Impressionisme abstracte

(Article publicat a Crònica Global el 28-10-2013)

L’impressionisme abstracte és una tendència pictòrica contemporània sobre la qual no m’estendré en aquest article; el que sí que faré és abusar del terme per a propòsits diferents als de la crítica d’art, perquè em sembla que s’avé a la perfecció amb una actitud política que pretén erigir-se en fonament de la legitimitat democràtica i que consisteix a rebre determinades impressions dels fets —impressions adquirides per contagi social, per propaganda mediàtica—, assimilar-les sense cap interès per la precisió, i convertir-les a l’acte en meres abstraccions que s’acomoden a les ingrates formes i els foscos colors del recel, l’antipatia, la indignació, l’odi.

     Els llocs comuns de l’impressionisme abstracte són de la mateixa espècie que els prejudicis, però es perceben com a idees polítiques, i aquesta percepció els dóna carta de naturalesa. El famós psicolingüista nord-americà George Lakoff va posar marc a les obres de l’impressionisme abstracte: va anomenar justament frames (“marcs”) els espais mentals que crea aquest fenomen i, gràcies a l’èxit internacional de la versió popular de la seva teoria cognitiva —exposada en un llibret titulat No pensis en un elefant—, es va fer una fortuna. Ara bé, el doctor Lakoff —que a més va tenir la barra d’atribuir en exclusiva a la propaganda del Partit Republicà la pràctica de pertorbar les consciències dels ciutadans amb marcs de relacions mentals favorables a la seva causa— no va inventar res de nou; vuitanta anys abans que ell, Walter Lippmann ja havia descrit amb tot detall i sense la pedanteria cientifista que caracteritza la psicolingüística la naturalesa de l’opinió pública, que no pot consistir en res més —insistim-hi— que en associacions d’idees que per la seva mateixa abstracció no arriben mai a un grau de precisió suficient per ser posades en qüestió. Així ho exposa Lippmann en un passatge de la seva obra cabdal, L’opinió pública: “En molts afers de gran importància pública, i en altres de més personals, encara que en graus diferents segons el subjecte, els fils de la memòria i les emocions s’enreden. Com a resultat, una mateixa paraula pot connotar qualsevol nombre d’idees diferents: les emocions es desplacen de les imatges a les quals pertanyen a noms semblants als que els correspon a aquestes. A les zones de la nostra ment que no sotmetem mai a crítica, acomplim un amplíssim nombre d’associacions onomatopeiques, o basades en el contacte o la successió. També creem vincles emocionals vagues i convertim en màscares paraules que havien estat noms.”

       Així, per exemple, quan un tradicionalista escolta les paraules liberal o progressista, la seva ment navega a l’instant per terribles escenes de concupiscència i desordre moral, i quan un esquerranista escolta les paraules liberal o conservador ja només veu estafadors professionals, missaires i carques; i el dimoni de la ràbia acudeix immediatament a les consciències de tots dos per llançar-los a l’atac. El mateix li passa a un independentista català o basc quan sent la paraula espanyol, que en el seu marc mental conviu amb franquista, fatxa o feixista i amb tota mena de boirosos estereotips negatius; a un lluitador antisistema quan sent les paraules transgènic o farmacèutica, o a una feminista radical quan sent la paraula home, termes que no vulguin saber amb què poden arribar a conviure en els marcs mentals corresponents. En fi, el lector pot posar tots els exemples que desitgi; el mecanisme, per descomptat, és idèntic en totes les ideologies que admeten una ràpida vulgarització, i els marcs no es limiten a contenir paraules; també inclouen, encara amb més eficàcia, fantasmes més desdibuixats que les paraules i que precisament per això mouen amb més eficàcia al fanatisme.

     De tot el que acabo d’exposar es desprèn que, com més simple és una idea, més fàcilment prospera, i que en l’actual societat de la hiperimitació, en la qual —gràcies als grans progressos tecnològics que hem conegut a les últimes dècades— tot es difon a la velocitat del llamp, l’èxit beneeix el que és capaç de posar en circulació les abstraccions més ben dissenyades per ser assimilades còmodament i per generar una ira immediata en els seus receptors. El polític de vocació populista sap tan bé com cert personatge d’un relat d’Adolfo Bioy Casares del qual ara no recordo el títol que “la gente a nada quiere tanto como a sus odios”. I si sap això, també sap que el seu futur polític depèn fonamentalment de la provisió d’aquests odis.

     L’angoixós creixement del Front Nacional que auguren els sondejos a França, per exemple, no pot respondre a res més que a una hàbil gestió de l’opinió pública. No és casual, per descomptat, que tingui lloc en temps d’aguda crisi; la xenofòbia és un sentiment latent a tota l’espècie humana i sens dubte s’incrementa quan la situació social genera por, però no s’obriria pas en forma d’oferta política si no hi hagués una clara voluntat de substituir el raonament per l’impressionisme abstracte. L’auge de l’extrema dreta és la tendència més greu de totes les que es poden observar en aquests moments a Europa, principalment perquè contradiu de manera frontal els principis que van fer néixer la Unió i perquè els europeus no podem contemplar com si no fos cosa nostra l’aparició d’un nou feixisme al continent. Ara bé, abans del feixisme es presenta sempre el populisme, que és —ho ha estat sempre en totes les catàstrofes de la història recent— el principi actiu dels moviments totalitaris, i no sembla pas que ningú a Europa —i encara menys a Espanya— vulgui adonar-se de com, al principi a poc a poc i després cada cop més de pressa, va tornant sobre els seus passos, per l’esquerra i per la dreta, l’esperpèntic fantasma del populisme, carregat amb tot l’arsenal del seu impressionisme abstracte i disposat com sempre a salvar pobles i nacions.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s