Un cas únic

1

Dec ser l’únic escriptor de la història que ha passat per l’estranya situació de veure’s plagiat per cinc doctors i un llicenciat. No en tinc cap prova documental, de ser un cas únic a la història, però convindran amb mi que és altament improbable que algú, abans que jo, s’hagi trobat en una situació tan singular.

    El fet es va produir el dissabte 27 d’abril del 2013 i el vaig descobrir d’una manera bastant fortuïta. Compro la premsa del dia per llegir-la mentre esmorzo en una cafeteria i, més pendent del cafè amb llet que de la lectura, fullejo distretament un suplement de La Vanguardia anomenat «Estils de vida» que no recordo haver llegit mai abans d’aquest dia. De cop, els ulls em van a parar a un article de divulgació científica que parla de la imitació com “una de les habilitats clau de l’espècie humana”. El tema m’interessa enormement, fins al punt que hi vaig dedicar el meu últim llibre (Imitació de l’home, La Magrana, 2012), després d’haver-ne parlat durant anys en diversos articles i en un blog que va precedir el llibre i que duia el mateix títol. Em vaig posar a llegir amb impaciència el que tenia davant dels ulls i, al cap de poc, vaig començar a sentir l’estranya sensació de llegir-me a mi mateix. Primer —però només durant uns segons— vaig creure que l’article parlava del meu llibre. No ho tenia per què fer, per descomptat; però com que La Vanguardia era l’únic diari català que no n’havia parlat, resultava versemblant que en volgués dir alguna cosa. Ho repasso tot amb atenció i comprovo que no hi ha rastre ni del meu nom ni del títol del llibre. Cada vegada més perplex pel que vaig descobrint, localitzo frases que em semblen quasi idèntiques a les meves. Ho comprovo, i efectivament són quasi idèntiques. I aquí el quasi és d’una gran importància perquè revela l’artera voluntat dels autors de maquillar lleugerament el text amb la pueril esperança d’aconseguir que el plagi passi desapercebut o que no es pugui considerar tan plagi. Els que fem classe a la universitat coneixem molt bé aquesta tècnica perquè alguns estudiants —una minoria, per ser justos— en tenen un domini exemplar.

    Un cop rellegit l’article amb minuciosa atenció, constato que el sorprenent plagi de què he estat objecte es presenta amb dues modalitats: la de la còpia parcial del text i la de la reelaboració a partir de les mateixes idees i els mateixos referents de la font saquejada. La conjunció dels experiments amb ximpanzés de Horner i Whiten i del descobriment de les neurones mirall per part de Giacomo Rizzolatti amb les observacions d’Aristòtil, el pensament de Witold Gombrowicz o les idees d’Adolfo Bioy Casares constitueix una singularitat que és molt improbable que algú pugui repetir de manera casual, i és el cas que aquests referents que acabo de citar són part substancial d’Imitació de l’home i ho són també de l’article dels cinc doctors i el llicenciat; titulat, per cert, «A imatge i semblança nostra».

    Si em preguntessin què em sembla aquest article construït a imatge i semblança meva, podria contestar com ho va fer —segons reporta Baltasar Gracián— el poeta Gregorio Silvestre trobant-se en una circumstància similar: “(…) Cuando leyéndole un versificante una poesía, hurtada dél, como suya; y preguntándole, qué le parecía? Respondió, que me parece”. (Agudeza y arte de ingenio, Discurso XXXIII, «De los ingeniosos equívocos»). Ara bé, l’article en qüestió se m’assembla en algunes parts; en altres, en canvi, s’hi posen certes coses que jo no diria mai, fet que encara redobla el meu grau d’indignació, perquè els autors del text s’apropien del gruix de la meva feina per valorar el paper de la imitació en l’experiència humana en un sentit sensiblement diferent del que té en el meu llibre. I encara afegiré que el meu punt de vista sobre el món és el d’un escriptor, no el d’un científic, i que, en conseqüència, el col·lectiu format per un biòleg, un neuròleg, un neurocientífic, dos psiquiatres i un psicòleg (cinc doctors i un llicenciat) que, amb el nom de «Cervell de Sis», s’emparen de les meves paraules amb la pretensió de fer divulgació científica, cometen un doble frau: el de plagiar-me a mi i el d’estafar el lector. No deixa de ser extraordinari, d’altra banda, que el destí d’un llibre que parla de la còpia hagi estat finalment el de ser copiat.

