Elogi de la cursileria

(Article publicat a Crònica Global el 25-11-2013)

No és fàcil identificar la cursileria en una època com la nostra en què quasi tot tendeix a crear-li un ambient, però sembla que en els vells temps, quan encara no es confonia amb el món, es podia reconèixer a l’instant. Al 1871, el gran costumista barceloní Robert Robert va tractar l’assumpte en un article titulat «La señorita cursi», i el va introduir en els termes següents:

 ¡Mal año para los etimologistas! Échense a revolver raíces y desinencias, barajen cuanto quieran copto y sánscrito, griego y hebreo, a ver si sacan en limpio de dónde nos vino el vocablo.
Y trabajo les mando también a los que presumen de saber describir clara y concretamente las cosas.
¿Qué es cursi? ¿En qué consiste el ser cursi?, les preguntaremos, y ya nos parece oírles responder.
—Consiste en cierto no sé qué
¡Basta! Enterados.
En cambio el empírico se echa a la calle, da una mirada, señala entre cien mujeres, y dice con la infalibilidad del buen sentido: «¡Allá va una cursi!»
Y cursi es.

      Li ensenyo aquest text a un conegut, una mica cursi, per cert, i em mira amb aires de reprovació, com si es tractés d’una obscenitat: no s’imaginava que jo pogués ser capaç de simpatitzar amb un discurs tan manifestament sexista com el que li acabo de llegir. Li faig notar que l’article és del 1871 i que el feminisme ni cap altra ideologia pot aspirar a tenir efectes retroactius, per molt que la majoria no es dediquin a altra cosa. D’altra banda, de seguida li aclareixo que si aquí Robert només s’ocupa de les dones es perquè el seu article forma part d’una obra col·lectiva, Las españolas pintadas por los españoles, que ell mateix va idear i dirigir, però que, del conjunt dels seus escrits en castellà o català, es desprèn que la fascinació que sent per la cursileria no exclou en absolut la condició masculina. Els meus arguments no serveixen de res. De vegades em quedo amb la impressió que no hauria de parlar amb coneguts.

      En fi, el cas és que, escarafalls a part, el que diu Robert sobre la cursileria continua sent rigorosament cert: ni se sap d’on procedeix la paraula ni s’ha trobat encara una definició que s’ajusti del tot a l’ús que se’n fa. Segons els diccionaris, el cursi és en essència el que, pretenent posseir les virtuts de la sensibilitat, el refinament o l’elegància, en manca ostentosament. El desig d’aparentar constitueix, doncs, la característica principal del fenomen, i no hi ha dubte que és així la majoria de les vegades. Ara bé, no deixa de ser cert que també anomenem cursi al que, sense cap mena de pretensió, troba un gust perfectament sincer en la carrincloneria i el refistolament. El cursi és, en aquests casos, veí del melindrós, però gosaria dir que en altres més aviat s’identifica amb la grolleria. Quan un personatge públic, sigui polític, tertulià, cantant o actor, s’expressa en un llenguatge ordinari, ho fa per donar-se to: pot ser que convencionalment la cursileria sigui antagònica de la grolleria, però no hi ha cap dubte que a la pràctica s’apleguen en una mateixa finalitat, i en determinats cercles teatrals —dit sigui de passada i com una simple observació— es combinen amb un inigualable savoir faire.

      A tots se’ns pot enganxar la cursileria en un moment o altre, però n’hi ha que es complauen a dur-la sempre posada com una segona pell. De fet, en la nostra incansable societat de la hiperimitació, on la rivalitat mimètica situa en un mateix primer pla —el pla de la millor posa, del millor perfil— tots els àmbits de l’experiència humana, els cursis de professió comencen a ser cada cop més nombrosos, i ho són principalment perquè la societat, governants i poble, els distingeix i afavoreix. El que professa l’ofici sol invocar sovint la màgia de la poesia, perquè sap que pel sol fet d’al·ludir-hi ja es troba immergit en una aura de sensibilitat, i en les seves paraules es produeix el miracle de la repetició, de la perfecció del tòpic, que és un dels elements indispensables de la cursileria. A la premsa dels nostres dies, i molt més encara als mitjans audiovisuals, l’exaltació de la vena poètica inspira de vegades les plomes i les llengües de certs col·laboradors. Alguns són millors que altres, com passa sempre amb tot, però pocs arriben a posseir la mestria indiscutible de Pilar Rahola. “Sense saber com —diu a la columna que va publicar el dimarts 12 de novembre a La Vangardia a major glòria d’un programa que Jordi Basté va consagrar a la memòria de Miquel Martí i Pol—, tal vegada per un aniversari o un homenatge, o perquè sap com filtrar-se per les petites esquerdes de la vida, el fet és que a voltes la poesia atura el temps i exigeix el seu moment. Quan això passa la realitat es fa més amable i, com diria el vell lema parisenc, d’entre l’asfalt hi apareix el miracle d’una flor”. Lamento no poder oferir al lector la columna sencera, però en recomano la lectura completa. Només afegiré que la poesia “si canta a l’amor, és intensa; si canta a la lluita, és compromesa; si canta al dolor, és punyent, i sempre, si és bona, és bella”.

      Llegeixo l’article de Rahola a una coneguda meva, una dona de caràcter, amb menys paciència que jo per a aquesta classe de fenòmens, i em pregunta com és possible que una persona amb aquesta visió del món pugui colar-se, no per les petites esquerdes de la vida, com la poesia, sinó pels grans mitjans de comunicació de masses. Li responc que compleix en grau d’excel·lència tots els requisits que es demanen per a aquesta feina, i que a més a més és modesta, com ella mateixa ens revela en el text que acabem de llegir quan confessa que “si no fos molt cursi, diria que la poesia ens millora la vida”. La meva coneguda encara entén menys que la columnista formi part del Consell Assessor per a la Transició Nacional. “Doncs a mi em sembla idònia”, li dic. I em mira com si li volgués prendre el pèl.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Elogi de la cursileria

  1. Retroenllaç: La mala sang | Escafarlata

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s