Enigmes de l’esquerra alternativa

(Publicat a Crònica Global el 30 de maig de 2014)

Em trobo pel carrer amb un conegut que no veig gaire sovint i que sempre m’ha donat a entendre que és militant, simpatitzant o si més no votant d’ICV-EUiA. L’home està encantat amb el nombre d’escons obtinguts en el Parlament europeu pel conjunt de forces que constitueixen el que s’ha convingut a anomenar esquerra alternativa. Aprofitant el seu interès pel tema, li pregunto pel suport d’aquestes forces al projecte amb què CiU i ERC s’han posat a marcar els passos de ball de la societat catalana i, d’una revolada, canvia la seva amable discreció per una vehemència de gest i de to amb què m’assegura que, a ell, això del sobiranisme no li fa ni fred ni calor i que no és en absolut partidari de la independència. Li faig notar que, durant la campanya d’aquestes eleccions, la lletania del dret a decidir ha estat un dels principals cavalls de batalla de la coalició de partits en què ell diposita la seva confiança. “¡Per força! —exclama amb una mirada de ple convenciment—. El dret a decidir és inqüestionable. És l’essència de la democràcia. ¡No et confonguis!”.

        No m’he topat mai amb un militant de cap causa que no assumeixi sense matisos totes i cada una de les consignes que adopta com a pensaments propis. ¿Com podria ser d’altra manera? Ser militant consisteix precisament a recitar una i altra vegada les clàusules del contracte que el fan a un militant. Si la posició de l’esquerra alternativa respecte al dret a decidir fos de refús, no tinc gaires dubtes que el conegut que vaig trobar pel carrer l’endemà de les eleccions m’hauria cridat, amb la mateixa vehemència, que el dret a decidir no era més que un subterfugi de l’oligarquia catalana per justificar la seva falta de sensibilitat cap a les polítiques socials. De tota manera, és bastant improbable que l’esquerra alternativa hagués arribat a optar per aquesta última posició, perquè l’esquerranisme sempre ha vist en la voluntat del poble —en una voluntat del poble pura, no contaminada encara per l’exposició de raons— l’essència de la llibertat i la democràcia, i en això ha coincidit en la recent història europea amb altres moviments que solen considerar-se la seva antípoda. No importa que les lleis siguin el producte més concret i genuí de l’única voluntat popular que es pot prendre en compte en una democràcia amb garanties: les coses suposades, difuses, abstractes sempre han tingut molt més prestigi.

        Ara bé, el gust pel populisme no és a parer meu l’únic factor que explica la feliç aliança de l’esquerra alternativa amb les forces nacionalistes. Sento dir sovint que el nacionalisme és una ideologia de dretes, i havent donat per certa aquesta afirmació no són pas pocs els que alcen la veu contra un maridatge que, en el millor dels casos, els sembla extravagant. Però la veritat és que l’esquerra, o almenys una part de l’esquerra, sempre ha estat identitària. Ho ha estat, en primer lloc, perquè el romanticisme alemany, que és d’on parteix el concepte de nació com a unitat de llengua i cultura, no és un pensament que hagi influït més en la dreta que en l’esquerra. Ho ha estat, en segon lloc, perquè les idees que l’antropòleg anglès Edward Burnett Tylor va exposar a la seva obra Primitive Culture (1871) van obrir la porta a una concepció de la cultura popular com a fonament de la identitat humana que l’esquerra intel·lectual va integrar ràpidament en la seva visió del món. Després, a partir dels anys seixanta, el crit de batalla de l’esquerra revolucionària llatinoamericana i dels seus valedors europeus és “la lluita dels pobles contra l’imperialisme”, màxima que, sense perjudici del model de societat comunista que pretenia imposar, desplaçava l’atenció de l’objectiu econòmic a l’identitari. També és producte d’aquesta època la creació d’identitats col·lectives situades en un punt intermedi entre la moda juvenil i la lluita política, i cap a finals dels vuitanta, començaments dels noranta, la progressia nord-americana es fa amb el poder a les escoles i les universitats i imposa a la societat aquestes irreparables ofenses a la tradició il·lustrada que es coneixen amb el nom d’estudis culturals i correcció política. No caldria dir que les esquerres europees, i l’espanyola amb un entusiasme encara més gran que les altres, adopten els projectes identitaris d’aquests corrents com una prioritat. Per dir-ho amb una cursileria molt pròpia del nostre temps, la pulsió identitària està inscrita a l’ADN de l’esquerra. És més, l’esquerra alternativa és, en ella mateixa, un moviment identitari. Un es manifesta per la causa palestina per la mateixa raó per la qual es calça i es vesteix amb una determinada indumentària, perquè és el que identifica la seva pertinença a l’esquerra alternativa; interessar-se pels 160.000 morts de Síria o per l’assassinat, tortura i segrest de nens a l’Àfrica, posem per cas, no proporciona de moment un senyal d’identitat reconeixible.

        Essent així les coses, no s’hauria d’estranyar ningú que Noam Chomsky, pare de la gramàtica generativa transformacional i pensador destacat de l’esquerra alternativa, declarés encara no fa un mes que el procés sobiranista català constitueix una lluita en defensa de la identitat cultural contra l’imperialisme de l’Estat (recordem que l’expressió “lluita contra l’imperialisme” és part irrenunciable de la identitat esquerranista). Per fonamentar la seva visió del conflicte, Chomsky va dir que, a finals dels setanta, va fer una visita a Catalunya i que podia donar fe que llavors, al carrer, no es podia sentir una sola paraula de català. “Es parlava, però en secret —va afegir—, perquè durant la dictadura, amb el suport dels Estats Units, estava prohibit. Deu anys més tard, no se sentia res més que català. Havia reviscut”. És a dir, si les seves declaracions no es van tergiversar, el que Chomsky venia a dir és que, a finals dels setanta, després de la mort de Franco, el català havia desaparegut i que, als anys vuitanta, era l’única llengua que es parlava a Catalunya. No sé pas per on devien passejar Chomsky els lingüistes catalans transformacionals —una autèntica legió a l’època de referència— que molt probablement el van acollir en les seves visites. Pot ser que a la primera el duguessin al Baix Llobregat i a la segona a Olot, però en qualsevol cas, si admet que amb tan sols deu anys de democràcia constitucional el català havia aconseguit la plena hegemonia, ¿en quin sentit creu que el procés sobiranista és una lluita en defensa de la identitat cultural contra l’imperialisme? Enigmes de l’esquerra alternativa.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s