Complicacions

Potser ja no s’arribarà a veure mai que una de les herències culturals més pernicioses de les moltes que ens ha llegat el segle XX és la de concebre l’art com un complicat sistema de transmissió d’idees que, convenientment desxifrades per crítics i experts, poden ser formulades en forma de màximes ideològiques o morals. Preocupada per l’expansió d’aquesta plaga, Susan Sontag va publicar l’any 1962 un article titulat Against Interpretation en què arremet contra la fúria interpretativa dels estudiosos del seu temps. No nega la possibilitat que algunes obres tinguin el significat que se’ls atribueix, però aclareix que el valor que poden oferir com a obres d’art o obres literàries no els el confereix precisament el significat, i en conclou que l’obsessió per extreure de les entranyes d’una obra el contigut latent que haurà de permetre al crític l’elaboració d’un discurs sociopolítc de repertori o d’una entortolligada exploració freudiana no revelen sinó «una insatisfacció (conscient o inconscient) amb l’obra, un desig de substituir-la per una altra cosa». Sontag adverteix que la interpretació ideològica, el que ella en diu l’estil d’interpretació modern, «excava, i mentre excava destrueix; furga “darrere” el text per trobar un subtext, que és l’autèntic», i advoca per una crítica que en lloc de dir què significa una obra digui què és i com és el que la compon, i per una percepció de l’art menys interpretativa i més eròtica.

            Mig segle més tard podem afegir que s’ha anat excavant a profunditats cada vegada més grans per extreure’n sempre els mateixos objectes, i que, animats per aquests esforços de prospecció, ja fa anys que els comissaris d’exposicions manen posar cartellets al costat de les obres per indicar al visitant que la Tauromàquia de Goya expressa la protesta del pintor contra la brutalitat que retrata, o que una composició purament abstracta reflecteix, per mitjà del fort contrast cromàtic o els traços decidits del pinzell, el neguit sexual de l’autor en un període especialment agitat de la seva existència. I després ha vingut la consolidació dels Estudis Culturals i l’expansió dels Estudis de Gènere, que són coses que excaven molt més fondo que tot el que els ha precedit. A través de l’escola i els mitjans de comunicació, la manera d’entendre l’art i la literatura que Susan Sontag deixava en evidència al seu article ha arrelat fins a tal punt en la societat, que ja s’ha convertit en una impertorbable idea fixa i, com totes les idees d’aquesta categoria, difícilment cedirà un sol pam de terreny. Inclús és probable que la mania de complicar els aspectes superficials de les coses per fer-los passar per fonamentals —que és això exactament el que es proposa l’interpretacionisme—, més que una idea fixa, constitueixi un valor d’època. Observem que una part creixent dels polítics ja fa temps que persegueixen aquest mateix ideal.

(Publicat al Quadern d’El País, 10-11-16)

 

Anuncis
Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Llibertat i poder

L’octubre del 1871, un Flaubert a punt de complir la cinquantena i a punt de començar l’empresa colossal de redactar, en forma de novel·la, un compendi general de l’estupidesa humana que haurà de deixar inacabat després de consagrar-hi els deu últims anys de la seva vida, escriu en una carta a l’escriptora George Sand que, essent ell com és home de molt escasses conviccions, en té una de fortament arrelada, i és que la massa sempre és idiota. Tal afirmació, que avui dia ha de resultar insofrible per als milions d’orelles que dipositen en la massa les seves esperances de renovació política, no és segurament la més escandalosa de les que apareixen en aquesta carta de l’autor de Bouvard i Pécuchet; hi diu també que el sufragi universal i la proposta d’implantar a França una educació obligatòria i gratuïta no faran altra cosa que augmentar el nombre d’imbècils.  A la gent —puntualitza—, se li ha de concedir la plena llibertat, però no se li pot entregar el poder.

