaç de confluir plenament amb la tradició literària europea, i per mirar-se el món amb el punt de vista que traça la potència del seu estil, que és el que passa sempre amb els grans escriptors. També serveix, en bona mesura, per conèixer la història de Catalunya; tant pel testimoni personal que pot oferir ell mateix dels anys que li va tocar viure, com per les referències que dóna i els comentaris que fa d’historiadors, cronistes i pensadors, de vegades ben coneguts però poc meditats, i de vegades oblidats o a penes difosos. Amb tot, les observacions que surten directament de la seva ploma sempre són les més decisives. Per exemple, a Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), parla dels anys d’infància i adolescència del seu biografiat, els anys de la Revolució de Setembre de 1868, de guerres, República, cops d’Estat, Restauració. Barcelona es troba posseïda per “una nerviositat permanent”, abocada a la violència dels extremismes. “L’ànima de la ciutat —escriu Pla— era l’instint de protesta sistemàtic, el «no, no, no!», el «mai, mai, mai!», el «no em dóna la gana, no em dóna la gana, no em dóna la gana!»… La prosperitat és evident. El progrés, incessant. Hi ha feina per a tothom. Es guanyen diners. Però l’instint de protesta és vivíssim, i s’aprofiten totes les ocasions per a protestar. Si la protesta és insuficient, hom alça una barricada i, en últim cas, xiula un tret. Al capdavall la protesta es vulgaritza tant, que la política es converteix en una successió de focs d’encenalls desproveïts de la més lleu transcendència. Els nostres avis no tingueren altra educació política i nosaltres encara n’anem geperuts”.

            Malgrat que, com diu Pla, es vivien anys de prosperitat econòmica per a la indústria i el comerç catalans, les desigualtats socials eren infinitament més accentuades que en els nostres dies;  hi havia feina, certament, però no eren pocs els que havien de treballar moltes hores per obtenir salaris de misèria. Ara bé, les mobilitzacions populars, habilidosament promogudes i custodiades per propagandistes, sempre han tingut molt poc a veure amb la misèria, i molt, en canvi, amb els mites que conformen les ideologies. Pla escriu aquest text després de la guerra, i quan parla del pes que ens fa geperuts, pensa probablement en els desordres continus dels últims cent anys, en els horrors que ha hagut de veure personalment, en els vuit mil assassinats produïts a Catalunya entre el 36 i el 39. Avui dia no patim una situació de violència sistemàtica, però l’imperi del «no», el «mai» i el «no em dóna la gana» ha tornat a posar fonaments. I no el promou una sola ideologia: al segle XXI ja som doblement geperuts, com els camells.

(Publicat al Quadern d’El País, 08-12-16)

 

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Complicacions

Potser ja no s’arribarà a veure mai que una de les herències culturals més pernicioses de les moltes que ens ha llegat el segle XX és la de concebre l’art com un complicat sistema de transmissió d’idees que, convenientment desxifrades per crítics i experts, poden ser formulades en forma de màximes ideològiques o morals. Preocupada per l’expansió d’aquesta plaga, Susan Sontag va publicar l’any 1962 un article titulat Against Interpretation en què arremet contra la fúria interpretativa dels estudiosos del seu temps. No nega la possibilitat que algunes obres tinguin el significat que se’ls atribueix, però aclareix que el valor que poden oferir com a obres d’art o obres literàries no els el confereix precisament el significat, i en conclou que l’obsessió per extreure de les entranyes d’una obra el contigut latent que haurà de permetre al crític l’elaboració d’un discurs sociopolítc de repertori o d’una entortolligada exploració freudiana no revelen sinó «una insatisfacció (conscient o inconscient) amb l’obra, un desig de substituir-la per una altra cosa». Sontag adverteix que la interpretació ideològica, el que ella en diu l’estil d’interpretació modern, «excava, i mentre excava destrueix; furga “darrere” el text per trobar un subtext, que és l’autèntic», i advoca per una crítica que en lloc de dir què significa una obra digui què és i com és el que la compon, i per una percepció de l’art menys interpretativa i més eròtica.

            Mig segle més tard podem afegir que s’ha anat excavant a profunditats cada vegada més grans per extreure’n sempre els mateixos objectes, i que, animats per aquests esforços de prospecció, ja fa anys que els comissaris d’exposicions manen posar cartellets al costat de les obres per indicar al visitant que la Tauromàquia de Goya expressa la protesta del pintor contra la brutalitat que retrata, o que una composició purament abstracta reflecteix, per mitjà del fort contrast cromàtic o els traços decidits del pinzell, el neguit sexual de l’autor en un període especialment agitat de la seva existència. I després ha vingut la consolidació dels Estudis Culturals i l’expansió dels Estudis de Gènere, que són coses que excaven molt més fondo que tot el que els ha precedit. A través de l’escola i els mitjans de comunicació, la manera d’entendre l’art i la literatura que Susan Sontag deixava en evidència al seu article ha arrelat fins a tal punt en la societat, que ja s’ha convertit en una impertorbable idea fixa i, com totes les idees d’aquesta categoria, difícilment cedirà un sol pam de terreny. Inclús és probable que la mania de complicar els aspectes superficials de les coses per fer-los passar per fonamentals —que és això exactament el que es proposa l’interpretacionisme—, més que una idea fixa, constitueixi un valor d’època. Observem que una part creixent dels polítics ja fa temps que persegueixen aquest mateix ideal.

