L’obra de govern

Durant la precampanya de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003, el programa matinal de Catalunya Ràdio va preguntar a l’audiència quin seria el millor successor de Jordi Pujol, si Artur Mas o si Pasqual Maragall. Devien ser molts els oients que van córrer a marcar el número de l’emissora, però jo només recordo una trucada: la d’una senyora de veu ganxuda que s’exclamava nerviosament per la impertinència de la pregunta; la bona dona veia tan clar com l’aigua que, abans que als dos candidats al·ludits, el dret de successió corresponia al fill del patriarca, i el seu comentari es va deixar sentir sense que suscités cap reacció adversa ni del conductor del programa ni de cap altre oient. Al capdavall, aquella senyora no feia més que reclamar, qui sap si disposant d’informació privilegiada, el que ja figurava de temps en els plans de la família: com una autèntica María Cristina, Artur Mas havia estat cridat a ser el regent que guardaria el tron a Oriol Pujol per quan aquest estigués prou madur per ocupar-lo.

            Vistes les circumstàncies, no té res de particular que, després de la presa de possessió de Pasqual Maragall com a nou president de la Generalitat, Marta Ferrusola digués que s’havia sentit com si els haguessin entrat a robar a casa. Ara que tot sembla indicar que els lladres no eren els que entraven sinó els que sortien, el símil del lladronici cobra un valor inesperat, però si el que volia dir la primera dama era que els nous inquilins del palau de la Generalitat arribaven per destruir l’obra de govern del patriarca, no podia anar més equivocada. Josep-Lluís Carod Rovira, vigilant dels passos d’un Maragall que ja es començava a trobar en hores baixes, no tenia altra intenció que la d’accelerar el projecte pujolista, el qual sempre havia consistit en la transformació gradual del país dels catalans en un enorme camp de pastura.

            A les tertúlies de les ràdios i les televisions catalanes, hi sol haver algú disposat a recordar amb insistència que el 2012 va ser el poble de Catalunya el que, per reacció espontània, va prendre possessió del camp, i que el regent, impressionat per les legions de catalans que prenien la iniciativa, no va tenir més remei que deixar de ser Maria Cristina per convertir-se en Moisès. El poble sap de dret, d’economia, d’història i de sociolingüística i, en funció de tals sabers, pren una decisió sobirana. Ara, quan cada vegada sembla més probable que els Pujol Ferrusola constituïen una banda criminal, aquests mateixos tertulians diuen compungits que sempre ens quedarà l’obra de govern. De moment, no els falta raó: l’obra de govern perdura; si Sant Lluís va tenir cent mil fills, Jordi Pujol n’ha tingut més d’un milió. Més de dos milions, segons els organitzadors.

(Publicat al Quadern d’El País, 11-05-17)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’obra de govern

  1. joan ha dit:

    El desig d’una monarquia catalana, una casta governant perpetuada per la ignorancia, un gran padrí que mani i beneixi la taula és la màxima aspiració d’alguns ciutadans que ara ens parlen des del Parlament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s