            Flaubert arriba a aquestes conclusions perquè ha viscut prou per conèixer a fons la tirania de les opinions populars i també perquè és hereu d’una tradició de pensadors excepcionals, la dels moralistes francesos, que no es va refiar mai del que anomenaven idees públiques, dels prejudicis, la intolerància i el furor de la societat. Avui dia, el sufragi universal és indiscutible —i ho ha de ser sobretot perquè no té una alternativa raonable—, però alguns ja el troben inacceptablement insuficient (“La democràcia no és votar cada quatre anys!”). Els grans líders del nostre moment present valoren més el tumult i l’ocupació de l’espai públic que el sufragi universal.  Els dirigents de Podem i la CUP, per exemple, no es cansen mai d’apel·lar a la mobilització del poble, i la coordinadora del nou partit convergent, Marta Pascal, preguntada pel periodista Nacho Martín Blanco als estudis de RAC1 sobre quina majoria qualificada es necessitaria per proclamar la independència, va contestar: “La independència el que necessita és que la majoria estigui situada als carrers i les places”. A diferència de la declaració de Flaubert, aquesta negació del sufragi no escandalitza, ans al contrari, els que s’autoelogien sense parar com els únics demòcrates del món.

            Mentrestant, amb la tornada a l’escena europea i americana del triangle d’acció que formen l’extrema dreta, l’extrema esquerra i el nacionalisme, s’ha començat a obrir pas el qüestionament de la democràcia entesa com a govern del poble. Un dels autors més radicals d’aquest corrent, Jason Brennan, ha tret un llibre de títol provocatiu, Against Democracy, on proposa un sistema de ponderació del vot i un control de la informació. No sé si Flaubert hi estaria d’acord, però em sembla que de moment ja faríem prou si aconseguíssim recuperar el prestigi de la democràcia representativa.

 (Publicat al Quadern d’El País, 06-10-16)

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

No, Sir

Si la mania de James Boswell era la d’anotar amb pèls i senyals tot el que veia i sentia dir, la mania de Samuel Johnson era la de portar sistemàticament la contrària a tothom. Gràcies a aquestes dues manies, ara podem disposar d’un testimoni fidel de la discussió d’idees, conviccions i prejudicis que practicaven en privat els homes de la Il·lustració. El prestigi que va arribar a adquirir el doctor Johnson al Regne Unit era més pròxim a la veneració que a l’admiració, però en la transcripció de les converses que concedia als seus sol·licitants, Boswell no sembla haver desestimat cap detall ni de les rèpliques dels interlocutors ni de les contrarèpliques del doctor, que lluny d’acollir amb benevolència de savi els dubtes dels que escoltaven les seves dissertacions no s’estava de rectificar-los amb aquell impetuós No, Sir amb què solia començar les respostes.

            Les discussions de Samuel Johnson amb els seus contemporanis, puntualment anotades per la ploma de Boswell, constitueixen un dels aspectes més interessants —no pas l’únic— d’un volum de més de cinc-centes pàgines que Pre-textos va publicar fa pocs mesos en castellà amb el títol de Diario de un viaje a las Hébridas con Samuel Johnson (1785), i que ja prefigura algunes de les característiques de La vida de Samuel Johnson (1799), l’obra que Borges i Pla van distingir entre les més importants del segle XVIII. En una de les discussions que es reprodueixen en aquest Diari i que no trio precisament a l’atzar, el doctor Johnson dialoga amb el doctor Watson, catedràdic del Leonard’s College de Saint Andrews, sobre la decadència del saber. Watson informa que la Universitat de Glasgow ha anat perdent estudiants interns i ho atribueix a l’expansió del comerç. Johnson, per descomptat, no hi està d’acord: tots els comerciants tenen empleats i disposen, per tant, de molt temps lliure. D’altra banda —assegura— els mateixos estudis s’han convertit en un comerç des del moment que qualsevol pot anar al llibreter i comprar-li els llibres que vol. «Ja s’ha acabat el mecenatge», sentencia. Aleshores Boswell, que no és mai un testimoni mut, diu que troba molt trist que ja no hi hagi mecenes. «No, Sir», li respon Johnson, i li fa notar que el mecenatge crea unes obligacions de submissió que impedeixen la llibertat de pensament. Watson es pregunta si l’època —les idees dominants— no exigeix igualment submissió. «No, Sir», replica Johnson. Segons ell, qualsevol home pot dir sempre al món el que li vingui de gust. La rèplica del doctor Johnson, tan poc perspicaç en aquesta ocasió, no es pot atribuir sinó a la seva necessitat de dur la contrària. L’observació de Watson, en canvi, és clarivident. Passats dos segles i mig, quan l’arsenal que ha reunit l’Època li garanteix un poder omnímode sobre les consciències, el fenomen ja no sembla inquietar ningú.

