La gràcia humana

Els existencialistes van concebre la llibertat com la capacitat de decidir entre les diverses opcions disponibles a cada moment de la vida. Ser lliure no significava buscar la infinita realització d’un jo profund, com havien cregut la majoria dels romàntics, sinó acceptar que el camp d’acció de l’home és molt estret i que, vist de la vora, el poder de la llibertat és més aviat insignificant. Malgrat les aparences, els existencialistes, amb el seu convenciment que l’home sempre és lliure perquè sempre pot decidir alguna cosa, encara que només sigui suïcidar-se o continuar vivint fins que la mort el sorprengui, no es van apartar de la llibertat entesa com el compliment d’un designi personal. I si la llibertat fos justament el contrari? I si fos no haver de decidir mai res?

            Aquesta és la idea que recorre The Soul of the Marionette (Penguin Books, 2015), l’última obra de l’assagista britànic John Gray. El llibre parteix d’un diàleg inclòs en un assaig de l’escriptor alemany Heinrich von Kleist en què un personatge observa que les marionetes ballen amb molta més gràcia que els humans, i en conclou que la gràcia només pot arribar a un estat de plena puresa en un cos humà sense consciència o en el que posseeixi una consciència infinita, és a dir, en una marioneta o en un déu. L’absència de gràcia que caracteritza l’animal humà prové de la lluita contra si mateix i contra les condicions que li imposa la naturalesa, de les decisions que es veu obligat a prendre a cada moment per mirar d’obtenir el resultat que persegueix. Des de l’expulsió de l’Edèn, en l’home tot és forçat, dolorós, incomplet, i és per això que els místics busquen la plenitud en la desaparició de la consciència i que la gent enyora la infància i contempla devota les muntanyes i el món vegetal. L’única llibertat que mereix aquest nom és la que ens allibera del pes de les decisions, de la consciència.

            Ni John Gray ni Von Kleist ni aquells que sàviament s’entreguen a la meditació transcendental revelen res que l’home ordinari no mostri amb el seu comportament habitual. Totes les boques reclamen llibertat o la prometen als altres. La llibertat dels individus, dels pobles, dels sexes, dels gremis; la llibertat d’anar despullat pel carrer o amb samarreta al Parlament. La llibertat que es desitja i es proclama en tots els casos és la de ser igual a tothom —als diferents tothoms que s’organitzen en un grup— per no haver de decidir en cada cas com parlar, com vestir-se, com gesticular, com pensar, com defensar-se i com atacar. Es reuneixen en multituds, assagen amb zel una harmonia de moviments corporals. Com els místics, profereixen crits que ajuden a adormir la consciència i es deixen moure per fils com si volguessin trobar aquella gràcia impossible que només les marionetes poden arribar a posseir.

(Publicat a El País, 15-07-15)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s