Un tracte de llengua idiota

Poques coses exalten tant la indignació instintiva de la bona gent com l’ús d’un nom propi, de persona o de lloc, en una forma distinta de la que han decidit la suposició personal o les falses idees sobre el món que amb tanta prodigalitat difonen les escoles i els mitjans de comunicació. A les aules universitàries, en aquests temps nostres en què els estudiants toleren malament que els professors es desviïn un mil·límetre dels prejudicis vigents i alguns així ho fan saber en veu alta sense la més mínima noció del que representa l’autoritat acadèmica, n’hi ha prou per exemple que un text en castellà es refereixi a Ramon Llull amb la forma tradicional Raimundo Lulio perquè salti immediatament un espontani disposat a proferir acusacions de catalanofòbia contra l’autor del text. Si el professor és home pacient farà una pausa per respirar fondo i li respondrà amb amabilitat que Raimundo Lulio deriva de Raymundus Lullius, nom amb el qual el filòsof mallorquí signava les seves obres llatines, i que en francès és conegut com Raymond Lulle i en anglès com Raymond Lully. En general, cap d’aquestes raons tindrà incidència en la ment de l’espontani, que molt probablement respondrà: “Però a mi m’han dit que els noms propis no es tradueixen”. El professor, armant-se de paciència, replicarà aleshores que aquesta tendència, que sens dubte es la que segueix el costum contemporani, tot i que no deixa de presentar notables excepcions (com és en general el cas de reis, prínceps, papes i emperadors), no sempre ha constituït una norma, i que antigament era habitual traduir a les diverses llengües els noms de fama universal. Arribats a aquest punt, els estudiants no tindran més remei que acceptar el dictamen del professor, però ho faran potser amb aires de contrarietat, i alguns el miraran amb el recel del que no acaba d’estar segur de si la persona que té al davant mereix la seva confiança.

        La discussió sobre la legitimitat de traduir els noms propis pot donar lloc, a l’aula o al carrer, a situacions encara més desmoralitzadores quan l’objecte de disputa no són els noms de persona sinó els topònims. Més val no treure el tema. Per l’època de la Transició, al catalanisme se li va ficar al cap que els noms dels municipis de Catalunya s’havien de dir sempre en català encara que s’hi fes referència en castellà o en qualsevol altra llengua que tingués un equivalent propi del topònim en qüestió. El 2 de juny de 1983, Juan Benet va publicar un article al diari El País on es mofava de la grafia del títol d’una exposició que la Generalitat presentava aquells dies a Madrid: Catalunya en la España moderna. La perplexitat que manifesta Benet i el fet que els cartells de l’exposició, amb aquest Catalunya amb ny, es poguessin veure a Madrid amb tota normalitat ens indiquen que a incis dels 80 l’exigència catalanista d’obligar a mantenir els topònims catalans en la forma original ja devia començar a regnar en els territoris de la correcció política.

        En virtut de la ridícula habilitat de les ideologies victimistes de convertir en un greuge intolerable l’oposició a qualsevol de les seves idees peregrines, no complir amb aquesta exigència de seguida es va considerar ofensiu, i ja fos pel desig de contemporitzar o per la salvaguarda de determinats interessos polítics, el cas és que dir i escriure en castellà Girona i Lleida aviat es va convertir en un dels valors oficials del progressisme. Al mateix temps, els mitjans de comunicació nacionalistes continuaven dient o escrivint Conca o Lleó, com correspon en llengua catalana, i imposaven denominacions tan absurdes com Reial Madrid. En conseqüència, el que reclamaven i continuen reclamant per al català els nacionalistes i els que s’avenen a totes les seves puerils imposicions és un tracte diferenciat, un tracte de llengua idiota, per dir-ho d’una manera justa i clara. A cap anglès se li acudirà exigir que, de Londres, se’n digui London en tots els idiomes del món; a cap holandès se li acudirà exigir que de La Haia se’n digui Den Haag en tots els idiomes del món. Els catalans nacionalistes sí que consideren intolerable que, parlant en castellà, de Girona se’n digui Gerona.

        Fa anys que l’exigència de no traduir els topònims catalans al castellà em crida l’atenció com un símptoma important d’aquest desig vehement dels nacionalistes de convertir la cultura catalana en un fenomen grotesc. Hi vaig tornar a pensar escoltant com en el discurs de la coronació el rei Felip VI es referia a la seva condició de príncep de Girona. Arcadi Espada ha al·ludit a aquest passatge en la seva anàlisi del discurs reial, publicada a El Mundo aquest 20 de juny:

“La adulación lingüística, por cierto, tuvo también un momento casi gracioso cuando el Rey Felipe habló del Príncipe de Girona. Bien: no solo resulta inconveniente dejar sin traducir los topónimos cuando puede hacerse (que es siempre con los topónimos relevantes y no con las aldeíllas). Es, además, una muestra de afecto. Recíproca. Con la comunidad lingüística del topónimo original y con la del topónimo traducido”.

        L’última cosa que busquen els nacionalistes és l’afecte, el respecte, i precisament per això, si Felip VI hagués dit Gerona en lloc de Girona, hauria desencadenat les fúries de milions de feligresos. Segur que els polítics i els tertulians del règim esperaven amb ànsia que passés una cosa d’aquest tipus. La Corona no ho té fàcil.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Un tracte de llengua idiota

  1. Xavier ha dit:

    Molt ben vist. Vostè té tota la raó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s