(Publicat al Quadern d’El País, 08-09-16)

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Ad populum

Escriu Walter Lippmann a L’opinió pública que, així com Aristòtil va haver d’insistir que l’esclau era esclau per naturalesa, així, els primers pensadors de la democràcia van haver d’insistir que l’home lliure era legislador i administrador per naturalesa. La comparació no és injusta; el mite de la voluntat popular, que pressuposa en tots i cadascun dels ciutadans el coneixement, la sensatesa, l’honestedat i el rigor necessaris per prendre decisions transcendents, només es pot veure avalat per l’adopció d’un dogma. Al segle XVIII, els crítics del pensament democràtic ja van fer notar que les persones no sempre es comporten racionalment, ni estan sempre ben informades, i molt sovint es deixen enganyar amb facilitat. La descripció no pot ser més exacta, però no van ser escoltats: cap sistema pot admetre la inconsistència del seu propi fonament. Als anys vint del segle passat Lippmann es va tornar a prendre seriosament aquest assumpte i va advertir de l’absurditat i el perill de fer gravitar el sistema democràtic al voltant de l’opinió pública. No és casual que ho fes en aquells temps: la premsa, la ràdio i els noticiaris cinematogràfics ja havien començat a complicar les coses. Poc després, Europa es veuria dominada pels totalitarismes, i a hores d’ara hi ha un consens bastant general entre historiadors i pensadors que aquests moviments van tenir el seu origen en el mite de la voluntat popular. Després de la Segona Gran Guerra, pocs són els que es van atrevir a negar la superioritat moral i tècnica de la democràcia representativa.

            Ara, com a conseqüència de la crisi econòmica d’aquests darrers anys i de l’oportunisme de polítics cínics o ingenus, o posseïdors d’una turbulenta mescla d’aquests dos atributs, tornen a florir els populismes, i el referèndum —el vehicle per excel·lència de la voluntat popular— sembla cridat a regir els destins d’Europa amb les armes de l’agitació i la propaganda. Que els anglesos van votar clarament contra els seus propis interessos, ho resumeix molt bé una declaració de Guy Verhofstadt, el portaveu del grup liberal demòcrata al Parlament Europeu, l’endemà mateix del referèndum britànic: «En les últimes vuit hores, el Regne Unit ha perdut 350.000 milions de dòlars, una quantitat superior a la que el país ha aportat al pressupost de la Unió Europea els últims quinze anys». Davant de la situació creada, al president Puigdemont, que vol que els catalans també votin contra els seus propis interessos,  li va faltar temps per declarar, que «el Brexit és la prova que es poden prendre decisions de sobirania», i Pablo Iglesias es va afanyar a explicar que «d’una Europa solidària no se’n voldria anar ningú», donant a entendre que els britànics que havien votat per marxar ho feien impulsats per les polítiques inhumanes de Brussel·les. El populisme no es permetia tants luxes des dels anys trenta.