 2

La meva primera reacció quan em vaig trobar davant d’aquest estat de coses va ser la de buscar assistència legal per presentar una denúncia contra els autors de l’article, i em vaig posar immediatament en contacte amb un equip d’advocats. Els advocats, després de llegir el breu informe que els vaig enviar i de prendre en consideració els pros i els contres de les possibles maneres d’actuar que oferia el cas, van constatar en primer lloc que el plagi era evident i greu, i em van aconsellar en segon lloc que abans d’emprendre cap acció judicial intentés arribar a un acord. Davant de proves tan contundents, qualsevol jutge em donaria la raó, però llavors l’altra part presentaria recurs i trigaríem anys a tenir una sentència en ferm, la qual, quan arribés, es limitaria a obligar La Vanguardia a publicar-la, i als autors de l’article, a pagar una indemnització que no seria precisament per posar-se a saltar d’alegria.

    Davant d’un panorama tan trist, em va semblar que era raonable optar per la via de l’acord. ¿En què havia de consistir aquest acord? Doncs simplement en una rectificació pública per part dels plagiaris, i jo estava ben disposat a acceptar, per molt lamentable que fos, que aquesta rectificació presentés una forma eufemística i vaga, ja que un acord sempre comporta la renúncia a una part del que un creu que en justícia li correspon; ara bé, a canvi d’una concessió tan important com aquesta, no semblava una pretensió exagerada suggerir a La Vanguardia que, per compensar el mal causat al meu llibre, li dediqués un cert espai en el seu suplement literari o allà on els responsables del diari ho trobessin més oportú.

    Després de passar un temps llarg intentant localitzar els autors del plagi —alguns d’aquests doctors tenen el mal vici de parapetar-se darrere d’una secretària antipàtica per evitar tota possibilitat de donar la cara—, la meva advocada va aconseguir parlar finalment amb el doctor David Bueno, que es va acabar identificant com el responsable principal de la redacció del text. El que no va reconèixer el doctor Bueno —cèlebre genetista de generosa projecció mediàtica— és que es pogués parlar de plagi. Potser la lectura d’Imitació de l’home, que per descomptat li havia semblat un llibre digne de tots els elogis, havia deixat en el seu cervell uns rastres inconscients que després la memòria involuntària havia transformat en frases quasi idèntiques —recordem la importància del quasi— a les del llibre. El doctor Bueno no ho va expressar exactament en aquests termes, però és l’única forma plausible d’interpretar les seves excuses. Sobre el tipus de sinapsi capaç de produir aquests efectes, potser hi podrien fer una mica de llum els neurofisiòlegs que firmen amb ell l’article «A imatge i semblança nostra».

    Com es pot comprendre, no estava en mans del doctor Bueno que La Vanguardia s’avingués a publicar alguna peça periodística relacionada amb el llibre, de manera que em vaig doblegar a acceptar una carta de disculpes que distava molt de reconèixer la veritat, amb el convenciment que La Vanguardia no podia dir que no a una demanda tan modesta com la meva. Gran error. La meva advocada de seguida va mirar de posar-se en contacte amb la direcció del diari, i va anar a parar al senyor Alfredo Abián, que ostenta el càrrec de vicedirector. L’ostenta i suposo que també el deu exercir, però molta gent em va dir —jo no he tingut mai el gust de coneixe’l— que l’home es caracteritza per no resoldre mai res. “T’han posat una paret”, em va dir un que hi havia tingut tractes personals. “No hi perdis el temps”, em va dir un altre que feia la impressió de saber molt bé de què parlava. El diagnòstic del personatge és coincident amb el retrat que en fa Ramón d’España a El manicomio catalán, un llibre que de passada em permeto recomanar vivament al lector. Abián, sense comprometre’s a res, no va negar la possibilitat d’atendre la meva demanda. Després, com tots els homes importants, va deixar de posar-se al telèfon.

