Els tres elements

(Publicat a Crònica Global el 26-12-13)

En certa ocasió vaig sorprendre amb un havà entre els dits un conegut meu que uns mesos abans em deia ben convençut que, sotmetent-se al criteri del cardiòleg, havia deixat de fumar. Al expressar-li jo la meva estranyesa, em va assegurar impassible que, efectivament, havia deixat de fumar.

            —¿I això? —li pregunto, assenyalant l’havà.

            —¿Això? Ah, res, això és un puro —em respon amb tota naturalitat.

            No vaig arribar a saber si l’home era cínic o ingenu, dues maneres de ser que de vegades es poden confondre. El misteri de tan curiosa actitud me’l va resoldre un assaig del pensador francès Clément Rosset que jo havia començat a llegir aquell dia per pura casualitat. Aquesta obra, Le réel et son double, explora en profunditat el significat i l’estructura de la il·lusió com un fet inherent a la condició humana. Observa Rosset que l’il·lús reconeix la realitat però en refusa las conseqüències. Si és temerari se salta un semàfor en vermell sabent que pot causar una tragèdia, però decideix que ell està exempt d’aquesta classe de perills. Si és ideòleg —en castellà, sinònim d’il·lús, segons la RAE— decideix que tot el que no encaixa en la lògica del seu projecte ha de ser ignorat o modificat. No és que deixi de veure la realitat, però la retalla o l’allarga a voluntat com en el llit de Procust, i pretén que les mesures del seu patró siguin reconegudes com les que més escauen a la realitat, a la manera d’un sastre boig entossudit a convèncer el seu client de la indiscutible necessitat de fer-se el vestit dues talles més o dues talles menys de la que li correspon.

            Rosset no parla en particular de les ideologies, però els seus mecanismes estan a la vista de tothom qui els vulgui estudiar, i escriptors com Albert Camus i George Orwell, o com Josep Pla i Ciryll Connolly, que van tenir, com molts altres, el dubtós privilegi de viure de prop l’època daurada de les grans utopies, ja mostren en les seves descripcions la intrínseca perversitat de la lògica militant, però és Hannah Arendt qui exposa amb més precisió les característiques pròpies del pensament ideològic. Partint de la constatació segons la qual tota ideologia conté, per la seva mateixa naturalesa, un germen de dominació totalitària encara que no sempre l’arribi a desenvolupar, al capítol tretzè d’Orígens del totalitarisme, Arendt assenyala tres elements constitutius de la il·lusió ideològica: l’orientació vers la història, l’emancipació respecte a l’experiència, i l’adopció d’una premissa axiomàtica de la qual es pot deduir tota interpretació dels fets. Pel que fa al primer, Arendt indica que es refereix a la història en el sentit que es dóna habitualment a la paraula, és a dir, al que es considera oficialment com la Història. No cal dir que aquest element i els dos que el segueixen es poden resumir en un de sol: el menyspreu de la realitat; de què es desprèn que l’adhesió del militant —no podent mirar el món sense sotmetre les impressions que en rep a la doctrina a la qual s’entrega—, hagi de ser forçosament incondicional, emotiva. Així s’explica que les ideologies es converteixin amb facilitat en un fenomen de masses. No hi ha dubte que tal conversió no es podria aconseguir si els seus principis no fossin tots reductibles a consignes i sense la mediació de la propaganda, i aquesta és la raó per la qual les ideologies no entren en política fins en èpoques molt recents i no arriben a desenvolupar tot el seu potencial totalitari fins al segle XX, quan les comunicacions, i en especial el cinema i la ràdio, ja els permeten introduir-se instantàniament a tots els caps.

            I bé, un cop conquistat aquest estadi, també és propi de les ideologies la confusió de la causa amb l’efecte: el suport popular legitima el projecte; no reconeixe’l és antidemocràtic. L’estratègia és d’una eficàcia devastadora i el seu èxit es pot mesurar per la capacitat d’imposar el mite més enllà del seu àmbit d’influència. En el cas català són molts els que, sense ser independentistes, donen per fet que el que passa a Catalunya des de fa un temps sorgeix espontàniament de la iniciativa ciutadana, del que amb tota ridiculesa s’ha volgut anomenar “la societat civil”, i és molt significatiu que The Financial Times, a l’editorial del passat 15 de desembre, digués que “més que conduir el seu poble, Mas és conduït per ell”. Com és obvi, l’afirmació del periòdic britànic no procedeix d’una anàlisi imparcial de l’editorialista, sinó més aviat de l’assimilació mimètica del discurs independentista; ningú que es prengui seriosament aquest assumpte es pot creure que les grans manifestacions de l’11 de Setembre responen a una presa de consciència de ciutadans lliures i ben informats.

            No es pot negar al nacionalisme la seva perícia en la captació d’una opinió pública favorable a la ideologia que ha anat implantant des dels inicis del pujolisme amb un ampli desplegament de mitjans. Es tracta d’una ideologia amb un grau de puresa molt elevat tenint en compte que respon amb tot rigor als tres elements que Hannah Arendt distingeix en qualsevol ideologia: fonamenta el que reclama en una història adaptada a la mesura dels seus ideòlegs, es manté emancipada de l’experiència i dedueix tot el que afirma d’una premissa axiomàtica. Pel que fa a l’orientació vers la Història, n’hi ha prou d’arribar-se al Born o recordar el recent simposi Espanya contra Catalunya per veure l’abast que té. Els exemples d’emancipació són abundants, però potser el més espectacular de tots és el que ha protagonitzat aquests últims dies de l’any el quartet compost pel jutge Santiago Vidal, la dirigent de l’ANC Carme Forcadell i els periodistes Jaume Barberà i Pilar Rahola a propòsit del fals dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia. Per aquest grup estel·lar i els seus entusiastes seguidors tot el que reforça les seves al·legacions està revestit de la màxima dignitat democràtica encara que no tinguí res a veure amb la realitat. Però molt abans que el quartet, buscant ja la plena identificació de Catalunya amb Kosovo, hi va haver qui es va posar a assegurar sense torbació que la cultura catalana pateix un genocidi. El més preclar defensor d’aquesta tesi, el catedràtic de filosofia Josep Maria Terricabras, que gràcies a la seva exaltada saviesa va poder exposar les seves rigoroses conclusions sense témer que el CAC li cridés l’atenció per l’ús banal de la paraula genocidi. No sembla possible una emancipació més gran; aquest home ha de ser nomenat director del Consell General d’Emancipació que tard o d’hora haurà de crear el president Mas.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s