D’una tirania

Coleman Silk, el protagonista de La taca humana, de Philip Roth, es veu obligat a renunciar a la seva plaça de catedràdic de grec en una universitat americana per haver ofès greument dos estudiants negres. Ell no sabia de quina raça eren, perquè no li havien vingut mai a classe, i un dia, passant llista, va tenir l’acudit de preguntar si els dos estudiants no s’havien pas diluït en fum negre. Va dir «negre» potser perquè aquells dies rellegia La Ilíada i tenia ficat al cap aquest adjectiu que tantes coses qualifica al poema homèric.

            No sé si la vida imita l’art, com volia Oscar Wilde, o si la ficció de Roth, que se situa als anys noranta, no feia més que reflectir el que ja passava aleshores a les universitats americanes, però avui dia el cas del doctor Silk no passaria de ser una anècdota. Fa pocs mesos, a Claremont Mckenna College (Califòrnia), membres de l’associació de minories marginades —formada per negres, hispans, asiàtics, feministes, homosexuals i discapacitats— van fer una vaga de fam per obligar a dimitir la vicedegana d’estudiants: havia dit en un correu que feia tot el que podia per atendre els alumnes que «no encaixen en els motllos» de la institució, expressió que es va entendre com una ofensa irreparable. I els estudiants van guanyar: amb el beneplàcit de les autoritats acadèmiques, la vicedegana va dimitir. A Yale, l’ús de barrets mexicans i plomalls indis durant les darrera celebració de Halloween va provocar una enèrgica protesta contra el que les minories consideren «apropiació cultural». La revolta va acabar amb un assetjament al director d’un dels Colleges que conformen la universitat. A Harvard es recomana als professors de Dret que eliminin dels seus programes qualsevol referència al delicte de violació i que prescindeixin del verb «violar» inclús en expressions com «això viola la llei». I a la Universitat de New Hampshire, es facilita als alumnes una llista de 4.750 paraules que es qualifiquen de «problemàtiques». No es pot dir, per exemple, «paternitat», «maternitat», «nouvingut», «homosexual», «sa», «malalt», «obès», «pobre», terme aquest últim que es recomana substituir per l’expressió «persona privada dels privilegis que tenen altres». Per mesurar el grau de follia d’aquest moviment, al realitzador de documentals Ami Horowitz se li va acudir demanar firmes als estudiants de Yale en suport d’una revocació de la Primera Esmena de la Constitució (1791), la que garanteix la llibertat d’opinió: en menys d’una hora va aconseguir més de cinquanta adhesions entusiastes.

            La perversió del llenguatge precedeix les tiranies. De moment, a les nostres latituds, on fa anys que el victimisme dicta la correcció de les paraules, ja hi ha polítics, estudiants, professors i periodistes que usen el femení com a genèric. No trigaran a exigir-lo.

(Publicat a El País, 03-03-16)

 

Anuncis
Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El nom i la cosa

Assegura Julio Camba en un dels seus articles de Haciendo de República que, quan es discutia al Congrés en sessió nocturna l’oportunitat de concedir als catalans un Estatut d’autonomia, van haver de treure del llit el diputat José Ortega y Gasset, que aquells dies passava una malaltia, perquè els expliqués què diferenciava l’autonomisme del federalisme. Camba situa l’acció entre les quatre i les cinc de la matinada, i diu que la condició física del filòsof era tan precària, que gairebé el van haver de dur en baiard. Sabem que Camba tendeix a exagerar les coses —i, a força d’exagerar-les, les il·lumina amb unes veritats que el rigor i la serietat no sempre arriben a captar amb tanta precisió—, però coneixem per altres vies el discurs que va fer Ortega aquella matinada, i en aquest discurs diu certament que ha sofert cada dia per la greu confusió que regna al Congrés sobre els conceptes de sobirania, autonomisme i federalisme. No sé si pocs o molts dels diputats actuals es mantenen en un grau similar d’ignorància; el que sí que s’ha pogut veure entre els polítics i els tertulians que freqüenten els mitjans de comunicació catalans és que hi ha qui usa el federalisme com a talismà i hi ha qui se’n serveix com a instrument de burla. Els primers exhalen la paraula amb una aura de noblesa progressista; els segons l’expulsen per les comissures dels llavis amb tot el menyspreu que els bull per dins. I mai aclareixen de què parlen.

