Geperuts

Llegir Josep Pla serveix per més d’una cosa: per comprovar que la seva prosa reuneix tots els atributs d’un català literari capaç de confluir plenament amb la tradició literària europea, i per mirar-se el món amb el punt de vista que traça la potència del seu estil, que és el que passa sempre amb els grans escriptors. També serveix, en bona mesura, per conèixer la història de Catalunya; tant pel testimoni personal que pot oferir ell mateix dels anys que li va tocar viure, com per les referències que dóna i els comentaris que fa d’historiadors, cronistes i pensadors, de vegades ben coneguts però poc meditats, i de vegades oblidats o a penes difosos. Amb tot, les observacions que surten directament de la seva ploma sempre són les més decisives. Per exemple, a Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), parla dels anys d’infància i adolescència del seu biografiat, els anys de la Revolució de Setembre de 1868, de guerres, República, cops d’Estat, Restauració. Barcelona es troba posseïda per “una nerviositat permanent”, abocada a la violència dels extremismes. “L’ànima de la ciutat —escriu Pla— era l’instint de protesta sistemàtic, el «no, no, no!», el «mai, mai, mai!», el «no em dóna la gana, no em dóna la gana, no em dóna la gana!»… La prosperitat és evident. El progrés, incessant. Hi ha feina per a tothom. Es guanyen diners. Però l’instint de protesta és vivíssim, i s’aprofiten totes les ocasions per a protestar. Si la protesta és insuficient, hom alça una barricada i, en últim cas, xiula un tret. Al capdavall la protesta es vulgaritza tant, que la política es converteix en una successió de focs d’encenalls desproveïts de la més lleu transcendència. Els nostres avis no tingueren altra educació política i nosaltres encara n’anem geperuts”.

            Malgrat que, com diu Pla, es vivien anys de prosperitat econòmica per a la indústria i el comerç catalans, les desigualtats socials eren infinitament més accentuades que en els nostres dies;  hi havia feina, certament, però no eren pocs els que havien de treballar moltes hores per obtenir salaris de misèria. Ara bé, les mobilitzacions populars, habilidosament promogudes i custodiades per propagandistes, sempre han tingut molt poc a veure amb la misèria, i molt, en canvi, amb els mites que conformen les ideologies. Pla escriu aquest text després de la guerra, i quan parla del pes que ens fa geperuts, pensa probablement en els desordres continus dels últims cent anys, en els horrors que ha hagut de veure personalment, en els vuit mil assassinats produïts a Catalunya entre el 36 i el 39. Avui dia no patim una situació de violència sistemàtica, però l’imperi del «no», el «mai» i el «no em dóna la gana» ha tornat a posar fonaments. I no el promou una sola ideologia: al segle XXI ja som doblement geperuts, com els camells.

(Publicat al Quadern d’El País, 08-12-16)