(Publicat al Quadern d’El País, 10-11-16)

 

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Llibertat i poder

L’octubre del 1871, un Flaubert a punt de complir la cinquantena i a punt de començar l’empresa colossal de redactar, en forma de novel·la, un compendi general de l’estupidesa humana que haurà de deixar inacabat després de consagrar-hi els deu últims anys de la seva vida, escriu en una carta a l’escriptora George Sand que, essent ell com és home de molt escasses conviccions, en té una de fortament arrelada, i és que la massa sempre és idiota. Tal afirmació, que avui dia ha de resultar insofrible per als milions d’orelles que dipositen en la massa les seves esperances de renovació política, no és segurament la més escandalosa de les que apareixen en aquesta carta de l’autor de Bouvard i Pécuchet; hi diu també que el sufragi universal i la proposta d’implantar a França una educació obligatòria i gratuïta no faran altra cosa que augmentar el nombre d’imbècils.  A la gent —puntualitza—, se li ha de concedir la plena llibertat, però no se li pot entregar el poder.

            Flaubert arriba a aquestes conclusions perquè ha viscut prou per conèixer a fons la tirania de les opinions populars i també perquè és hereu d’una tradició de pensadors excepcionals, la dels moralistes francesos, que no es va refiar mai del que anomenaven idees públiques, dels prejudicis, la intolerància i el furor de la societat. Avui dia, el sufragi universal és indiscutible —i ho ha de ser sobretot perquè no té una alternativa raonable—, però alguns ja el troben inacceptablement insuficient (“La democràcia no és votar cada quatre anys!”). Els grans líders del nostre moment present valoren més el tumult i l’ocupació de l’espai públic que el sufragi universal.  Els dirigents de Podem i la CUP, per exemple, no es cansen mai d’apel·lar a la mobilització del poble, i la coordinadora del nou partit convergent, Marta Pascal, preguntada pel periodista Nacho Martín Blanco als estudis de RAC1 sobre quina majoria qualificada es necessitaria per proclamar la independència, va contestar: “La independència el que necessita és que la majoria estigui situada als carrers i les places”. A diferència de la declaració de Flaubert, aquesta negació del sufragi no escandalitza, ans al contrari, els que s’autoelogien sense parar com els únics demòcrates del món.

            Mentrestant, amb la tornada a l’escena europea i americana del triangle d’acció que formen l’extrema dreta, l’extrema esquerra i el nacionalisme, s’ha començat a obrir pas el qüestionament de la democràcia entesa com a govern del poble. Un dels autors més radicals d’aquest corrent, Jason Brennan, ha tret un llibre de títol provocatiu, Against Democracy, on proposa un sistema de ponderació del vot i un control de la informació. No sé si Flaubert hi estaria d’acord, però em sembla que de moment ja faríem prou si aconseguíssim recuperar el prestigi de la democràcia representativa.

 (Publicat al Quadern d’El País, 06-10-16)

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

No, Sir

Si la mania de James Boswell era la d’anotar amb pèls i senyals tot el que veia i sentia dir, la mania de Samuel Johnson era la de portar sistemàticament la contrària a tothom. Gràcies a aquestes dues manies, ara podem disposar d’un testimoni fidel de la discussió d’idees, conviccions i prejudicis que practicaven en privat els homes de la Il·lustració. El prestigi que va arribar a adquirir el doctor Johnson al Regne Unit era més pròxim a la veneració que a l’admiració, però en la transcripció de les converses que concedia als seus sol·licitants, Boswell no sembla haver desestimat cap detall ni de les rèpliques dels interlocutors ni de les contrarèpliques del doctor, que lluny d’acollir amb benevolència de savi els dubtes dels que escoltaven les seves dissertacions no s’estava de rectificar-los amb aquell impetuós No, Sir amb què solia començar les respostes.

            Les discussions de Samuel Johnson amb els seus contemporanis, puntualment anotades per la ploma de Boswell, constitueixen un dels aspectes més interessants —no pas l’únic— d’un volum de més de cinc-centes pàgines que Pre-textos va publicar fa pocs mesos en castellà amb el títol de Diario de un viaje a las Hébridas con Samuel Johnson (1785), i que ja prefigura algunes de les característiques de La vida de Samuel Johnson (1799), l’obra que Borges i Pla van distingir entre les més importants del segle XVIII. En una de les discussions que es reprodueixen en aquest Diari i que no trio precisament a l’atzar, el doctor Johnson dialoga amb el doctor Watson, catedràdic del Leonard’s College de Saint Andrews, sobre la decadència del saber. Watson informa que la Universitat de Glasgow ha anat perdent estudiants interns i ho atribueix a l’expansió del comerç. Johnson, per descomptat, no hi està d’acord: tots els comerciants tenen empleats i disposen, per tant, de molt temps lliure. D’altra banda —assegura— els mateixos estudis s’han convertit en un comerç des del moment que qualsevol pot anar al llibreter i comprar-li els llibres que vol. «Ja s’ha acabat el mecenatge», sentencia. Aleshores Boswell, que no és mai un testimoni mut, diu que troba molt trist que ja no hi hagi mecenes. «No, Sir», li respon Johnson, i li fa notar que el mecenatge crea unes obligacions de submissió que impedeixen la llibertat de pensament. Watson es pregunta si l’època —les idees dominants— no exigeix igualment submissió. «No, Sir», replica Johnson. Segons ell, qualsevol home pot dir sempre al món el que li vingui de gust. La rèplica del doctor Johnson, tan poc perspicaç en aquesta ocasió, no es pot atribuir sinó a la seva necessitat de dur la contrària. L’observació de Watson, en canvi, és clarivident. Passats dos segles i mig, quan l’arsenal que ha reunit l’Època li garanteix un poder omnímode sobre les consciències, el fenomen ja no sembla inquietar ningú.

(Publicat al Quadern d’El País, 08-09-16)

Publicat dins de Català | Deixa un comentari