            El discurs d’Ortega és de 1931, el mateix any en què va aparèixer a Espanya Teoría jurídica del Estado federal, de Michel Mouskheli, i en aquells moments el federalisme s’entenia en substància com un acord entre Estats que cedien a la unió tota o part de la seva sobirania; l’autonomia consistia, en canvi, en la transferència, per part d’un únic Estat, de competències administratives a les diferents comunitats del seu territori. La diferència és tan extrema que es comprèn molt bé que Ortega s’aixequés del seu llit de malalt per posar fre a la confusió. Ara bé, amb el temps, les dues formes d’Estat han anat confluint, i en la pràctica el règim autonòmic espanyol ja és considerat, en els tractats de teoria política, com un model de caràcter federal. Per ser-ho del tot, només necessitaria, a part de la reforma del Senat, que els Estats federats es corresposabilitzessin a garantir la cooperació i la igualtat entre espanyols. A canvi d’això Catalunya, amb les mateixes competències que té ara, podria passar a dir-se, per exemple, Estat Nacional Català, sempre que quedés clar a la Constitució que el nom no fa la cosa. Al capdavall, l’Estat Lliure de Baviera no és ni més Estat ni més lliure que Catalunya, i la Confederació Helvètica no té res de confederació. Segur que amb aquest nom a molts processionaris els cauria la bava i potser ja no tindrien tantes ganes de moure’s de casa.

(Publicat a El País, 04-02-16)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

D’unes taques

Dues taques fosques i persistents ennegreixen l’ànima sobiranista. Durant més de trenta anys vam sentir els agents del pujolisme queixar-se amb rancúnia de la superioritat moral que exhibia l’esquerra. Certament hi ha una esquerra que fa gala d’aquest vici, però els sobiranistes han cavalcat sempre al seu costat i, convençuts com estan d’encarnar les més altes virtuts, no accepten que els seus anhels es vegin reduïts a opinions partidistes; són un camí de redempció empedrat de sacrifici. D’aquesta convicció profunda han anat rajant sense pudor els noms de Gandhi, Rosa Parks, Nelson Mandela o Martin Luther King. N’han rajat també milions de processionaris pacífics que han donat un exemple al món. I diumenge passat inclús en va rajar una vaga de fam.

            Però dues taques fosques i persistents ennegreixen tanta noblesa. La primera es dibuixa amb la cara de Jordi Pujol. Durant els anys del seu pontificat, fidels i postulants administraven parcel·les de despotisme en mitjans de comunicació, escoles, universitats, empreses. Catalunya semblava la contrada on qui es té dret l’escapcen de què ens dóna notícia un vers de J.V. Foix. I també semblava l’antiga Etiòpia, on els súbdits de la cort imitaven els gestos, la veu, els tics i les obsessions del rei.  Ara, quan tot anuncia que patriarca i família tenen grans possibilitats de passar a la història universal de la infàmia, els mateixos que recordaven als dissidents que Pujol era indiscutible, es presenten com a garants d’una nació impol·luta. Aquesta és una taca que no se’n va, però la segona encara és més negra.

            Fa poc vam poder llegir les explicacions de Mònica Terribas en resposta a les preguntes que li va fer aquest diari sobre la seva entrevista a l’assassí de José María Bultó. Terribas, seguint segons diu criteris acadèmics, es nega a usar la paraula “terrorista” i parla d'”independentisme combatiu”. Sobre el concepte de terrorisme —assegura— no hi ha consens internacional. Tampoc hi ha consens sobre la igualtat de sexes o sobre la llibertat d’opinió; són coses que només interessen a les democràcies. La fe de Terribas és la del relativista. Diu: “Hi ha qui considera Bin Laden terrorista i hi ha qui el considera un heroi. Hi ha qui considera Obama un heroi i hi ha qui el considera un terrorista”. El mateix relativisme dels que demanaven diàleg amb ETA i s’indignaven amb la Llei de Partits, el d’aquelles autoritats acadèmiques que invitaven l’esquerra abertzale a dissertar sobre la pau i toleraven en nom de la llibertat d’expressió que els estudiants intentessin expulsar de les aules els polítics i els intel·lectuals amenaçats. És una taca vella i persistent. Si llegeixen la Divina Comèdia veuran que als que la porten no els volen ni a l’infern.

