La clau que no obre l’armari

Prenmenaixi

No he acabat de saber mai del tot per què em commouen els versos 11 i 12 de la segona poesia d’Ausiàs March, que cito a continuació:

Pren-me´n així com al patró que en plaja
té sa gran nau e pensa haver castell:
veent lo cel ésser molt clar e bell,
creu fermament d’una àncora assats haja;
e sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable;
lleva son jui que, si molt és durable,
cercar los ports, més que aturar, li val:

moltes veus és que el vent és fortunal,
tant, que no pot surtir sens lo contrari;
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me enamorat
per sobresalt qui em ve de vós, ma aimia:
del no amar, desalt ne té la via,
mas un sol pas meu no hi serà trobat.

Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que em sabreu bé conéixer
e, conegut, no em serà mal graïda,
tota dolor havent per vós sentida:
lladoncs veureu les flames d’amor créixer.

Si mon voler he dat mal a parèixer,
creeu de cert que vera amor no em lluny:
pus que lo sol és cald al mes de juny
ard mon cor flac, sens algun grat meréixer.
Altre sens mi d’açò mereix la colpa:
vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret, per son defalliment.
Cest és amor, que mi, amant, encolpa.

Ma volentat ab la raó s’envolpa
e fan acord la qualitat seguint,
tals actes fent que al cos és defallint
en poc de temps una gran part de polpa:
Lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor:
Lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.

Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell qui molta amor me costa.

    Potser és perquè aquests versos (e cella clau qui us tanca dins l’armari/ no pot obrir aquell mateix portal) s’avenen amb una observació de Harold Bloom segons la qual un clàssic és aquell que ens fa sentir estranys a casa o familiars a l’estranger. El llarg símil que els precedeix no és gens difícil de comprendre: March compara la seva passió amorosa amb el cas d’un patró que té la nau fondejada en una platja i no ha de patir per res perquè el dia està en calma, però de cop s’acosta un temporal que li aconsella sortir d’aquell indret; el problema és que no ho pot fer perquè el vent que bufa és tan favorable que no ofereix marge per a la maniobra de sortida; es necessita també un vent que bufi en sentit contrari. Igualment, la passió que governa l’enamorat no pot servir per res més que per abocar-lo al seu deliri, per sortir-ne ha de renunciar a aquesta passió: “Del no amar, desalt (desplaer) ne té la via”.

    El bell símil del navegant no és obscur, però sí que té un to èpic que distancia la imaginació del lector i que contrasta vivament amb la proximitat de la frase dels versos 11 i 12. El contrast enrareix aquesta frase i en ressalta la contundència: “I cella clau qui us tanca dins l’armari/ no pot obrir aquell mateix portal”.

    La imatge de la clau de l’armari ha desconcertat els crítics. Vaig llegir el poema per primera vegada, amb disset o divuit anys, en l’edició de l’Editorial Barcino (1952), i si la memòria no em falla la imatge no em va semblar estranya fins que vaig llegir la nota a peu de plana de Pere Bohigas: “Sovint, amb vent tempestuós, la nau no pot navegar sense vent contrari. Aquests vents són les dues claus: la que ens tanca a l’armari no serveix per a obrir”.  ¿Què era això d’una clau que servia per tancar un armari però no pas per obrir-lo? Declamar els versos 11 i 12 després d’haver recitat els precedents em provocava —i em continua provocant— una rara exaltació que no depenia de la lògica que tingués o deixés de tenir la frase en qüestió, i ja no em vaig tornar a preocupar més de buscar-li un sentit precís fins molts anys més tard, quan vaig llegir l’assaig de Joan Ferraté Llegir Ausiàs March, una obra d’extraordinari valor dedicada a explicar minuciosament les dotze primeres poesies de March. El llibre és un dels millors productes de la intel·ligència, la tenacitat i la passió que caracteritzen l’obra de Joan Ferraté, el qual  tenia el projecte de completar la seva anàlisi fins a la poesia 29 —la que tanca la primera secció de les poesies de March, d’acord amb la rigorosa divisió que en va fer el mateix Ferraté quan, al 1979, va editar l’obra completa del poeta—, però no ho va fer mai.

