D’unes taques

Dues taques fosques i persistents ennegreixen l’ànima sobiranista. Durant més de trenta anys vam sentir els agents del pujolisme queixar-se amb rancúnia de la superioritat moral que exhibia l’esquerra. Certament hi ha una esquerra que fa gala d’aquest vici, però els sobiranistes han cavalcat sempre al seu costat i, convençuts com estan d’encarnar les més altes virtuts, no accepten que els seus anhels es vegin reduïts a opinions partidistes; són un camí de redempció empedrat de sacrifici. D’aquesta convicció profunda han anat rajant sense pudor els noms de Gandhi, Rosa Parks, Nelson Mandela o Martin Luther King. N’han rajat també milions de processionaris pacífics que han donat un exemple al món. I diumenge passat inclús en va rajar una vaga de fam.

            Però dues taques fosques i persistents ennegreixen tanta noblesa. La primera es dibuixa amb la cara de Jordi Pujol. Durant els anys del seu pontificat, fidels i postulants administraven parcel·les de despotisme en mitjans de comunicació, escoles, universitats, empreses. Catalunya semblava la contrada on qui es té dret l’escapcen de què ens dóna notícia un vers de J.V. Foix. I també semblava l’antiga Etiòpia, on els súbdits de la cort imitaven els gestos, la veu, els tics i les obsessions del rei.  Ara, quan tot anuncia que patriarca i família tenen grans possibilitats de passar a la història universal de la infàmia, els mateixos que recordaven als dissidents que Pujol era indiscutible, es presenten com a garants d’una nació impol·luta. Aquesta és una taca que no se’n va, però la segona encara és més negra.

            Fa poc vam poder llegir les explicacions de Mònica Terribas en resposta a les preguntes que li va fer aquest diari sobre la seva entrevista a l’assassí de José María Bultó. Terribas, seguint segons diu criteris acadèmics, es nega a usar la paraula “terrorista” i parla d'”independentisme combatiu”. Sobre el concepte de terrorisme —assegura— no hi ha consens internacional. Tampoc hi ha consens sobre la igualtat de sexes o sobre la llibertat d’opinió; són coses que només interessen a les democràcies. La fe de Terribas és la del relativista. Diu: “Hi ha qui considera Bin Laden terrorista i hi ha qui el considera un heroi. Hi ha qui considera Obama un heroi i hi ha qui el considera un terrorista”. El mateix relativisme dels que demanaven diàleg amb ETA i s’indignaven amb la Llei de Partits, el d’aquelles autoritats acadèmiques que invitaven l’esquerra abertzale a dissertar sobre la pau i toleraven en nom de la llibertat d’expressió que els estudiants intentessin expulsar de les aules els polítics i els intel·lectuals amenaçats. És una taca vella i persistent. Si llegeixen la Divina Comèdia veuran que als que la porten no els volen ni a l’infern.

(Publicat a El País, 07-01-16)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s