(Publicat a El País, 07-01-16)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

D’una febre

L’afany per capturar, gestionar i vendre la informació que es pot extreure del que es coneix com Big Data ja comença a donar símptomes de constituir una nova febre de l’or. Les empreses que s’hi dediquen neixen com bolets i ja fa temps que s’aplica amb un profit relatiu a les més variades disciplines. També a la investigació mèdica. Llegim, per exemple, al diari que els comentaris que es publiquen a Twitter poden servir per diagnosticar el risc de patir malalties cardiovasculars. Se sap de sempre que la crispació de l’ànim és un factor important en el desencadenament d’un ictus o un atac de cor, i els individus que, amb les frases que aboquen al ciberespai, mostren mal humor i hostilitat delaten la seva propensió a sucumbir a aquesta classe d’afeccions. Si vostè és donat a descarregar el seu malestar a les xarxes socials, sàpiga que en un futur no gaire llunyà pot rebre la visita d’un inspector sanitari. Ara bé, si el sistema funciona, no cal sinó desitjar-li que salvi moltes vides d’amargats i esperar al mateix temps que la febre del Big Data no arribi a l’enginyeria social, una esperança que sembla condemnada al fracàs: de moment, ja ha arribat a la producció literària.

            Efectivament, una empresa catalana de tecnologia acaba d’anunciar que ha creat una aplicació informàtica per valorar i fabricar novel·les susceptibles de convertir-se en bestsellers. El procediment és senzill: es tracta de reunir i classificar les opinions i les emocions que els lectors d’una obra d’èxit expressen a les xarxes socials; l’aplicació emmagatzema aquests comentaris en un núvol juntament amb les dades personals dels que els han emès (edat, sexe, procedència geogràfica) i l’accés a aquesta informació proporciona als editors un criteri de valoració infal·lible per decidir-se a adquirir els drets de traducció d’una obra, i un banc de dades colossal per dissenyar i encarregar llibres que compleixin les exigències dels gustos populars.

            Ja fa molt que Hollywood va reduir el seu cinema a la repetició ad nauseam d’una sèrie d’estereotips visuals i narratius, i un nombre creixent d’editors no ha parat de fer esforços per aconseguir que la novel·la agafi el mateix camí. La nova aportació tecnològica està destinada a fer que la literatura de masses sigui l’única raó de ser de la producció editorial i a empènyer l’ambició literària —la narrativa concebuda com una forma de coneixement que neix de l’exploració estètica del llenguatge— al dipòsit de cadàvers. Si se n’arriba a generalitzar l’ús, serà la voluntat popular la que a partir d’un moment decidirà els arguments i l’estil de les obres de ficció. Perquè d’això es tracta: de sotmetre la literatura a un plebiscit. Sembla mentida com de vegades els interessos mercantilistes poden coincidir amb la democràcia assambleària.

(Publicat a El País, 03-12-15)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La penúria

Fa pocs dies, en un sopar d’antigues amistats, un d’aquells sopars als quals no s’hauria d’assistir mai sense garanties, va aparèixer de cop a la conversa l’inevitable tema de la independència de Catalunya i, en menys de dos minuts, el comensal que tenia just al davant va disparar sense treva tota la bateria de llocs comuns amb què se sol justificar la pulsió nacionalista. La inconsistència del que deia i la vehemència amb què ho deia em van fer trencar, com tantes altres vegades, el vot de silenci que m’havia imposat. Li vaig objectar que la independència, lluny de conduir-nos a l’arcàdia feliç que es desprenia del seu discurs, ens podria abocar a la penúria. “Doncs el que és jo —va respondre amb un cop de geni—, per viure en un país lliure, estic disposat a passar totes les penúries que facin falta!”.

