Els vents que bufen

La lletra de Blowin’ in the Wind, de Bob Dylan, és una síntesi perfecta dels insulsos sentiments que la joventut dels anys seixanta va fer passar per idees avançades, amb un èxit tan formidable que, cinquanta anys més tard, continuen sent l’aliment intel·lectual bàsic del malestar popular amb el Sistema. Bona part de les lletres de les cançons de Bob Dylan beuen de les fonts de l’Antic Testament, i de vegades la remor de les aigües bíbliques les eleven a una certa altura poètica, però no és el cas de Blowin’ in the Wind, potser la més coneguda de les seves cançons; Blowin’ in the Wind està impregnada de cristianisme, però d’un cristianisme flàccid, més de beata que de profeta. No és estrany, doncs, que hagi estat un dels productes dels seixanta que més han contribuït a modelar les idees fixes del progressisme català, que des dels seus orígens sempre ha tingut un peu al socialisme i un altre a les catequesis. L’afirmació no és exagerada: durant més d’una dècada, Blowin’ in the Wind sonava i ressonava als trens i als autocars que transportaven excursionistes, i als centres parroquials on els excursionistes passaven les tardes de dissabte o diumenge que, per una raó o altra, es quedaven sense excursió. Sonava en versió catalana, amb uns acords mal rascats i una melodia més repolida i alegre que la de l’original, com si estigués pensada per cantar en grup a ritme d’onada i amb els colzes entrellaçats. Ara bé, la diferència més substancial entre la cançó de Dylan i l’himne progressista i catalanesc que la suplantava es troba en la lletra, i molt especialment en els dos primers versos. La versió anglesa diu així:

How many roads must the man walk down
Before you call him a man?

Mentre que la catalana agafa aquest aire:

Per quants carrers l’home haurà de passar
abans que se’l vulgui escoltar?

        La lletra de Dylan —s’ha de llegir sencera— proclama, entre altres coses, que l’home no arribarà a ser home fins que no hagi deixat de disparar bales de canó, fins que no tingui orelles per escoltar el plor dels altres homes; fins que en veritat no vegi el cel quan alci la mirada, i fins que el colom de la pau no pugui descansar finalment a la sorra d’una platja després de travessar mars i mars. D’aquest tenor eren i són totes les lletres de les cançons de protesta, de manera que ja veuen com s’ha de ser per deixar-se posar la pell de gallina escoltant-les. A pesar de tot, cal concedir que el concepte de l’home que té el jove Dylan comporta, almenys, la idea del camí de perfecció, una idea molt lloable pel bon desig que l’anima i que potser és més cristiana que esquerranista, però que també es troba en el fonament de totes les utopies polítiques, d’esquerres i de dretes, que van fer caure tantes bombes al segle XX: la implacable transformació de l’home en l’home nou. Ara bé —i la distinció és molt important—, en la visió judeocristiana de Dylan, l’home s’ha de perfeccionar per si sol, seguint el seu propi camí, però només el vent sap quan serà capaç de fer-ho, i francament tranquil·litza molt que sigui el vent, o Déu, i no un ideòleg qualsevol el que tingui la resposta.

        Els dos versos que encapçalen la versió catalana de Blowin’ in the Wind transporten, com el lector ja deu haver observat, un missatge diferent al de l’original, però guarden amb molta més fidelitat les essències de l’esquerra alternativa: l’home és bo i savi per naturalesa; l’únic problema és que no el volen escoltar. Si l’escoltessin s’acabarien a l’instant totes les guerres. En la versió anglesa, l’home és el culpable; en la catalana, l’home és la víctima.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els vents que bufen

  1. Xavier ha dit:

    Una mica agafat pels pèls. En la versió anglesa també s’hi diu:

    Yes, ’n’ how many years can some people exist
    Before they’re allowed to be free?

    No sé veure una gran diferència entre aquest home que reclama que el deixin ser lliure, d’aquest altre que demana que se l’escoltin.

    Quant a la concepció de l’home del jove Dylan, escolti Masters of war (cançó de la mateixa època i bastant més protesta que el Blowi’n). Aquí els culpables són els “senyors de la guerra”, ells i només ells. Dylan es retrata ell mateix com un jove pur i innocent. Dylan és un dit que acusa i els desitja la mort. Li’n poso només un fragment:

    You that never done nothin’
    But build to destroy
    You play with my world
    Like it’s your little toy

    Cordialment,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s