    El que diu Ferraté sobre els versos 11 i 12 és el següent:

 “És curiós el que escriu Bohigas, parlant de «dues claus: la que ens tanca l’armari [la cursiva és meva] no serveix per a obrir». El text de March parla ben clarament d’una clau (una sola clau, per tant) «qui us tanca [o ens tanca, tant se val] dins l’armari», i no pas que «ens tanca l’armari»: amb una traducció tan descurada, el mateix Bohigas s’ha tallat tota possibilitat d’entrendre-hi res. Quant a Archer [Robert Archer, filòleg anglès especialitzat en l’obra d’Ausiàs March], no hi ha dubte que és home de recursos: «Els panys del temps de March [ens diu] podien necessitar una clau per obrir-los i una altra per tancar-los». I afegeix «Imatge absurda [i tant!], en ple contrast amb el símil precedent». L’analogia és del tot apta i hi ha un acord complet entre ella i el símil que està destinada a explicar: aquella mateixa clau que ens tanca, des de fora, dins d’un armari és la que no podrem, nosaltres, fer servir per obrir-ne la porta des de dins. Dit d’una altra manera: allò mateix que ens ha establert en una situació determinada no ens serveix per treure’ns d’aquesta situació».”

 [Els incisos entre claudàtors són de Ferraté, excepte el que he marcat en negreta.]

     La veritat és que l’explicació que fa Joan Ferraté d’aquests versos és l’única, de totes les que hi ha al seu assaig, que no m’ha acabat mai de convèncer del tot. Sens dubte, és molt més acceptable que les de Bohigas i Archer; és cert que March no parla enlloc de dues claus, però tampoc diu que siguem nosaltres (que hem estat tancats des de fora) els que no tinguem la clau per obrir la porta de l’armari: el subjecte és la clau; és aquella clau que ens tanca dins l’armari (i no nosaltres) la que no pot obrir la mateixa porta que ha tancat.

    Per mi, aquests dos versos de March continuen sent un misteri, i molt probablement el punt d’irracionalitat que em sembla veure-hi és un ingredient important de l’efecte que em produeixen. Ara bé, jo diria que si, en la primera lectura que en vaig fer, ja fa moltes dècades, l’aparent incongruència de la clau que pot obrir un armari però no el pot tancar em va passar desapercebuda fins que vaig llegir la nota de Bohigas és potser perquè m’ho vaig prendre inconscientment com un símbol més que no pas com una analogia: la clau és la passió amorosa, i la passió amorosa obre una porta que ella mateixa no pot tancar. Fa uns dies, parlant-ne amb Gerard Toutain, vaig descobrir que ell també n’havia tingut sempre aquesta mateixa impressió. Sens dubte, Ferraté ens hauria portat la contrària i ens hauria demostrat que el que ell diu és perfectament raonable. Llàstima que ja no hi puguem discutir.

Clau2En l’última visita que vaig fer a Joan Ferraté en companyia de Xavier Pericay, no li vaig preguntar sobre la qüestió que avui m’ocupa: així són les coses. Però sí que vam parlar de la seva exègesi dels poemes de March, i vam fer tots els possibles per animar-lo a prosseguir-la. Era inútil; el Joan ja feia temps que havia entrat en aquell estat d’indiferència que ja no li permetia fer res de nou. I aquell dia ens va semblar més desenganyat —i més poc amable— que mai. Tot i així, la conversa sobre Ausiàs March ens va portar a recitar junts la primera poesia: “Així com cell qui en lo somni es delita/ e son delit de foll pensament ve…” Els versos de March el revitalitzaven, i encomanats de l’eufòria del moment, el Xavier i jo ens vam atrevir a proposar-li la seva participació en un delicte que se’ns va acudir en aquell mateix instant. El Joan dominava el català del segle XV i coneixia més bé que ningú els poemes d’Ausiàs March: era perfectament capaç d’escriure uns versos inventats que un bon cal·lígraf (ell mateix en coneixia un) pogués passar després a un pergamí el qual un bon químic fos capaç d’envellir de manera convincent. Culminat tot aquest procés —i no se’ns escapava l’enorme dificultat de reclutar per a la nostra banda de malfactors el químic que havia de falsificar materialment el manuscrit—, Xavier Pericay i jo mateix convocaríem una conferència de premsa per anunciar públicament que havíem descobert un nou poema d’Ausiàs March. Pel somriure que va fer el Joan en un determinat moment, jo diria que vam estar a un pas de comprometre’l en l’operació.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s