            No és la primera vegada que sento una declaració com aquesta. L’odi és sens dubte la substància que l’alimenta: es tracta de marxar d’Espanya al preu que sigui, encara que la pèrdua pugui ser molt més gran que el guany. Ara bé, molt més que no pas abraçar de bon grat una futura indigència —aquesta posició apareix només en forma d’atac de ràbia, quan ja s’han desmuntat tots els arguments—, els parroquians inscrits al Procés es mostren sempre plenament convençuts que “el país lliure” en què tant desitgen viure seria, com Noruega o Suïssa, un país de gent rica, noble, culta i feliç. De moment no s’ha vist enlloc ni la riquesa ni la noblesa ni la cultura que ens ha de conduir a la felicitat.  Es diu, per exemple, que una Catalunya independent garantiria a l’alça les pensions dels jubilats i, en canvi, les dades que ens arriben més aviat ens fan pensar el contrari. El primer semestre d’aquest any —acabem de saber— Catalunya ha aportat 7.200 milions a la caixa de la Seguretat Social mentre que el cost de les pensions contributives dels catalans ha pujat a 11.700 milions. No tinc espai per marejar el lector amb més dades econòmiques, però no em deixo de preguntar com fan els seus comptes els economistes del Procés. La noblesa és més difícil de jutjar; tot i així, em costa reconèixer aquest atribut a una societat que enganya i es deixa enganyar amb tanta satisfacció. Pel que fa a la cultura, Valentí Puig feia notar en aquesta mateixa columna que l’assaig, el gènere de pensament per excel·lència, és gairebé inexistent a les lletres catalanes, i Salvador Oliva es queixava fa una setmana de l’espectacular deteriorament que s’observa en l’ús públic de la llengua. Els resultats del que, sempre ensenyant les urpes, es proclama com un model d’èxit deixen clar que la societat que ha construït el nacionalisme és incapaç d’usar correctament les nostres dues llengües. Els catalans fa anys que vivim en la penúria moral i cultural; ara només falta que aspirem també a l’econòmica.

(Publicat a El País, 05-11-15)

 

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Dialèctica

Un regidor de l’ajuntament de Barcelona porta tatuada la paraula “amor” al puny de la mà dreta, i la paraula “odi” al puny de la mà esquerra. Ho porta, com molts lectors ja deuen haver pensat, per imitació del fals predicador que interpreta Robert Mitchum a la pel·lícula de Charles Laughton La nit del caçador. És un personatge sinistre, la pura encarnació del mal. No sabem si el regidor que l’imita també aspira a posseir els seus mateixos atributs, però el que és segur és que és un home del seu temps. Ho és perquè juga a pel·lícules, i el temps tendeix a l’infantilisme, i perquè les lletres que porta tatuades als punys anuncien la glòria dels sentiments, i el temps venera el sentimentalisme. El venera en l’esport de masses, en la literatura de masses, en el cinema de masses, en l’educació, en el periodisme, en la pràctica política i en la mateixa noció del que és o hauria de ser la democràcia. I d’aquest temps del regidor, que també és irreparablement el nostre,  han nascut  els grans col·lectius dedicats sense repòs a passar el rosari de l’autoelogi i a cantar les lletanies de l’exclusió: amor i odi compartits construeixen identitats, i el primer evita que es percebi la indignitat del segon.