(Publicat a El País, 30-06-14)

 

 

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Incidència de la llum

La segona generació de pintors holandesos del XVII descobreix en estat pur el que l’art, de manera subordinada, no havia deixat mai de buscar: la primacia de les formes. La importància del tema representat és sovint tan escassa, que en alguns casos fins i tot tendeix a ser nul·la; amb aquest descobriment l’obra no perd sinó que realça els seus atributs essencials. D’aquí prové, crec, l’entusiasme amb què aquells pintors es van posar a pintar natures mortes i figures humanes en actituds quotidianes, banyades en la llum de matí que entra pel finestral d’un menjador o es filtra suaument per les vidrieres d’una cambra; en l’equilibri d’ombres i clarors de les diferents hores del dia i dels objectes que s’hi conformen. Com explica Gombrich, la gent —de segle en segle tan fidel a si mateixa— compra natures mortes per decorar les parets dels menjadors, però els pintors no les pinten per evocar res; les pinten per estudiar la incidència de la llum en la textura i el color d’una poma, una copa de cristall, una llagosta de mar d’un vermell suprem.

            Vermeer, que només va pintar pel goig de la pintura, és el gran pintor d’aquest moment transcendent, però els crítics i els especialistes mediocres —molts més del que se sol pensar— s’han interessat i es continuen interessant per esbrinar el sentit exacte de les seves enigmàtiques composicions. Un quadro de Vermeer, Donzella adormida, ha estat i és objecte d’especulacions temàtiques, presidides totes per la certesa que la missió d’un crític d’art només es podrà veure realment acomplerta en el moment en què aquest crític fixi rigorosament el significat d’una obra. El quadro al·ludit representa una noia que dorm recolzada en una taula. La mitja penombra que banya l’escena i la llum, més intensa i uniforme, que es pot observar, a través d’una porta entreoberta, a l’estança del fons donen al quadro tota la seva presència. Per la similitud de la postura de la noia amb un gènere de dibuixos i pintures de l’època que es complauen a recrear, entre altres prejudicis socials, el tòpic de la minyona que, en comptes de fer la feina, s’emborratxa i s’adorm, s’ha explicat una i altra vegada que aquest és també el tema de Vermeer. Altres, fixant-se en el vestit i les joies de la noia han dubtat que es tracti d’una minyona i han pensat més aviat que és la senyora de la casa. La radiografia del quadro ha permès descobrir que, a l’habitació del costat, el pintor hi havia esbossat un home i un gos, la qual cosa voldria dir que la noia es troba sota la vigilància del senyor de la casa o del marit. Si Vermeer va tapar aquests esbossos és probablement perquè no li interessava facilitar aquesta classe d’interpretacions i perquè volia que tot sorgís de l’equilibri de la llum i les formes. A diferència dels gravats i dibuixos moralitzants, els seus quadros fugen de tot el que és explícit.

(Publicat a El País, 02-06-14)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Així estem (i 2)

Si a Catalunya funciona admirablement bé aquest model d’èxit —en expressió reiterada dels seus comissaris— que es coneix com immersió lingüística, i si funciona de manera inqüestionable (és a dir, que no s’admet que sigui objecte de qüestionament), i si a més a més no es veuen cartells públics escrits en altra llengua que la catalana, i el metro de Barcelona, en les seves comunicacions megafòniques, tracta el castellà com l’anglès o el xinès (és a dir, que el català sempre és la llengua que figura en primer lloc mentre que el castellà pot aparèixer en segon, tercer o quart lloc, en alternança amb les altres); si això és així —i si no ho és agrairé que algú corregeixi els meus errors d’apreciació—, el manifest del grup Koiné és el primer manifest de la història que ha vist ateses la major part de les seves demandes anys abans de fer-se públic. Aquest fenomen de causalitat retroactiva entra de ple en el camp de la ciència ficció, la qual cosa no ens hauria d’estranyar gens si tenim en compte que, al preàmbul del manifest, s’al·ludeix amb tota normalitat al procés constituent de la República Catalana com si es tractés d’un fet consumat i no d’una fantasia ideològica, i que des de l’any 2012 hem vist presidents, consellers, periodistes, tertulians i professionals diversos violar sistemàticament les lleis, si no de la física, sí del sentit comú.

