De què van els llibres

L’any passat en va fer cent del naixement de James Purdy. Que jo sàpiga, aquest és un centenari que no es va celebrar, actitud que trobo força més respectuosa que no pas la contrària. Purdy no va fer mai concessions ni als gustos del públic ni a les exigències dels editors, cosa que va omplir de dificultats la seva carrera literària. Sempre ha tingut lectors apassionats i els seus llibres principals s’han editat i reeditat en diversos idiomes, però quan toca parlar de literatura nord-americana contemporània el seu nom no sol fer acte de presència. No el vodria anomenar “autor maleït” i encara menys “autor de culte” per les connotacions, una mica ridícules, que tenen aquestes expressions, però és així com en general se l’ha definit. Admirat per escriptors com Dorothy Parker, Tennessee Williams, Gore Vidal o Jonathan Frazen, no es va interessar per res més que per la literatura en estat pur, per la construcció d’un llenguatge capaç d’introduir-se en les cavernes de l’ànima humana. El tema, transcendent i banal, que domina quasi tota la seva producció és la transformació que opera en l’ésser humà la pèrdua de l’amor. És un tema que no tindria per què distingir-lo gaire dels escriptors convencionals, però la gran diferència està en la complexitat verbal, que és l’únic que dota de significació el teixit literari i traça les fronteres entre una varietat de productes que la societat considera literatura.

            Com que el centenari de James Purdy va ser el 2014,  jo no tinc ara cap excusa per parlar d’ell a menys que, inspirant-me en la teoria de Humpty Dumpty sobre els 364 no-aniversaris que té l’any, em disposi a celebrar el seu no-centenari. Una bona manera de fer-ho, si s’entén prou l’anglès, és escoltar les entrevistes radiofòniques que li va fer Dom Swain i que es poden descarregar d’internet. Hi parla de la seva vida, de l’horror a tot ofici que no sigui el d’escriptor, de les catastròfiques relacions amb editors que es creuen amb dret de modificar al seu gust l’estil dels autors, del caràcter de les persones, de la seva manera d’observar el món i, sobretot, de l’essència de la literatura. “Em molesta —diu— que la gent em pregunti De què va el seu llibre? Els meus llibres no van de res en particular, simplement són, existeixen. No se li pot preguntar a una persona de què va. Quin és el seu significat? Per mi un mal llibre és aquell que pots dir de què va”. Purdy no és el primer que diu una cosa semblant. De fet, equiparant el sentit dels llibres al sentit de la vida, el que aquí expressa és el que més bé defineix la poètica moderna, i potser és un dels últims autors que s’expressa així. És agradable escoltar-lo en uns temps com els nostres decidits a reduir l’art i la literatura a la transmissió de missatges vulgars.

(Publicat a El País, 11-05-15)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s