Llibertat i poder

L’octubre del 1871, un Flaubert a punt de complir la cinquantena i a punt de començar l’empresa colossal de redactar, en forma de novel·la, un compendi general de l’estupidesa humana que haurà de deixar inacabat després de consagrar-hi els deu últims anys de la seva vida, escriu en una carta a l’escriptora George Sand que, essent ell com és home de molt escasses conviccions, en té una de fortament arrelada, i és que la massa sempre és idiota. Tal afirmació, que avui dia ha de resultar insofrible per als milions d’orelles que dipositen en la massa les seves esperances de renovació política, no és segurament la més escandalosa de les que apareixen en aquesta carta de l’autor de Bouvard i Pécuchet; hi diu també que el sufragi universal i la proposta d’implantar a França una educació obligatòria i gratuïta no faran altra cosa que augmentar el nombre d’imbècils.  A la gent —puntualitza—, se li ha de concedir la plena llibertat, però no se li pot entregar el poder.

            Flaubert arriba a aquestes conclusions perquè ha viscut prou per conèixer a fons la tirania de les opinions populars i també perquè és hereu d’una tradició de pensadors excepcionals, la dels moralistes francesos, que no es va refiar mai del que anomenaven idees públiques, dels prejudicis, la intolerància i el furor de la societat. Avui dia, el sufragi universal és indiscutible —i ho ha de ser sobretot perquè no té una alternativa raonable—, però alguns ja el troben inacceptablement insuficient (“La democràcia no és votar cada quatre anys!”). Els grans líders del nostre moment present valoren més el tumult i l’ocupació de l’espai públic que el sufragi universal.  Els dirigents de Podem i la CUP, per exemple, no es cansen mai d’apel·lar a la mobilització del poble, i la coordinadora del nou partit convergent, Marta Pascal, preguntada pel periodista Nacho Martín Blanco als estudis de RAC1 sobre quina majoria qualificada es necessitaria per proclamar la independència, va contestar: “La independència el que necessita és que la majoria estigui situada als carrers i les places”. A diferència de la declaració de Flaubert, aquesta negació del sufragi no escandalitza, ans al contrari, els que s’autoelogien sense parar com els únics demòcrates del món.

            Mentrestant, amb la tornada a l’escena europea i americana del triangle d’acció que formen l’extrema dreta, l’extrema esquerra i el nacionalisme, s’ha començat a obrir pas el qüestionament de la democràcia entesa com a govern del poble. Un dels autors més radicals d’aquest corrent, Jason Brennan, ha tret un llibre de títol provocatiu, Against Democracy, on proposa un sistema de ponderació del vot i un control de la informació. No sé si Flaubert hi estaria d’acord, però em sembla que de moment ja faríem prou si aconseguíssim recuperar el prestigi de la democràcia representativa.

 (Publicat al Quadern d’El País, 06-10-16)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s