Aspiracions regionals

(Article publicat a Crònica Global l’1-10-2013)

¿Com es pot controlar el ramat si no és per mitjà de les seves emocions? ¿On s’ha vist mai una massa lògica?(William Faulkner)

En un article publicat a El Mundo el mes de juliol passat amb el títol «El olvidado Salvador Espriu», l’escriptor madrileny Luis Antonio de Villena parlava de la seva relació personal amb l’obra de l’autor de La pell de brau; del que va significar aquesta obra a tot Espanya durant la dècada dels 60 i de l’escandalosa manipulació de què és objecte aquest any del centenari del poeta. “Esto era Espriu —afirma De Villena—: un hombre culto, sobrio, moderado. Muy lejos de la Cataluña radical de hoy”. I em sembla que els adjectius amb què defineix la personalitat d’Espriu ofereixen un magnífic punt de contrast per descriure amb exactitud l’indubtable declivi de la societat catalana: la cultura, la sobrietat i la moderació són tres qualitats essencials que la Catalunya d’avui —la Catalunya dels polítics que dirigeixen les masses amb la força de la propaganda, i la de les masses que els segueixen a cegues pensant-se que les idees que promouen a crits han brotat de les seves consciències— ni practica, ni ambiciona, ni coneix. No és estrany que sigui així en un temps en què la voluntat del poble —el protagonisme de les masses ensinistrades— es presenta com el moll de l’os de la democràcia.

            Entesa en el sentit clàssic de cultiu de l’esperit, la cultura no ha exercit mai ni aquí ni enlloc del món una força d’atracció capaç de mitigar l’embat de les emocions populars i el deliri esportiu, però almenys hi havia una retòrica oficial que procurava fer creure el contrari. A la Catalunya de les últimes dècades els esforços oficials s’han dirigit de manera preferent a la promoció de la gresca i el folklore com a instruments privilegiats de l’autoelogi grupal —rivalitzant d’aquesta manera amb la literatura que, fora de molt notables excepcions, ja fa temps que s’aplica a objectius similars—.  L’orgull pel propi folklore sempre ha estat una característica regional en el sentit més localista de la paraula, i no deixa de resultar doncs una mica xocant que, com més nacionals ens volen fer els polítics governants i el voluntariat social que els desbrossa el camí, més intensa sigui la passió folkòrica. En tenim un exemple molt notori en l’estrany fenomen dels castellers, que en un període d’uns vint o trenta anys, i gràcies a una intensa operació de subvencions i propaganda, ha passat de ser una curiosa peculiaritat del Camp de Tarragona a ser una de les més conspícues tradicions de la Nació catalana. I no una de qualsevol, sinó una que aspira a donar lliçons morals a tot l’orbe planetari: un poble que, a força de construir torres humanes, mostra fins on pot arribar l’esforç col·lectiu, l’esprit de corps, ha de constituir un exemple de primer ordre per a la resta de la humanitat. De fet, la conversió del folklore i de l’esport en paradigmes morals —pensin en el que s’ha arribat a dir de la sardana; pensin en el que s’ha arribat a dir dels valors de l’entrenador Guardiola— és una de les característiques més prominents del populisme catalanista. L’individu que s’ha deixat dominar per aquesta retòrica es passeja pel món amb el convenciment que per practicar les virtuts cíviques no cal res més que fer vida catalana. Un dia de Reis —si em permeten que ho il·lustri amb una anècdota personal— vaig anar a la pastisseria de la cantonada a comprar el tortell tradicional. M’hi trobo un conegut que em saluda somrient i em diu amb aires de plena satisfacció: “Veig que vostè també compra el tortell. Aquesta voluntat de mantenir les tradicions pròpies demostra el sentit de civisme dels catalans.”

            Al mateix temps que els dirigents nacionals fomentaven l’autisme moral mitjançant la sacralització dels costums tradicionals, el folklore i l’esport, renunciaven a fer de la llengua catalana un autèntic instrument de cultura. És evident que, per als nacionalistes, la llengua no és res més que un aglutinador de consciències, com el folklore i l’esport, o un instrument per atiar falses confrontacions, com l’espoli fiscal o la jaculatòria del 1714. Trenta anys després de la immersió lingüística i de l’explosió mediàtica de la premsa, la ràdio i la televisió en català, la llengua es troba en l’estat més llastimós de tota la seva història. I no parlo només del desconeixement profund del català que mostren els escolars; també em refereixo als textos que emet l’administració, a la inconcebible redacció de l’últim Estatut, a una part molt important de les obres literàries que es publiquen. Decididament, la llengua catalana no sembla que desperti el més petit interès ni dels apòstols de la nació lliure ni del poble que li agita les estelades.

            Encara que sembli una contradicció in terminis hi va haver una època en què el catalanisme no aspirava a la moral d’identitat, sinó a la moral de perfecció. La primera és objecte del nacionalisme; la segona, de la cultura. Luis Antonio de Villena, al mateix article sobre Espriu que he citat al començament d’aquestes línies, es refereix a Carles Riba com “el mejor poeta catalán de todo el siglo XX”. Qualsevol persona que conegui a fons la literatura catalana i conegui també la tradició poètica europea, no pot deixar de reconèixer que l’asseveració de  De Villena no és exagerada, i encara hi podríem afegir que l’obra de Riba —la seva obra poètica, però també la seva obra crítica i les traduccions dels clàssics grecs i dels poetes moderns— no destaca tan sols per damunt de la dels altres poetes catalans del XX, sinó que també ocupa un lloc important a la tradició europea. La generació intel·lectual de Riba entén que la primera obligació del catalanisme és el cultiu de les arts i del pensament en un grau d’excel·lència, l’elevació moral i cultural de la societat catalana. Es pot compartir o no el projecte polític del noucentisme, que és un moviment de clara projecció nacionalista, però la seva profunda ambició humanística l’havia d’abocar per força a l’universalisme, perquè també és un moviment regeneracionista, inequívocament contrari al radicalisme i la vulgaritat que impregnen fins a la nàusea el rostre actual del nacionalisme.

            Molts dels llibres de Riba —la poesia del qual no es presta gens a la consigna— ja fa molts anys que estan descatalogats.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Aspiracions regionals

  1. joan ha dit:

    Chapeau!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s