    Jo vaig arribar a un acord verbal amb el doctor Bueno i ell va complir la seva part. Em veuria obligat —per una qüestió d’honor, no per motius legals— a respectar els termes d’aquest acord, que jo entenc que són els de no presentar denúncia contra ell a canvi de la publicació de la seva carta de disculpa, si no fos perquè la cosa no s’acaba aquí. Es dóna la circumstància que el doctor Bueno ha mantingut penjat l’article que plagia descaradament el meu llibre a l’espai personal de què disposa a la web de la Universitat de Barcelona. Mentrestant, a Harvard i a altres universitats del món, els estudiants que cometen un plagi són immediatament expulsats. Sense haver adoptat de moment mesures tan dràstiques, als centres universitaris d’aquest país hi ha cada vegada més consciència de la necessitat d’endurir les sancions contra aquesta pràctica fraudulenta que La Vanguardia, el doctor Bueno i els altres cinc científics que l’acompanyen semblen trobar perfectament normal.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Un cas únic

  1. Escafarlata ha dit:

    No obstant el mal pas que suposa tot plegat, miri-s’ho, segur que ja ho ha fet, des del costat de la constatació, la comprovació de moltes de les idees vessades al seu llibre, que d’altra banda m’ha agradat tant. Respecte dels plagiadors, ja sé que és un consol magre, o que no n’és cap, però de ben segur que, orella contra coixí, ploren la seva indigència, a les nits. Salutacions.

    • Ferran Toutain ha dit:

      Agraeixo molt el seu comentari. La crisi també està feta de doctors i de diaris que no tan sols no veuen cap inconvenient en aquest tipus de pràctiques, sinó que a més es permeten el luxe de menysprear les seves víctimes.

      • Escafarlata ha dit:

        De res. Deu ser difícil no posar-se pedres al fetge. He llegit l’article de LV i els hauria de caure la cara de vergonya, al Cervell de Sis, un agnom que ja denota un vedetisme de pa sucat amb oli. Però, ja se sap, i vostè ho diu al llibre, i ja ho havíem llegit al bloc: hi ha casos d’imitació que ratllen la patologia. Al llibre que, d’altra banda, alguns hem llegit i comentat en tertúlia, contents que l’assaig, en aquest país, no perdi pistonada, encara que sigui a l’ombra dels victimaris.

  2. siso ha dit:

    no hi ha un pam de net..!!

  3. Mariantònia Lladó ha dit:

    El llibre “Imitació de l’home” és un assaig excel·lent que posa en qüestió
    molts dels tics inevitables de la gent que creu en lloc de pensar. Per
    això mateix el vaig posar com a comentari de text als meus alumnes de
    segon de batxillerat de l’Institut. Extraordinària la cara d’esparverats
    del 83% d’ells; eren els que seguien les “idées reçues”, clar. La
    resta, els intel·ligents, els que no mengen el pa que es dóna, van obrir
    els ulls del cervell, com a dues taronges. Aquests, han tret una nota
    altíssima al meu examen i per descomptat a la selectivitat. Per això
    serveixen aquests assajos profunds i clars, com els de l’enyorat
    Hitchens, per desfer tòpics, per untar sinapsis a fi que no es rovellin
    fent de ramat. Totalment d’acord amb Escafarlata: el nom de Cervell de
    sis (“Seis toros, seis”) és d’un pedant que fa basca. Al batxillerat
    Internacional d’Holanda, si un alumne copia un treballet de curs a
    internet (tenen programes per descobrir els plagis) és expulsat del
    Centre, Sense contemplacions. També a Alemanya, ministres d’educació que
    han plagiat part de la seva tesi doctoral, han dimitit immediatament.
    Espanya és diferent, si un plagi científicohumanístic no és tingut en
    compte, imaginin el plagi periodístic o literari! Quina impropietat
    intel·lectual, senyors. Plagi rotund: si això fos Amèrica, altre gall
    els cantara a L, V. i als cervelluts. Esper que el 17% que ens interessa
    col·labori per destapar una imitació descarada i molt mal escrita, per
    cert.

