La normalització dels pobres

GW1

En ocasions especials, molt en particular durant les festes de Nadal, la societat es complau a posar en relleu els principals vicis, manies i perversions que la resta de l’any cultiva amb més modèstia i amb un estil més aviat rutinari. En les dues primeres categories, hi podríem incloure el consumisme, la gola i l’ànsia de posar adorns i d’enviar felicitacions a coneguts i desconeguts, coses que sens dubte mereixen el màxim respecte; al capdavall —i per dir-ho amb un gal·licisme molt estimat per Josep Pla— fan marxar el comerç. La tercera categoria es distingeix de les altres dues per no ser gens productiva. Probablement, hi hauríem d’incloure els bons propòsits de cap d’any i els desitjos de pau i felicitat, però no hi ha perversió nadalenca més tèrbola que la que ens ofereix l’ús moralitzant de la caritat.  La Creu Roja, en la seva campanya —digna, per descomptat, de tota lloança— de recollida de regals per als nens pobres, recorda amb insistència que les joguines que s’hi aportin han de complir tres condicions, la primera de les quals és, en contrast amb les dues que la segueixen, perfectament raonable: les joguines han de ser noves, no bèl·liques i no sexistes. De manera que un pot comprar una espasa al seu fill, un tanc al seu nebot i una preciositat de nino, amb els seus biberons, els seus vestidets i els seus bolquers, a la filla d’uns amics, però no pot regalar aquestes coses als nens pobres. Perquè són pobres.

            Res de nou sota el sol: l’exercici de la caritat sempre ha dut associada la purificació dels seus beneficiaris, però en els darrers cinquanta anys ha anat passant lentament del puritanisme ranci al progressisme ranci i, tal com ja va passar amb el seu antecedent reaccionari, els axiomes que sostenen el nou moralisme fa temps que han abandonat la secta per constituir-se en un valor social indiscutit. Per arribar a aquest punt, ha estat fonamental el concurs dels experts, sempre tan hàbils a l’hora de reclamar i aconseguir tracte de veritat científica per al que, de ciència certa, no es pot considerar més que ofuscació ideològica. Fa molt temps que aquesta classe de mentalitat, que no descansa en tot l’any, regeix els principis de l’educació i els serveis socials, i troba en els mitjans de comunicació una complaença impertorbable, però per Nadal tot s’il·lumina.

            Dèiem, doncs, que en aquestes dates la Creu Roja imposa un cordó sanitari perquè les joguines que ells consideren bèl·liques i les joguines que ells anomenen sexistes no contaminin els nens pobres. Si d’una cosa estic convençut és que a la infantesa de moltes persones del meu temps, en la meva sense cap mena de dubte, els jocs de guerra amb soldats de plàstic —els de plom eren un luxe de generacions anteriors, i si mai ens en anava a parar un a la mà el contemplàvem amb enveja— posaven en marxa una imaginació narrativa que sovint no es limitava al traçat d’un argument simple, sinó que arribava a dotar d’un cert caràcter els personatges que intervenien en l’acció. Entre la passió per aquesta classe de joc i la passió per les pel·lícules, els còmics i les novel·les no hi ha solució de continuïtat. Fins i tot ara, quan llegeixo o quan escric, hi poso la mateixa classe d’interès que posava al desplegar soldats per les habitacions de casa d’acord amb un pla prèviament tramat, sol o en companyia de la meva germana o d’un amic. D’això és del que la Creu Roja vol privar els nens pobres.

            Pel que fa a l’exigència d’aportar a la campanya de Reis joguines que no siguin sexistes, els ideòlegs de la beneficència incorren a parer meu en un error tècnic. La joguina sexista és —si no interpreto malament els psicopedagogs— la que es destina a un nen o una nena en funció del seu sexe. Essent així les coses, el sexisme es troba en l’assignació de la joguina i no en la joguina en ella mateixa, per la qual cosa no veig gens fàcil el compliment d’aquesta condició, tenint en compte que el ciutadà que contribueix a la campanya es limita a adquirir el regal i a dipositar-lo en un dels punts de recollida. En fi, no ficarem el nas en un assumpte que no ens incumbeix. El que aquí ens crida l’atenció és que els que posen la caritat al servei de les seves opinions morals, a més d’entendre el joc només com un vehicle de socialització i aprenentatge, semblen suposar que la simulació de guerres, tirotejos i apunyalaments predisposa a la violència (o fins i tot que és una de les inclinacions que cal sufocar per arribar a la pau universal), i que els jocs de nines converteixen les nenes en dòcils mestresses de casa destinades només als fills i a la neteja de la llar. Als últims anys ha arribat al joc infantil la mateixa fatalitat que molt abans van patir l’art i la literatura: el seu segrest per part dels ideòlegs.

            En una pàgina web de la Creu Roja Joventut de Catalunya dedicada a l’última campanya de Reis, hi trobem la declaració següent:

Necessitat de transmetre uns valors adequats a la infància més desafavorida que els ensenyin a ser conscients dels seus drets i la seva educació. En aquest aspecte, la joguina és un mitjà per aconseguir el seu desenvolupament intel·lectual, afectiu i social d’una manera positiva i normalitzada. La campanya de joguines s’implica en aquest sentit, mitjançant la recollida de joguines noves, no bèl·liques i no sexistes que s’encaminen a aquest col·lectiu.

             Lamentant haver de deixar a part, per no entrar en una digressió, el comentari de les ferides mortals que els responsables del text infligeixen a la sintaxi, em centraré en la locució adverbial de la quarta línia, ja que revela com un símptoma patognòmic la naturalesa de la malaltia que la produeix. Em refereixo, és clar, a l’expressió “d’una manera positiva i normalitzada”. No ens trobem davant d’uns adjectius qualssevol; positiu i normalitzat són, per contra, els dos fars que han il·luminat les últimes operacions de cretinització a gran escala que s’han dut a terme en la nostra societat. El primer apareix en tots els llibres d’autoajuda i en tots els manuals de llenguatge políticament correcte, i també se sol fer servir per desqualificar objeccions i reconduir conductes indesitjables; quan una cosa no és positiva, no es pot expressar sense escàndol. I pel que fa a normalitzar i derivats, sempre constitueixen el crit de guerra dels nacionalismes quan es llancen a aplicar els seus projectes d’enginyeria social. Orwell no anava equivocat en la seva proposta d’anomenar genèricament “nacionalisme” totes les ideologies, ja que que totes semblen dialectes d’un mateix idioma.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s