Així estem (i 2)

Si a Catalunya funciona admirablement bé aquest model d’èxit —en expressió reiterada dels seus comissaris— que es coneix com immersió lingüística, i si funciona de manera inqüestionable (és a dir, que no s’admet que sigui objecte de qüestionament), i si a més a més no es veuen cartells públics escrits en altra llengua que la catalana, i el metro de Barcelona, en les seves comunicacions megafòniques, tracta el castellà com l’anglès o el xinès (és a dir, que el català sempre és la llengua que figura en primer lloc mentre que el castellà pot aparèixer en segon, tercer o quart lloc, en alternança amb les altres); si això és així —i si no ho és agrairé que algú corregeixi els meus errors d’apreciació—, el manifest del grup Koiné és el primer manifest de la història que ha vist ateses la major part de les seves demandes anys abans de fer-se públic. Aquest fenomen de causalitat retroactiva entra de ple en el camp de la ciència ficció, la qual cosa no ens hauria d’estranyar gens si tenim en compte que, al preàmbul del manifest, s’al·ludeix amb tota normalitat al procés constituent de la República Catalana com si es tractés d’un fet consumat i no d’una fantasia ideològica, i que des de l’any 2012 hem vist presidents, consellers, periodistes, tertulians i professionals diversos violar sistemàticament les lleis, si no de la física, sí del sentit comú.

            És cert, d’altra banda, com asseguren els promotors del manifest, que en les últimes dècades la llengua catalana ha sofert un deteriorament molt més pronunciat que el que hagi pogut sofrir en èpoques anteriors. No ens ha d’estranyar; aprendre bé una llengua implica un esforç de la intel·ligència que la gent entrenada per penjar estelades, cridar consignes, posar l’esport i la seva representació simbòlica per damunt de qualsevol altre interès i celebrar actes folclòrics i manifestacions multitudinàries no sembla gaire disposada a fer. El nacionalisme sempre ha concebut el català com un instrument polític, i això és el que més ha contribuït a deteriorar-lo, perquè n’ha corromput la funció i l’ha situat en una posició d’aïllament i, a força de posar-lo sempre en guàrdia d’imaginàries agressions externes, n’ha impedit un desenvolupament airós. La convivència amb el castellà, en canvi, el coneixement profund de les dues llengües, sempre ha representat un avantatge, i és altament probable que els millors escriptors catalans hagin obtingut molts dels trets del seu estil dels esplèndids models que ofereix la literatura castellana. Poden continuar cridant, amb l’estarrufament tragicòmic que els caracteritza, que el problema ve de fora, però sempre ha vingut de dins. Els principals interessos de la societat catalana són la gresca i l’autoelogi, com Sant Jordi va tornar a posar de manifest ara fa un parell de setmanes. Així estem.

(Publicat a El País, 05-05-16)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s