  4. Retroenllaç: D’Homer al hàmster sirià. | Escafarlata

  5. Jo demanaria una compensació econòmica en comptes d’una publicació a La Vanguardia. Publicar a La Vanguardia ja fa molt temps que ha passat a ser una vergonya en comptes d’un mèrit!!

  6. Susanna ha dit:

    Primer de tot gràcies.
    Arribo molt tard però fins fa poc no m’havia caigut el text a les mans. Vull agrair aquest text denúncia ja que personalment el sento com una mena de justícia. La meva creença en que el temps acaba posant la gent al seu lloc queda una mica més consolidada.
    Vaig ser la primera doctoranda (parlem de l’any 96) del tant generosament descrit com a celebre genetista David Bueno. Vaig fer un màster experimental d’un any i vaig voler continuar amb la tesi però, quan els resultats van començar a ser diferents als de la hipòtesi d’aquest eminent doctor, tot es va acabar i de molt males maneres em va saber indicar on es trobava la porta. Molt subtil i delicat no va ser. Poc després vaig trobar la porta de sortida, i la d’entrada a la consulta del meu terapeuta tot sigui dit de pas. Així de subtil.
    L’últim contacte va ser arrel de la lectura de tesi d’una bona amiga i allà, com qui no vol la cosa, em va dir que havia enviat la meva última feina a publicar i, a demanda meva, me’n va donar una copia. Quan a casa el vaig llegir vaig passar de la indignació a l’horror. Es va fer evident que abans de marxar jo s’havia encarregat de fotocopiar la feina de les meves llibretes i l’havia adaptat al que el seu cervell i hipòtesis acceptaven. Em vaig armar de valor i li vaig dir que allò no es podia publicar. Com a resposta vaig rebre una carta farcida d’insults que em tornava a enviar al fons del pou. L’única solució que vaig trobar va ser trucar al editors (un bon amic em va dir de quina revista es tractava, el creador d’aquella mentida mai m’ho va voler dir) i demanar que m’esborressin del llistat d’autors.
    Quin havia estat el conflicte real amb aquest invistigador? Fàcil. Durant el primer any de màster vaig fer uns experiments i el seu ull expert llegia els resultats mentre jo apuntava (gran error ja que es tractava d’aprendre i “entrenar” l’ull). Un cop defensat, el tribunal ens va animar a continuar i repetir alguns experiments ja que partiem d’un número molt baix d’individus i estadísticament el treball era inconsistent. I el vaig repetir, i el meu ull tan poc expert va observar que les conclusions no s’ajustaven al que havíem dit (és el risc de treballlar amb un número de mostra baix). Vaig repetir i repetir i repetir i va començar l’infern, la seva desconfiança, fins i tot paranoia diria jo, el maltracte i el rebuig. I el que va venir després ja està dit. Així va ser la meva relació amb el Dr Bueno que és una mica “malo” (li podríeu preguntar també a la que havia de ser la seva segona doctoranda) i que ara a més és divulgador, sense haver sortit de la seva tauleta de la universitat s’atreveix amb tot ja que tanmateix, el que no sap s’ho inventa o ho copia o fa totes dues coses amb el pitjor dels resultats.
    Però com dic el temps l’acabarà posant al seu lloc i tan de bo fós ben aviat pel bé del coneixement, la recerca, la justícia i la humanitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s