Al Quadern del 7 de febrer, Josep Massot informava de la donació a la Biblioteca Nacional de Catalunya de l’arxiu de Sebastià Gasch, que, entre altres documents, reuneix l’extensíssima correspondència del crític: un total de 12.000 cartes. Encara no he pogut comprovar si, en aquest conjunt, hi ha les que li va adreçar Lluís Valls Areny (1927-2007) als anys 50 del segle passat, però fa anys que conec, per llaços familiars, les que Gasch va escriure a aquest pintor. Són cartes plenes d’afinitat amb l’esperit i l’obra de Valls Areny, que considera heroica en les condicions de repudi que troba a les comarques catalanes tota tela que no mostri l’exuberància del paisatge, amb la llum estrident i el color ostentós de la tradició local. La pintura que aspira a ser només pintura no es proposa mai reproduir les coses del món per mimar-ne les formes i presentar-les de manera que afalaguin el goig domèstic, sinó que se n’apodera al seu arbitri per crear-les de nou. Aquesta va ser sempre per Gasch, en consonància amb el pensament modern, l’essència que separa l’art dels seus succedanis. “Ja sap com l’admiro —diu a Valls Areny en una carta del 21 de juny de 1957—, com admiro el seu esforç persistent per alleugerir la seva pintura de coses supèrflues i fullaraca”. El pintor, que va néixer i va viure a Castellar del Vallès, havia començat a exercir el seu ofici pintant del natural, però aviat es va adonar que el que ell volia extreure del paisatge només ho podia obtenir al taller amb una laboriosa depuració formal, i aquest descobriment el va anar portant a explorar sense pausa camins molt allunyats dels sus orígens. A Gasch se li va fer de seguida evident que Valls Areny no pintava “per acontentar les tietes”, com diria el seu amic J.V. Foix parlant dels poetes; i reconèixer una clara voluntat artística en un pintor de comarques el va motivar a dedicar-li una de les columnes —la del 6 d’octubre de 1956— que escrivia setmanalment a la revista Destino. L’article té un valor especial perquè Gasch, com reiterarà després a la correspondència amb Valls Areny, explica un d’aquells fenòmens que, sense deixar de ser d’una obvietat aclaparadora, no se solen dir públicament. “A fuerza de ser prodigado hasta la saciedad —escriu en referència al paisatgisme català— engendró las obras más triviales que registra la historia de la subpintura”. I afegeix, poc després, que “son todavía legión los pintorzuelos que continúan hallando satisfacción en esa estéril estandardización”. Aquesta satisfacció, que el temps no ha sabut moderar, ha treballat sempre amb porfídia per barrar el pas al talent, i l’evolució de Valls Areny cap a una pintura que, en els anys que la contempla Gasch, es va fent robusta amb l’assimilació de les tendències modernes, va provocar durant anys les ires dels vilatants, els quals, en paraules del crític, no hi sabien veure res més que una “estrafolària traïció”.
(Publicat al Quadern d’El País, 28-02-19)
Blog de Ferran Toutain 