            Hem vist multituds emocionades, polítics llagrimosos, processons de torxes. Hem vist legions de pares oferint els seus fills al déu de la Nació. Hem vist com el fotoperiodisme estimulava la filantropia recreativa i com la vida animal s’equiparava a la humana. Fins i tot hem vist gent desconsoladament ofesa en la seva dignitat col·lectiva per un anunci de televisió, i hem assistit a un augment progressiu, a la vida pública, del gust per la procacitat i l’insult escatològic, signes inequívocs d’un sentimentalisme a flor de pell. Els sentiments no admeten discussió. Si una persona ens confia que s’ha enamorat d’una altra fins al punt que ja no pot ni menjar ni dormir, potser li podem dir que no li convé gaire, però no li podem dir que menteix o que no té raó; i si ens parla de l’animadversió gratuïta que li produeix determinat congènere, li podem aconsellar que no hi pensi tant, que no se’n faci mala sang, però tampoc el podem acusar de mentider ni rebatre amb arguments la baixa passió que ens confessa.

       Gràcies a les prestacions que ofereixen —són impermeables al raciocini, s’inoculen amb una facilitat extraordinària i presenten un índex de contagi elevadíssim—, els sentiments es revelen com la vareta màgica dels grans timoners. Alguns polítics contemporanis n’han redescobert les virtuts i els oposen amb ira a les lleis i al bé comú. El cinema i la literatura no es poden banyar en el sentimentalisme sense ofegar-se en la cursileria. En política, la cursileria anuncia la tirania, la dialèctica dels punys del nostre regidor.

(Publicat a El País, 08-10-15)

 

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La gràcia humana

Els existencialistes van concebre la llibertat com la capacitat de decidir entre les diverses opcions disponibles a cada moment de la vida. Ser lliure no significava buscar la infinita realització d’un jo profund, com havien cregut la majoria dels romàntics, sinó acceptar que el camp d’acció de l’home és molt estret i que, vist de la vora, el poder de la llibertat és més aviat insignificant. Malgrat les aparences, els existencialistes, amb el seu convenciment que l’home sempre és lliure perquè sempre pot decidir alguna cosa, encara que només sigui suïcidar-se o continuar vivint fins que la mort el sorprengui, no es van apartar de la llibertat entesa com el compliment d’un designi personal. I si la llibertat fos justament el contrari? I si fos no haver de decidir mai res?

            Aquesta és la idea que recorre The Soul of the Marionette (Penguin Books, 2015), l’última obra de l’assagista britànic John Gray. El llibre parteix d’un diàleg inclòs en un assaig de l’escriptor alemany Heinrich von Kleist en què un personatge observa que les marionetes ballen amb molta més gràcia que els humans, i en conclou que la gràcia només pot arribar a un estat de plena puresa en un cos humà sense consciència o en el que posseeixi una consciència infinita, és a dir, en una marioneta o en un déu. L’absència de gràcia que caracteritza l’animal humà prové de la lluita contra si mateix i contra les condicions que li imposa la naturalesa, de les decisions que es veu obligat a prendre a cada moment per mirar d’obtenir el resultat que persegueix. Des de l’expulsió de l’Edèn, en l’home tot és forçat, dolorós, incomplet, i és per això que els místics busquen la plenitud en la desaparició de la consciència i que la gent enyora la infància i contempla devota les muntanyes i el món vegetal. L’única llibertat que mereix aquest nom és la que ens allibera del pes de les decisions, de la consciència.

            Ni John Gray ni Von Kleist ni aquells que sàviament s’entreguen a la meditació transcendental revelen res que l’home ordinari no mostri amb el seu comportament habitual. Totes les boques reclamen llibertat o la prometen als altres. La llibertat dels individus, dels pobles, dels sexes, dels gremis; la llibertat d’anar despullat pel carrer o amb samarreta al Parlament. La llibertat que es desitja i es proclama en tots els casos és la de ser igual a tothom —als diferents tothoms que s’organitzen en un grup— per no haver de decidir en cada cas com parlar, com vestir-se, com gesticular, com pensar, com defensar-se i com atacar. Es reuneixen en multituds, assagen amb zel una harmonia de moviments corporals. Com els místics, profereixen crits que ajuden a adormir la consciència i es deixen moure per fils com si volguessin trobar aquella gràcia impossible que només les marionetes poden arribar a posseir.

(Publicat a El País, 15-07-15)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari