A propòsit de Josep Pla

(Publicat a Crònica Global el 23 d’abril de 2014)

Aquest mes d’abril, coincidint amb el trenta-tresè aniversari de la mort de Josep Pla, la col·lecció de clàssics de New York Review Books ha publicat The Gray Notebook (El quadern gris) en versió anglesa de Peter Bush. El quadern gris és, amb tota probabilitat, l’obra més important que ha produït la literatura catalana moderna, i també és —com fa pocs dies escrivia Arcadi Espada a El Mundo— el millor dietari de la literatura espanyola del segle XX. L’aparició d’aquest llibre en llengua anglesa i amb el segell editorial amb què es presenta potser li afegirà la consideració que mereix com a clàssic de la literatura universal. Em fa l’efecte, fins allà on jo ho puc valorar, que Bush ha fet un treball eficaç, i que l’estil resultant està a l’altura de les circumstàncies, encara que la veu característica de Pla —que es conserva quasi intacta en castellà i en francès—, soni de vegades en anglès amb un timbre menys peculiar.

      El quadern gris és una obra de pensament que opera més per la via de la descripció que no pas per la del llenguatge conceptual, és una obra narrativa plena de deliciosos retrats, i és també, i de manera molt notable, una obra de crítica literària. Els comentaris que Pla fa dels autors de la literatura catalana, amb judicis sempre matisats però on no sol faltar mai la necessitat personal de marcar distàncies amb els models literaris d’aquests autors, ajuden a reflexionar sobre els fonaments de la prosa planiana, en la mateixa mesura en què hi ajuden les comparacions que estableix entre els estils d’Azorín i Pérez de Ayala, les freqüents al·lusions a Baroja o l’admiració que sent pels escrits d’Ortega; però per comprendre la naturalesa literària de l’obra de Pla encara són molt més importants els passatges que dedica a la literatura universal. Per un motiu o altre, tots aquests fragments de crítica literària tenen sempre el seu punt d’interès, però cap resulta tan penetrant com les pàgines que dedica a Marcel Proust i que tanquen l’entrada de l’1 d’octubre de 1919. A diferència de molts contemporanis seus, Pla entén des del primer moment l’estètica de Proust i això el porta a situar les pròpies ambicions estilístiques molt per damunt del realisme. Les lectures més superficials de Josep Pla han generalitzat el tòpic segons el qual el seu ideal literari és l’observació i transcripció de la realitat palpable amb un llenguatge popular i simple. No crec que res d’això tingui la més petita possibilitat de ser cert. Pla s’esforça per construir una prosa elevada, tant en el lèxic, que és normal en el sentit de perfectament culte, sense cap concessió al xaronisme que havia impregnat, i torna a impregnar, l’estil de tants autors catalans, com en la posada en joc dels seus recursos poètics sobre un ritme i una sintaxi hàbilment forjats. En els seus millors moments s’hi pot trobar —sense perdre de vista les proporcions i la distància entre els dos projectes literaris— el que ell troba en l’estil de Proust: la facultat de superar les puerils aspiracions del realisme convencional posant de manifest “una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles”. La preocupació de Pla per l’estil —preocupació més aviat rara en la literatura catalana contemporània— és un dels seus trets més universals, però no és l’únic.
He sentit dir en nombroses ocasions —i em sembla que fins i tot ho he vist publicat— que a l’universalisme només s’hi pot accedir des del localisme, i per exemplificar aquesta tesi se sol citar sovint l’obra de Pla. Ara bé, s’ha de tenir molta miopia per veure en El quadern gris i en el conjunt de l’obra de Pla el més petit rastre de localisme, si és que per localisme hem d’entendre —¿què, si no?— l’exaltació de les coses locals. Pla parla principalment dels seus paisans, de la gent de Palafrugell i de l’Empordà petit —com Flaubert sol parlar de la gent de Rouen, Txèkhov dels funcionaris russos i Faulkner dels habitants de les terres del Mississippí—, però els retrats que en fa, l’exposició de les rutines, les estupideses i les baixes passions de la gent que circula per les seves pàgines apunten sempre a la condició humana en el seu estat més general, condició que Pla sempre va acceptar tal com és i que alhora sempre va trobar deplorable.

      La desconfiança de Pla cap a les manies de la gent, el seu horror a les idees fixes, a les passions descontrolades, a la vanitat gestual, al mimetisme identitari, són coses que ja sobrevolaven els seus primers escrits narratius, publicats a partir de 1925, molts dels quals —convenientment reformats— passarien a integrar la seva obra de maduresa. Aquesta visió de l’home li ve d’una experiència de vida alimentada constantment per la lectura dels pensadors moralistes francesos. A El quadern gris parla amb devoció dels Assaigs de Montaigne, elogia els Pensaments de Joubert, al·ludeix a a Chateaubriand, a La Bruyère, a Renard; encara no es refereix a Pascal, a La Rochefoucauld, a Chamfort, a Sainte-Beuve, com farà en llibres futurs, però la relació que estableix Pla des d’un principi amb aquesta tradició constitueix l’espina dorsal dels seus dietaris. I quan, amb 82 anys, publica Notes del capvesprol, el món que havia començat a explorar des d’El quadern gris amb l’aguda mirada del moralisme francès ja se li manifesta amb tota la cruesa que li ha ofert la història immediata. Ha vist morir centenars de milions de persones per la inevitable acció de l’estupidesa humana, que no troba la manera de desenvolupar tot el seu potencial destructiu fins que no s’inventen les grans utopies. Com tota persona honrada, Pla s’havia malfiat sempre de les ideologies, però després de la guerra civil i de les dues grans guerres el fàstic que li inspiren els ideòlegs ja és incomportable. A L’home de l’abric Valentí Puig ha explicat millor que ningú el pensament de Pla i la transformació que opera en la seva consciència la barbàrie del segle, i és un encert que New York Review Books li hagi encarregat la introducció de l’edició anglesa. “Va escriure sobre la tragèdia de la vella Europa —diu Puig en aquest prefaci—, que aviat seria convertida en runa, des de la visió privilegiada de l’home que s’ha quedat dret a l’andana mentre tothom s’enfila a un o altre tren ideològic”.

      Aquests últims anys, el nacionalisme català ha intentat apoderar-se de la figura de Josep Pla després d’haver-la repudiat activament durant dècades. En el punt àlgid de l’oportunisme delirant s’ha arribat a assegurar que ara seria independentista, i els tertulians i articulistes afectes al Procés s’han atipat de proclamar, amb la rialla de conill del qui creu que les seves obsessions troben confirmació en els grans savis, que “com acostumava a dir Josep Pla, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”. No sóc el primer que assenyala la falsedat de tal atribució, però com que la insistència dels que se’n serveixen sembla no tenir límit i, aprofitant que l’origen de la manipulació es troba en un passatge d’El quadern gris, en concret a l’entrada del 28 de setembre de 1918, em sembla oportú fer-ho constar una vegada més amb l’esperança que en prenguin nota. El pare de Josep Pla, que és el personatge que pronuncia la frase en qüestió, diu al seu fill: “Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta”. És obvi que el senyor Pla es refereix al fanatisme ideològic. És obvi que, a l’obra de Pla, el país és el Baix Empordà. És obvi que el Baix Empordà és, per a Josep Pla, una representació del món i que Pla parla, com sempre, de l’home en general. Pla és incompatible amb el nacionalisme; per adonar-se’n només cal llegir-lo.

Altres articles sobre Josep Pla

https://ferrantoutain.files.wordpress.com/2013/06/alguns-aspectes-de-la-vida-amarga-abril1987.pdf

https://ferrantoutain.files.wordpress.com/2013/06/el-sentit-c3baltim.pdf

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a A propòsit de Josep Pla

  1. Xavier ha dit:

    Hauria guanyat la juguesca, si s’hagués donat el cas: aquest text acabarà amb una bastonada al nacionalisme català. Efectivament. Un text brillant, interessant, molt ben escrit… però amb el colofó ja conegut. Com cansa tot això! perquè el nacionalisme català cansa, però els que ens en volen deslliurar, també.
    Pla no era nacionalista, suposo que no, però no veig en el seu imaginari res que me’l faci sentir espanyol; aquest punt és difícil de rebatre i ja hi podeu donar les voltes que vulgueu.
    No sé si Pla seria avui independentista; no faré conjectures d’aquesta mena perquè les trobo fora de lloc, una mica com allò d’assegurar que si Mozart ens fos coetani faria música tecno. No em valen aquestes projeccions interessades; ni en un sentit ni en un altre.
    En fi, un text magnífic finalment embrutat amb les obsessions i deliris de sempre. Llàstima.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s