Des de la finestra

(Article publicat a Crònica Global el 19-09-2013)

Veient, des de la finestra de casa, les estelades que pengen de les finestres dels veïns, de veïns que no havien tingut mai l’acudit de penjar-ne, he pensat que el que se’m presentava davant dels ulls eren els estendards d’un fenomen mimètic a gran escala, d’un d’aquells fenòmens que, com determinats cossos celestes, no s’observen més que una o dues vegades a la vida. De fet, ja fa molt de temps que ho penso —no cal ser gaire perspicaç per arribar a una conclusió tan òbvia com aquesta—, però una cosa és pensar-ho i l’altra és contemplar-ho des de la finestra.

            S’ha insistit una i altra vegada que el moviment secessionista que absorbeix des de fa un any tota l’atenció política i mediàtica de Catalunya ha sorgit d’un poble madur i conscient que, de manera inopinada, ha passat la mà per la cara als seus dubtosos representants. Ho han proclamat, en primer terme, els més interessats a presentar-ho així —els dubtosos representants i els periodistes que els serveixen amb admirable fidelitat—, però a la divulgació del mite també s’hi han apuntat amb la mateixa convicció els que sempre tendeixen a guardar mitja distància, i fins i tot alguns dels que es declaren obertament contraris a la separació. Com si l’escandalosa propaganda diària dels mitjans públics i dels mitjans intervinguts pel govern de la Generalitat —gairebé tots els que es generen a Catalunya— no hi hagués tingut res a veure. Creure que un moviment com aquest pot sortir espontàniament de l’opinió pública equival a creure que els centenars de milers de persones que es manifesten a favor de la independència —nens inclosos, que per alguna cosa els hi compten— tenen una formació suficient en teoria política, història, dret i economia, i accés a les dades necessàries per adquirir un criteri propi i arribar personalment a la conclusió que Catalunya no pot continuar formant part d’Espanya. L’única explicació alternativa que s’ofereix a aquesta rara creença és el mimetisme de masses.

            Aquest últim any, els que no veiem exactament les coses com la gran majoria del poble català, els que —en paraules d’un tertulià afecte al règim— hem de ser considerats uns extravagants, hem tingut ocasió de parlar sovint amb familiars, amics i coneguts que han abraçat de cop i volta la causa secessionista, i hem sentit com ens deien que ells no tenien res en contra dels espanyols però que els volien de veïns, que ells no eren independentistes però els hi han fet tornar, que ara ja no hi ha cap més solució que anar-se’n d’Espanya, que cada vegada que el ministre Wert obre la boca crea milers de nous independentistes, i que amb la independència —gràcies a la recuperació dels diners que ens roben— sortirem ràpidament de la crisi. Deixen anar seguides totes aquestes coses i tots les diuen amb la mateixa entonació i amb la mateixa cara, i semblen convençuts d’haver arribat a tals conclusions amb la seva pròpia capacitat de reflexió. I si, en el curs de la conversa, se’ns acudeix dir que el castellà també és llengua de Catalunya, ens contesten que sí, sens dubte, com també ho són l’anglès, el xinès i l’urdú. De vegades poden dir també el romanès o el rus, però l’urdú no se’l descuiden mai.

            Com que algunes de les persones que reciten aquestes lletanies han demostrat en el passat que eren cultes, intel·ligents i honestes, tot convida a pensar que el mimetisme afecta en un mateix grau les ments obtuses i les agudes; que, quan troba les condicions adequades per exercir la seva tirania sense obstacles ni límits, concentra tal potència energètica en les poques neurones que posa en funcionament, que les altres s’apaguen de cop com passava antigament amb certs aparells que, acaparant quasi tota l’electricitat disponible en un edifici, feien baixar la intensitat de les bombetes de les cases fins a deixar-les en la mínima incandescència. Consistint l’estat mimètic en una suspensió total o parcial de la consciència, l’imitador no reconeix mai la seva condició:  l’adolescent presumida que calca tots els moviments de les actrius de les sèries juvenils americanes no estarà mai disposada a admetre la procedència dels seus tics facials, les seves gesticulacions i els seus tons de veu; l’arrogant conseller de la Presidència que calca tots els moviments del president de la Generalitat no estarà mai disposat a admetre la procedència dels seus tics facials, les seves gesticulacions i els seus tons de veu. De la mateixa manera, els que repeteixen totes i cada una de les consignes que senten per la ràdio i la televisió —la imitació d’idees no és diferent de la imitació de cares i posats— es pensen que s’han format una opinió pròpia.

            Si bé la imitació esclavitza amb la mateixa força persones de totes les edats, és evident que la infància —no posseint encara cap dels recursos que pot inventar un adult per oposar-hi una certa resistència— és la que s’hi mostra més vulnerable. Abocar els nens a la imitació de les penoses elucubracions dels adults s’hauria, doncs, de considerar a tots els efectes una forma de perversió de menors. Poques coses em semblen tan moralment reprobables com l’actitud d’aquests pares que es manifesten amb els seus fillets a coll o agafats de la mà i que a sobre ho fan amb la cara d’orgull humanitari del que ve de repartir almoines entre els pobres. L’11 de Setembre passat les càmeres d’una televisió van enfocar una nena d’uns deu anys que participava a la cadena humana. La periodista que cobria la informació li va preguntar per què hi havia anat. “Perquè ens tornin els quartos”, va respondre la nena. Entre fer que una criatura digui una cosa com aquesta o fer-la pujar a un escenari pintada i vestida com una cabaretera no hi ha una gran diferència moral.

            L’endemà, la consellera d’Educació va dir que l’escola ha de donar sentit de pertinença. No sé quins llibres ha llegit la consellera, però aquesta és  l’última cosa que l’escola liberal —destinada pels seus fundadors a desenvolupar el pensament crític— es pot arribar a permetre.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Des de la finestra

  1. Xavier ha dit:

    Quasi sempre que llegeixo textos d’aquest caire em ve al cap la mateixa idea: l’autor no pot concebre que es pugui ser intel·ligent, bona persona i… independentista. Així, o bé un és un “bon home” però babau sense remei, o bé és intel·ligent i astut, però amb algun interès inconfessable al darrere. Avui vostè sembla eixamplar les possibilitats ja que, diu, ha conegut gent culta, intel·ligent i honesta que ara també és independentista. Ara bé, tal combinació és, per vostè, inconcebible; així doncs: la ment d’aquesta gent està transitòriament ofuscada. O sigui, que som on érem.
    Vostè ens explica que el mimetisme no distingeix entre ments obtuses o agudes, –és una mica com allò que el dimoni sempre troba una escletxa per seduir-nos, perill del que no escapen fins les ànimes més virtuoses–. Així, tots, tots, podem ser víctimes d’aquest parany de la mimesi. El que caldria, doncs, seria aturar la xerrameca i la cridòria –també la interior, és clar—i autoexplorar-nos la consciència molt a fons, no fos cas que també en patíssim sense sospitar-ho. Entenc que vostè ha quedat convençut que és un home lliure d’aquesta tara i, en conseqüència, té l’autoritat per parlar amb aquest deix de superioritat que plana per tot l’article. No cregui que a mi em molesta aquest to perquè la falsa modèstia no em complau, però permeti’m que tingui els meus dubtes quant a la seva impol·luta lucidesa. La seva i la de qualsevol.
    M’agradaria saber a partir de quin punt es pot considerar que una persona té prou formació en teoria política, història, dret i economia per poder opinar amb propietat. És difícil saber-ho perquè hi ha economistes i historiadors de carrera que se situen als antípodes a l’hora d’explicar coses que en si mateixes haurien de ser prou concretes com per no haver de generar discussió. I pregunto, vostè mateix, senyor Toutain, pot afirmar de manera categòrica que té suficient formació i informació en economia per explicar amb claredat la veritat o mentida de l’anomenat espoli fiscal? Jo ja li admeto que no la tinc aquesta formació i li demano que si vostè la té en faci un article ben argumentat i precisant les fonts de les quals es nodreix. A mi, almenys, em serà molt útil.
    En realitat tot és més simple: juguen aquí factors emocionals. Pot ben ser que tot plegat sigui il·lusori, però per algun motiu molta gent veu avui possible desempallegar-se d’Espanya i ho volen aprofitar. Com que jo també ho vull, si la mimesi o directament l’estupidesa ara tira per aquí, me n’alegro, perquè tot juga a favor. Tot tira del carro.
    És això tan reprovable? És que vostè no n’està cansat de tot plegat i no té ganes de cridar prou?
    Doncs acabem.

    • Ferran Toutain ha dit:

      Fixi-s’hi bé: jo no dic enlloc que no estigui exposat al mimetisme. No hi ha ningú que no hi estigui; ser persona és imitar el que fan les altres persones. Ara bé, hi ha gent que no n’és conscient i gent que sí; hi ha gent que no fa res més que absorbir i repetir tot el que li entra per les orelles, i gent que procura fer un esforç per informar-se bé i raonar sense el concurs de les emocions primàries. Es pot estar a favor o en contra d’una determinada causa política i tot es pot discutir, però per una qüestió de decència intel·lectual no es pot acceptar un interlocutor que no fa altra cosa que repetir agressivament les consignes que sent pels mitjans de comunicació. I això ho he vist fer a moltes persones amb les quals, en altres circumstàncies, he tingut converses matisades i respectuoses. No dic enlloc que ser partidari de la independència sigui el resultat de la ignorància o de l’ofuscació, dic que el que he sentit dir fins ara a favor d’aquesta causa —insisteixo, res més que consignes— és el resultat d’un mimetisme pur.
      ¿I què vol que li digui d’aquesta obscena celebració del populisme a què s’ha abocat una part molt important de la societat catalana atiada pels seus dirigents polítics? El populisme ha estat sempre, sense excepció, el terreny privlegiat dels antidemòcrates, i sempre ha inclòs la manipulació de la infància, una tendència inacceptable en una societat lliure i responsable.
      Em demanava arguments contra el mite de l'”espoli fiscal”, expressió particularment abjecta proferida a tort i a dret per polítics nacionalistes. Miri, d’articles sobre aquest tema en pot trobar desenes, però per no atabalar-lo massa, em limitaré a recomanar-ne tres que em semblen especialment reveladors:

      http://elpais.com/elpais/2013/05/30/opinion/1369939609_917221.html
      http://www.cronicaglobal.com/ca/notices/2013/09/el-mite-nacionalista-del-principi-d-ordinalidad-fiscal-240.php
      http://www.cronicaglobal.com/ca/notices/2013/09/de-la-propaganda-al-populisme-920.php

      Pel que fa al populisme i els seus referents històrics, em permeto recomanar-li l’article que va publicar Jordi Llovet al «Quadern» de El País ahir dijous (3-10-2013), titulat “Estètica i poder”. Veig, per les seves últimes paraules, que “per desempallegar-se d’Espanya” vostè dóna per bo el populisme en totes les seves formes: les motivacions emocionals, la mimesi, i fins i tot l’estupidesa. Em sorprèn tan explosiva ostentació d’odi irracional en un home que, malgrat que redueix el seu discurs a judicis d’intencions, al principi m’havia causat la impressió que s’hi podia dialogar. Veu el que li deia?

  2. Xavier Serra ha dit:

    Abans que res agraeixo la seva resposta, senyor Toutain.
    Començant pel final jo no diria que l’acabament del meu discurs sigui “una explosiva ostentació d’odi irracional”, però sí que li admeto que sóc un home ressentit amb Espanya; ressentiment que potser tampoc no és del tot irracional. I penso que tots hauríem de saber mirar-nos al mirall i reconèixer les nostres fòbies, és el que ens pot ajudar a reconduir-les. Ja he observat altres vegades que vostè és molt sagaç detectant odis aliens, però la meva impressió és que en aquesta qüestió concreta vostè tampoc resta immune d’odis particulars. No hi entrarem.
    Vostè diu que el meu discurs es redueix a fer judicis d’intencions. No m’ho prenc malament, eh? Però rellegint el meu text només detecto un punt que sigui susceptible de ser qualificat de tal guisa. És aquest: “vostè ha quedat convençut que és un home lliure d’aquesta tara i, en conseqüència, té l’autoritat per parlar amb aquest deix de superioritat que plana per tot l’article”. Efectivament, jo no puc afirmar de què està vostè convençut ni tampoc que se senti superior als altres. Tot i així trobo una mica agafat pels pèls que em faci tal observació.
    Vostè diu: “no dic enlloc que ser partidari de la independència sigui el resultat de la ignorància o de l’ofuscació, dic que el que he sentit dir fins ara a favor d’aquesta causa —insisteixo, res més que consignes— és el resultat d’un mimetisme pur”. Això vol dir, així ho entenc jo, que encara ningú ha argumentat a favor de la independència de forma intel·ligent. Perdoni, però no ho puc entendre d’altra manera. Li ho pregunto, vostè ha llegit alguna cosa intel·ligent a favor de la independència? Perquè tot apunta que no ha estat així.
    Fent-me meu el símil de les intensitats lluminoses, el que vostè fa en el seu article és projectar el focus vers la cara més matussera i tonta de l’independentisme amb l’objectiu de denigrar-lo i ridiculitzar-lo. No li en faig pas retret. Vostè descriu de manera molt precisa unes actituds i uns discursos que, certament, s’han instal·lat en les nostres vides i que són sovint d’una inanitat lamentable. Però el que no comprenc (i noto que vaig donat voltes sobre el mateix punt) és per què deixa a les fosques la part entenimentada i substanciosa de l’assumpte, com si no existís. I fem un pas de rosca més: la gent de la què vostè parla tampoc reaccionarà al seu discurs i l’aplaudiment li arribarà de l’espanyolisme i de l’odi als catalans. Em pregunto sí és això el que vol.
    Quant a la propaganda populista, els mitjans del règim i tomba i gira… miri ahir volia entrar en tot això i em va fer una mandra tal que és l’explicació que acabés una mica a la babalà. En el diari digital en el que vostè ara publica hi ha un article del Ferran Caballero que ho explica bé. Li ho copio i enganxo:

    [Cercas parteix del tòpic del totalitarisme soft o l’unanimisme, basat en l’evident falsedat que l’única informació que rebem els catalans és la propaganda governamental que ens arriba a través de mitjans públics i subvencionats (encara que voldrien dir subornats), controlats tots per la Generalitat. Imagina Cercas que en algun poblet asturià han d’estar millor informats del que passa a Catalunya del que ho estem a Catalunya, i algú n’hi haurà perquè hi ha gent pá tó, però no.
    Aquí també es llegeixen El Mundo, Abc, El País (com bé sap Cercas) i també es veuen Antena 3 i Telecinco i tants altres, encara que entenc que menys d’allò que voldrien els interessats. Com entenc i fins i tot comparteixo certa incomoditat envers el discurs majoritari, la política del Govern autonòmic, algunes il•lusions de l’independentisme i el trist i per a molts nou fet de sentir-se part d’una creixent i incompresa minoria, que a sobre, i com ha de ser, està segura de tenir raó.
    Però malgrat tot això, i malgrat el que es pensi sobre els mitjans públics i sobre la política de subvencions als mitjans de comunicació i sobre el rigor o la política (in)formativa dels mitjans públics i subvencionats, és una evident i malèvola absurditat (així de fi sóc jo) anomenar totalitarisme a quelcom de què podem escapar canviant de canal o de diari. Però, en realitat, la cosa problemàtic seria precisament que a Catalunya molt poca gent canviés de canal, i els catalans es dividissin entre aquells que s’informen en català i els que s’informen en castellà, amb tot el que això suposa, però que no suposa res digne de ser anomenat totalitarisme]

    Jo crec que vostè hi hauria d’estar d’acord amb aquestes paraules d’en Caballero, però ja no ho sé senyor Toutain.
    Quant a l’article del senyor Llovet el primer problema que tinc és que aquest senyor no és sant de la meva devoció. La crítica musical que feia a La Vanguardia era insofrible i absurda. Hi entenc una mica en això. I per cert, no sé què en pensa vostè de les seves traduccions del francès. Bé, no cal que m’ho digui, hi ha d’haver respecte entre col•legues.
    D’altra banda em permetrà que quan algú compara el moviment català amb el nazisme giri full. Hi ha coses per les que no passo. Em sap greu.
    Bé, ho estic fent molt llarg. Gràcies pels enllaços sobre l’espoli, els llegiré, però em sembla que els dubtes persistiran. Ja és difícil, de vegades, tenir un judici equànime fins de coses que coneixem de prop. De les que només coneixem de referències sempre hi hem de posar intuïció. Vull dir que jo també n’hi podria enviar uns quants d’articles, però de signe contrari.
    En qualsevol cas el meu separatisme no és crematístic.

    • Ferran Toutain ha dit:

      Em dispensarà que, per falta de temps, no comenti com caldria totes les seves observacions, però no deixaré de respondre a la principal pregunta que em fa: si he llegit mai alguna cosa intel·ligent a favor de la independència. Doncs miri, li he de confessar que no, que no he llegit mai cap defensa intel·ligent de la independència, probablement perquè, donades les circumstàncies polítiques i econòmiques d’aquest país, jo no considero que la secessió sigui una aspiració intel·ligent. Ara bé, si que he sentit, més que no pas llegit, declaracions honestes d’independentisme; són les d’aquelles persones que admeten que no volen ser espanyoles i no pretenen justificar-ho més que des del punt de vista emocional. Davant d’això no hi ha res a dir. És com el que afirma que està enamorat de la seva veïna o que té mania al botiguer de la cantonada. No se li pot dir que no té raó.
      Ara, com li acabo de reconèixer, en les declaracions i les reflexions dels polítics i els articulistes que es proposen defensar la causa amb arguments, no recordo haver llegit mai res ni honest ni convincent, només repetició de consignes. Tots basen la seva reclamació en el dèficit fiscal, la sentència del Tribunal Constitucional i la suposada persecució del català. Pel que fa al primer punt, tot el que n’he pogut saber em porta a la conclusió que o bé les al·legacions del nacionalisme són completament falses, o bé no ho són del tot però no es poden considerar de cap manera un cas singular ni a Espanya ni al conjunt de països amb una estructura política descentralitzada. Per tant, fer creure a la població (¡fer dir a les criatures!) que Espanya ens roba és d’una indignitat insòlita en uns dirigents democràtics, i encara més tenint en compte que l’actual règim fiscal va ser pactat pel senyor Mas amb el senyor Zapatero. Quant al segon punt, el de la sentència del TC, cal dir per començar que no hi ha cap país democràtic en què no existeixi un tribunal de garanties que no modifiqui o revoqui les decisions d’un legislador que no s’ajusten al dret vigent. En països federals com els Estats Units és molt freqüent que les lleis aprovades en un Estat siguin anul·lades pel Tribunal Suprem, i a ningú no li passa mai pel cap presentar això com a casus belli, com a motiu de secessió. Respecte a la suposada persecució del català, potser m’he tornat boig i veig la realitat distorsionada, però afirmar que el català és perseguit en un Estat en què es permet que sigui l’única llengua vehicular en l’ensenyança pública i quan ja és des de fa temps l’única llengua d’ús a l’administració autonòmica i municipal, em sembla un deliri paranoic d’unes proporcions francament inquietants.
      En defensa del paradís independentista, els promotors del procés no s’han limitat a adduir raons victimistes com les tres que acabo de referir, també han al·legat “la voluntat del poble” (un autèntic atavisme predemocàtic), assegurant que l’11 de setembre de 2012 es van manifestar un milió i mig de persones al carrer. Sobre aquesta absurditat no en faig cap comentari perquè ja n’he parlat prou en aquest mateix blog.
      Sí que em vull referir en canvi a l’actitud histriònica, de vegades d’un estil una mica chavista, dels dirigents catalans i els seus vociferants periodistes a l’hora de garantir, en cas de secessió, la permanència de Catalunya a la Unió Europea, en contra de l’opinió manifestada amb insistència i claredat per les màximes autoritats de la Comissió. Poques coses tan angunioses com la intervenció del conseller de Presidència desafiant amb el seu habitual posat de milhomes les declaracions dels polítics europeus; poques coses tan vergonyoses com la intervenció del president de la Generalitat assegurant —en una demostració de profunda ignorància— que no caldria quedar-se a la Unió, que n’hi hauria prou adoptant l’euro com a moneda del nou Estat.
      Ja veu, doncs, que fins ara no he sentit cap declaració de cap responsable polític sobiranista ni he llegit cap article en defensa de la independència que m’inspiri la més mínima confiança ni que em demostri tampoc gaire solvència intel·lectual. M’agradaria poder dir el contrari, cregui’m, però si ho fes li mentiria. Si vostè en coneix cap, ja m’ho farà saber i li asseguro que li prestaré tota l’atenció que mereixerà. Gràcies pels seus comentaris.

  3. Xavier ha dit:

    En la seva penúltima entrada hi ha aquest fragment: “[…] gent que procura fer un esforç per informar-se bé i raonar sense el concurs de les emocions primàries”. Bé, però el que em mostra la realitat és que molta gent s’informa i raona amb una finalitat molt concreta: justificar les seves emocions primàries. Així, jo prefereixo una persona emotiva però amb un fons noble i generós, que la lògica de ferro de segons qui. En la base de castells argumentals en aparença impecables, sovint s’hi amaguen flaqueses i misèries d’allò més mediocres.
    Queda clar que vostè no llegirà mai cap argument intel·ligent a favor de la independència, ja que “donades les circumstàncies polítiques i econòmiques d’aquest país, jo no considero que la secessió sigui una aspiració intel·ligent”. Ara bé, les “circumstàncies” van canviant i més en el món d’ara. Però el que sobretot vull remarcar és que a part de les polítiques i econòmiques n’hi ha més, de circumstàncies. Per fer-me més entenedor ho il·lustraré amb un exemple fora del tema que ens ocupa: si en un paratge de singular bellesa i alt valor ecològic algú té la pensada d’edificar-hi un complex turístic potser tindrà una idea política i econòmicament intel·ligent, però per a mi pot molt ben ser un acte execrable i criminal. I tornant al tema, cregui’m que prefereixo ser una mica més pobre econòmicament en una Catalunya fora d’Espanya que continuar-hi i ser una mica més ric.
    El debat que té ara la societat catalana parteix d’un desequilibri inicial, perquè els dos oponents parteixen de bases diferents. El que vol quedar-se a Espanya no té necessitat de dir gran cosa, pot anar apel·lant al fet que estem junts i no ens va del tot malament, que cal evitar la trencadissa… i així fins anar lliscant per l’embafosa emotivitat dels cors partits i les ànimes esquinçades. Hi ha un partit polític que des de fa temps es presenta amb el dibuix d’un cor amb tres banderes dins (i després diuen que l’independentisme és kitsch!) Així doncs, mentre una de les parts queda quasi dispensada d’argumentar (jo tampoc he llegit res intel·ligent a favor de romandre a Espanya), l’altra ha de recórrer a mil explicacions i justificacions; i potser és veritat que en l’argumentari més típic de l’independentisme (això que vostè en diu consignes), hi ha punts que trontollen i grinyolen, però per a mi aquest fet no invalida la legitimitat de l’aspiració.
    Vostè posa damunt la taula els tres punts bàsics de què es nodreix la demanda secessionista. Ara, jo crec que en deixa de banda un que per a mi és el principal: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. Poques coses fan tan mal efecte com que un Felipe González, per exemple, ens sermonegi sobre què podem o no podem fer els catalans; González o Guerra o Aznar o la Rosa de España; gent que es manifesta amb una xuleria torera que deixa al pobre “milhomes” de Quico Homs a la categoria d’escolanet.
    Pel que fa a aquesta societat catalana embriagada i embogida per la propaganda em remeto de nou a les paraules d’en Ferran Caballero que li vaig enganxar.
    Li passo també un enllaç amb un article que potser sigui del seu interès ja que és una resposta molt estimulant a l’article del benaurat Llovet. http://www.catalunyaoberta.cat/jordi-llovet-o-el-capvespre-dels-carcoprogres-encore/
    Moltes gràcies per la seva atenció.

    • Ferran Toutain ha dit:

      Ja em perdonarà, senyor Serra, però si vostè es veu amb cor de decidir quines són les persones “de cor noble i generós” que tenen dret a fer valdre els seus impulsos emocionals davant “la lògica de ferro de segons qui”, si vostè pensa de veritat que les emocions poden passar per davant de l’argumentació, no crec possible que ens arribem a entendre mai. No sé si n’és conscient, però el que vostè diu amb tanta convicció no queda gaire lluny de l’obscurantisme.
      Pel que fa a l’estimulant resposta a l’article del senyor Llovet que vostè té l’amabilitat de fe-me arribar, jo podria fer amb el senyor Dedéu, autor de la resposta, el mateix que vostè va fer amb el senyor Llovet i dir-li que aquest senyor Dedéu em sembla un bocamoll i un maleducat (¡si n’hi ha de periodistes nacionalistes que no saben escriure sense grolleries, insults i paraulotes!), i que sempre que l’he sentit parlar he tingut la impressió que es desqualificava sol. Li podria dir tot això i molt més, però no ho faré perquè aleshores cauria en la mateixa fal·làcia ad hominem en què cau vostè. Vostè i ell, perquè el seu article no es basa en res més que en el judici d’intencions (¡sempre el judici d’intencions!) i l’atac personal, ad hominem.
      Miri, jo no crec que hi hagi dret a relacionar el nacionalisme català amb el feixisme, entre altres raons perquè el nacionalisme català no té els mitjans necessaris per construir res que es pugui assemblar al feixisme. Ignoro si, en cas de tenir-los, acabaria convertit en un feixisme; ho ignoro i, a més, com que jo no trobo lícit fer judicis d’intencions, m’abstinc d’aventurar res en aquest sentit. Ara bé, el que sí que li asseguro és que l’exaltació del folklore i de l’esport, l’ús polític de les concentracions de masses i l’emissió constant de propaganda no són coses pròpies de la mentalitat democràtica. Llegeixi La nacionalització de les masses, de George L. Mosse, i veurà com s’assembla tot això als grans moviments populars que, entre la fi del segle XIX i els anys trenta del segle XX, van precedir els totalitarismes polítics europeus.

  4. Xavier Serra ha dit:

    Senyor Toutain, no deixa de ser curiós que vostè no trobi lícit fer judicis d’intencions quan, de fet, no se n’està quan li convé. Reproduiré només un exemple de la primera resposta que em va donar. El cito “Veig, per les seves últimes paraules, que “per desempallegar-se d’Espanya” vostè dóna per bo el populisme en totes les seves formes: les motivacions emocionals, la mimesi, i fins i tot l’estupidesa” per continuar dient “Em sorprèn tan explosiva ostentació d’odi irracional”. Bé, deduir que les meves paraules (desempallegar-se d’Espanya, alegrar-me que el populisme tiri per aquí, etc) són fruit directe de l’odi és ja un judici d’intencions. Equivocat, a més a més.
    Potser no li va agradar la paraula “desempallegar”, però vostè accepta que una persona interiorment no se senti espanyola i anheli sortir d’Espanya, encara que vostè no ho comparteixi. Fins aquí vaig bé, no? Si el populisme o l’estupidesa tira cap a l’independentisme em sembla acceptable sempre que es mantingui en uns límits de no violència. Li vull posar un exemple que crec que entendrà bé. Un dels esdeveniments que a mi em fa una angúnia particular és la Marató de tv3. La trompeteria cofoista d’aquesta pantomima em desagrada, m’avergonyeix. Estem parlant d’un acte que toca la cosa emocional a fons. Aquí el mimetisme i la carrincloneria corren a dojo. Ara bé, el resultat és una suma de diners que, m’imagino, serveixen per una bona causa. Posats a fer, doncs, més val que l’estupidesa sigui conduïda vers un bon fi.
    En cap moment he volgut donar a entendre que menystingui l’argumentació lògica; el que dic és que aquesta pot néixer viciada d’entrada per algun apriorisme, prejudici o baixa passió; que com molt bé vostè va explicar hi ha llums del raciocini que s’encenen massa i n’apaguen d’altres; que ser integrament intel·ligent està a l’abast de molts pocs i la primera cosa intel·ligent es tenir-ho clar; que un individu no es compon de departaments estanc sinó que és una integritat que pensa, fa i sent; que sentimentalitat no és sentimentalisme; que una intuïció de tipus poètic és coneixement; que la ingenuïtat més flagrant es creure que hom escapa de tota ingenuïtat només amb el concurs de la raó. En definitiva que la geometria s’ha de combinar amb la música. Bé, ho he deixat anar així a vol de ploma, però em sembla que es pot entendre.
    Les subtileses d’una argumentació de tipus sofista poden perfectament no ser detectades per persones poc informades o d’ànima càndida i hi ha gent intel·ligent que ho aprofita. Això és el que volia destacar. I vull afegir que si li vaig enllaçar l’article del senyor Dedéu no era tant per la castanya que li clava al senyor Llovet, com per les reflexions que fa sobre emocions i intel·ligència, il·lustrades, a més, amb bones cites. És aquest el punt que vaig pensar que a vostè li podia interessar. Afegeixo de passada que jo mai he titllat de maleducat el senyor Llovet, vaig dir que em desagrada la crítica musical que feia, per poc rigorosa; i sí, ho repeteixo, amb argumentacions de vegades absurdes. És un senyor amb aires de pedant, i ja li admeto el subjectivisme que tanquen les meves paraules. És com allò de tenir mania al botiguer de la cantonada. No hi donem més voltes.
    En algun moment del nostre diàleg vostè ha parlat de persones de conversa matisada i respectuosa. Bé, jo no sé com es vostè en una conversa oral, però escrivint de vegades sembla una piconadora. En la meva opinió, vostè matisa poc i martelleja amb massa fruïció. Potser si tingués una actitud més oberta i tranquil·la s’adonaria que hi ha independentistes que raonen i respecten les opinions i sentiments dels altres. Si vostè estigués disposat a escoltar amb més serenitat potser tampoc els altres serien tan agressius. Rebem el que donem. Vostè pensarà ara que estic parlant del que no sé; i és veritat, perquè no el conec, només ho apunto com a possibilitat, com a impressió. I comprengui que no és el meu propòsit molestar-lo.
    Vostè argumenta molt bé, però de vegades fa la impressió (de nou la impressió) que tira la pedra i amaga la mà. Diu que no creu que hi hagi dret a relacionar el nacionalisme català amb el feixisme, que no aventura res, que no farà judicis d’intencions… però els fa. M’intriga que vostè sigui tan cec en aquest punt. Pot ara ja enviar-me a passeig i ho entendré. Però si m’aguanta, un últim apunt. En la seva segona resposta vostè comença dient que no té temps per respondre com caldria totes les observacions que li faig. I a partir d’aquí deixa anar una arenga que, perdoni, em va semblar el Manual del bon espanyol no-nacionalista. En comptes d’entrar a valorar les paraules del senyor Caballero, per exemple, es perd amb atacs furibunds del tot estèrils. Estèrils perquè per aquí no arribarem enlloc.
    Bé, avui l’he deixat ben galdós, senyor Toutain i dispensi si en algun moment m’he excedit, però sàpiga que valoro el seu treball. Em fa ràbia que en la qüestió nacional no estigui en el meu bàndol. O no, perquè vostè em fa pensar. Gràcies per tot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s