El nom i la cosa

Assegura Julio Camba en un dels seus articles de Haciendo de República que, quan es discutia al Congrés en sessió nocturna l’oportunitat de concedir als catalans un Estatut d’autonomia, van haver de treure del llit el diputat José Ortega y Gasset, que aquells dies passava una malaltia, perquè els expliqués què diferenciava l’autonomisme del federalisme. Camba situa l’acció entre les quatre i les cinc de la matinada, i diu que la condició física del filòsof era tan precària, que gairebé el van haver de dur en baiard. Sabem que Camba tendeix a exagerar les coses —i, a força d’exagerar-les, les il·lumina amb unes veritats que el rigor i la serietat no sempre arriben a captar amb tanta precisió—, però coneixem per altres vies el discurs que va fer Ortega aquella matinada, i en aquest discurs diu certament que ha sofert cada dia per la greu confusió que regna al Congrés sobre els conceptes de sobirania, autonomisme i federalisme. No sé si pocs o molts dels diputats actuals es mantenen en un grau similar d’ignorància; el que sí que s’ha pogut veure entre els polítics i els tertulians que freqüenten els mitjans de comunicació catalans és que hi ha qui usa el federalisme com a talismà i hi ha qui se’n serveix com a instrument de burla. Els primers exhalen la paraula amb una aura de noblesa progressista; els segons l’expulsen per les comissures dels llavis amb tot el menyspreu que els bull per dins. I mai aclareixen de què parlen.

            El discurs d’Ortega és de 1931, el mateix any en què va aparèixer a Espanya Teoría jurídica del Estado federal, de Michel Mouskheli, i en aquells moments el federalisme s’entenia en substància com un acord entre Estats que cedien a la unió tota o part de la seva sobirania; l’autonomia consistia, en canvi, en la transferència, per part d’un únic Estat, de competències administratives a les diferents comunitats del seu territori. La diferència és tan extrema que es comprèn molt bé que Ortega s’aixequés del seu llit de malalt per posar fre a la confusió. Ara bé, amb el temps, les dues formes d’Estat han anat confluint, i en la pràctica el règim autonòmic espanyol ja és considerat, en els tractats de teoria política, com un model de caràcter federal. Per ser-ho del tot, només necessitaria, a part de la reforma del Senat, que els Estats federats es corresposabilitzessin a garantir la cooperació i la igualtat entre espanyols. A canvi d’això Catalunya, amb les mateixes competències que té ara, podria passar a dir-se, per exemple, Estat Nacional Català, sempre que quedés clar a la Constitució que el nom no fa la cosa. Al capdavall, l’Estat Lliure de Baviera no és ni més Estat ni més lliure que Catalunya, i la Confederació Helvètica no té res de confederació. Segur que amb aquest nom a molts processionaris els cauria la bava i potser ja no tindrien tantes ganes de moure’s de casa.

(Publicat a El País, 04-02-16)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s