            És cert, d’altra banda, com asseguren els promotors del manifest, que en les últimes dècades la llengua catalana ha sofert un deteriorament molt més pronunciat que el que hagi pogut sofrir en èpoques anteriors. No ens ha d’estranyar; aprendre bé una llengua implica un esforç de la intel·ligència que la gent entrenada per penjar estelades, cridar consignes, posar l’esport i la seva representació simbòlica per damunt de qualsevol altre interès i celebrar actes folclòrics i manifestacions multitudinàries no sembla gaire disposada a fer. El nacionalisme sempre ha concebut el català com un instrument polític, i això és el que més ha contribuït a deteriorar-lo, perquè n’ha corromput la funció i l’ha situat en una posició d’aïllament i, a força de posar-lo sempre en guàrdia d’imaginàries agressions externes, n’ha impedit un desenvolupament airós. La convivència amb el castellà, en canvi, el coneixement profund de les dues llengües, sempre ha representat un avantatge, i és altament probable que els millors escriptors catalans hagin obtingut molts dels trets del seu estil dels esplèndids models que ofereix la literatura castellana. Poden continuar cridant, amb l’estarrufament tragicòmic que els caracteritza, que el problema ve de fora, però sempre ha vingut de dins. Els principals interessos de la societat catalana són la gresca i l’autoelogi, com Sant Jordi va tornar a posar de manifest ara fa un parell de setmanes. Així estem.

(Publicat a El País, 05-05-16)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Així estem (1)

Amb motiu de la publicació del manifest monolingüista del grup Koiné, es va poder  sentir, en tertúlies de ràdio i televisió, com alguns del seus defensors apel·laven una i altra vegada als “sociolingüistes” amb la presumible intenció d’advertir que la ciència no s’acordava amb les objeccions dels seus adversaris, una mica com qui assegura la realitat de la telepatia o l’astrologia, precedint les seves afirmacions de la coneguda fal·làcia ad auctoritatem “està científicament demostrat que…” Per a un nacionalista, per a un militant de qualsevol corrent ideològic, els seus postulats i la seva visió de la història són necessàriament científics i, en conseqüència, les observacions dels que s’hi oposen han de ser totes desestimades per falta de rigor.

            Ara bé, encara que seria injust afirmar que tots els sociolingüistes catalans avalen punt per punt les tesis del manifest —de fet, alguns no s’han estat de fer públic el seu dissentiment—, no és menys cert que molts dels que s’hi han adherit constitueixen el batalló central, a Catalunya, d’aquesta disciplina acadèmica. Així les coses, no és d’estranyar que sobre els llibres de Joan-Lluís Marfany —obres de sociolingüística diacrònica, de la història de l’ús social de les llengües— hagi caigut l’anatema o el silenci, a pesar de la importància crucial de les conclusions que hi exposa l’autor a partir d’un estimable treball de documentació. En resum, Marfany constata —en especial a Llengua, nació i diglòssia— que el castellà s’introdueix a Catalunya al segle XVI per la pura voluntat de les elits socials, que mostren una clara intenció de participar en el procés de construcció de la nació espanyola. Aquests sectors privilegiats de la societat usen el castellà per a la llengua escrita i per a tots aquells afers públics en què la llengua oral pren la formalitat de l’escrita, i el català per als seus assumptes privats, la qual cosa crea una situació de diglòssia, és a dir, d’ús de distintes llengües per a distintes funcions, que no es fa extensiva a les classes populars perquè aquestes viuen perfectament al marge de l’activitat política i cultural. Aquesta situació es manté estable fins al segle XIX —Marfany nega (oh, sacrilegi!) que el 1714 tingués cap incidència significativa en l’ús social de les llengües—, i al XIX les classes populars s’incorporen a la pràctica diglòssica amb l’eclosió dels moviments obrers. La introducció del castellà a Catalunya obeeix, doncs, a un moviment endogen i no a una imposició externa. Quan aquestes tesis es van fer públiques el 2008, el sociolingüista Jordi Solé i Camardons, firmant del manifest Koiné, va diagnosticar autoodi a l’autor i el va acusar de negacionista, adjectiu històricament reservat als qui neguen l’Holocaust. I així estem.

(Publicat a El País, 28-04-16)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari