El mestre francmaçó que a Guerra i pau introdueix Pierre Bezhukov a la secta li diu, quan s’acaben de conèixer, que encara que ell cregui que el seu pensament és fruit de la raó, no és sinó, com el de tothom, fruit de l’orgull, la peresa i la ignorància. Per això mateix observa Stendhal a El roig i el negre que el raonament ofèn, perquè mortifica l’orgull en tant que posa en evidència la peresa i la ignorància. Aquesta constatació té un pes molt important en la novel·la del dinou, que tendeix a mostrar sense concessions les misèries de la naturalesa humana encarnades en una aristocràcia decadent i una burgesia ascendent, tan inculta com presumptuosa. Però el menyspreu del raciocini no és una malaltia privativa de determinades classes socials ni de determinats moments històrics; és una constant del caràcter humà i, abans i després dels novel·listes del dinou, la gran literatura no ha deixat de mostrar-ho amb els més diversos matisos. En el nostre segle, la gran literatura és un bé escàs, i els llibres i les pel·lícules que li usurpen l’espai més aviat tendeixen al contrari: si abans es tractava de ridiculitzar els que se sentien ofesos amb el raonament, ara es tracta d’evitar que els que no raonen es puguin sentir ofesos.
Ara bé, la irracionalitat no és tan sols un motiu de composició literària destinat a obtenir la complicitat del lector intel·ligent; és, sobretot, una màquina de destrucció física i moral d’una eficàcia incomparable, i té arrels tan profundes en la psicologia humana —fins i tot en la del lector intel·ligent— que no són pocs els que s’han decidit a proclamar que el ser humà és essencialment irracional. Steven Pinker, en la seva última obra, Rationality, publicada l’any que acabem de tancar, nega rotundament aquest supòsit i en dona bones raons: la falta de raciocini no és de cap manera una deficiència cognitiva, sinó una renúncia interessada, encara que l’interessat ignori l’interès que el motiva i faci creure a si mateix i als altres que les seves opinions són fonamentades. Per accedir al cultiu de la raó és necessari un aprenentatge que s’ha d’extreure necessàriament d’un cert coneixement dels mecanismes de la lògica, la probabilitat, la distinció entre correlació i causació, el que constitueix en definitiva el pensament crític. Pinker denuncia que l’educació i el periodisme contemporanis han substituït el pensament crític per una propaganda ideològica que anomenen “justícia social” i creu que s’ha de recuperar la funció d’aquestes dues institucions d’assenyalar les fal·làcies de les idees públiques. Jo també ho crec, però Pinker és molt optimista i jo, en canvi, cada dia menys.
(Publicat al Quadern d’El País, 23-01-2022)
Blog de Ferran Toutain 