De la llibertat al poder

(Publicat a Crònica Global el 19 de juny de 2014)

S’ha de ser molt ingenu o molt demagog per negar que tots els moviments de masses, tots sense excepció, neixen, s’articulen i es consoliden com a resultat de dos únics factors: la propaganda i el mimetisme. El primer proposa i el segon disposa: sense el mimetisme, sense aquesta extraordinària habilitat dels homes per imitar-se mútuament les ganyotes, els pentinats i els pensaments que els donen una aparença, la propaganda no passaria de ser un ofici d’obscurs xarlatans i no arribaria a crear conviccions arrelades, indignacions, identitats, sobiranismes i revolucions. No dic en absolut que totes les idees que la massa té per pròpies siguin necessàriament falses o inacceptables, dic que la veritat i la conveniència no en determinen mai l’expansió: amb el mateix zel i el mateix entusiasme es defensen la solidaritat i la xenofòbia; quan el subjecte és la massa, la irracionalitat i la racionalitat corren la mateixa sort.

Els primers analistes de la democràcia, començant per Tocqueville, ja van veure en el poder de l’opinió pública el principal inconvenient de la societat oberta; quan es forma una comunió d’idees de signe multitudinari, aquestes idees —amb independència de si són justes i en virtut de la seva aparent legitimitat democràtica— poden arribar a exercir una autèntica tirania sobre els ciutadans que no les comparteixen. A Llibertat i premsa (1920), Walter Lippmann adverteix que els primers defensors de la llibertat d’expressió, de John Milton a John Stuart Mill, no van imaginar mai una opinió pública governant, i que en conseqüència les seves teories no ens poden guiar en un moment —el moment de Lippmann és tan sols el de la premsa lliure— en què tot depèn de l’opinió pública. Qui sí que va imaginar un futur amb una opinió pública governant, i només de pensar-ho li van venir esgarrifances, va ser Gustave Flaubert, que en una carta adreçada a George Sand (1871) va escriure, en referència a la massa, una cosa tan sensata com difícil de tragar en una època de populisme exacerbat com és la nostra: “Doneu-li la llibertat, però no el poder”.

D’aquest poder, d’aquest dret de tirania que s’exerceix en nom de l’opinió pública, la postmodernitat n’ha dit correcció política, una forma subtil d’autoritarisme que no consisteix només en l’ús compulsiu dels dos gèneres gramaticals i en la censura d’anuncis presumptament sexistes, sinó que, molt més enllà de l’anècdota i la ximpleria, decideix com és la realitat en què vivim. Les consignes del feminisme radical i el fonamentalisme ecologista són correccions polítiques presents en tot el món occidental; el nacionalisme és una correcció política de caràcter local que opera exactament igual que les altres: aconseguint que el seu llenguatge sigui el llenguatge de tota la societat. Sovint ni tan sols és necessari que la correcció política tingui l’aquiescència d’una majoria; n’hi ha prou que un grup d’opinadors amb influència a la universitat i als mitjans convenci els polítics o es deixi convèncer per ells —avui dia polítics, experts i periodistes solen formar part dels mateixos terços— que no és possible pensar i encara menys discursejar fora dels límits establerts, i així és com es creen aquestes majories fantasmals que permeten parlar en nom del poble. El mal és que els fantasmes d’aquest món s’encarnen amb molta més facilitat que els de l’altre i acaben sent realment el poble. I si totes les democràcies no degeneren en dictadures és només perquè ho impedeixen les lleis. Encara que a alguns els remogui els budells —sovint als que més parlen de regeneració democràtica—, això és l’Estat de dret, i fora d’ell la democràcia tan sols pot ser orgànica o popular, dues coses que a última hora van a parar al mateix sac.

Sorprèn, doncs, tant com inquieta que siguin cada vegada més els polítics elegits democràticament i els seus corresponents altaveus mediàtics els que, com aquell qui parla d’una cosa perfectament òbvia i raonable, repeteixin a la més petita ocasió que les lleis no han de servir de coartada per a l’immobilisme, que el model polític de la Transició està completament esgotat o que la Constitució no pot estar per damunt de la voluntat popular. Ja no se sap molt bé per quin cantó s’han d’agafar aquestes coses: ¿pel de la ingenuïtat, el de la ignorància, el del cinisme, el de la demagògia? Molt probablement hi ha una mica de tot. Hi ha un aprofitament infame de la crisi —que a Espanya ha pres la forma de l’extrema esquerra i del secessionisme, de la mateixa manera que en altres països s’ha decantat per l’extrema dreta—; però totes aquestes concentracions tribals amb nens i banderes, aquests passejos per Europa amb exhibicions castelleres, aquestes mans vibrants d’orgull assembleari o aquests actors, cantants i humoristes que participen en vídeos reivindicatius repetint sempre els mateixos estereotips com criatures que reciten la lliçó per a satisfacció dels adults semblen indicar una creixent, greu i qui sap si definitiva infantilització de la política. I així anem fent.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s