Milions de fantasmes al carrer

Amb un abús manifest de la semàntica, hi ha qui ha volgut aplicar els adjectius “nazi” i “feixista” al nacionalisme català en general i molt en particular al moviment secessionista que, des del setembre de 2012, encapçala l’actual president de la Generalitat. Molt més habitual encara és l’aplicació en forma de reflex condicionat del terme “fatxa” a tot el que no queda situat en l’òrbita dels nacionalismes català i basc o de l’esquerranisme republicanista, palestinista, violeta o verd, i aquesta segona tendència, que ja fa molts anys que es troba arrelada a la mentalitat triomfant del país, no ha suscitat mai l’escàndol de la primera, com tampoc l’ha suscitat el fet que els líders del nacionalisme català parlin de “partits de tradició democràtica” per excloure del sistema els que es resisteixen a donar-los la raó.

Com deia al principi, aquesta manera d’expressar-se constitueix com a mínim un abús de la semàntica, ni que sigui pel fet incontrovertible que el nazisme i el feixisme són moviments que es produeixen en un moment històric determinat i amb unes característiques polítiques que no es corresponen, ni en proporció ni en essència, amb el que es pretén denunciar, i en l’últim cas al·ludit constitueix també un greuge comparatiu, perquè la plena tradició democràtica no la poden exhibir amb rigor històric els que tan animosament la neguen als altres. El fenomen no té res de nou: l’esquerra europea dels anys trenta ja considerava nazi tot el que no li era exactament favorable, i els estudiants que l’any 68 es van revoltar contra les institucions democràtiques no veien cap diferència entre un campus universitari i un camp de concentració. Ara bé, que aquest llenguatge sigui clarament abusiu i que, en conseqüència, pertanyi més al terreny de l’exabrupte que al de l’opinió política —deixant de banda que l’opinió política espontània tendeix sovint a l’exabrupte— no ens hauria d’impedir veure que el que passa a Catalunya —amb la discreció d’una pluja fina des de fa unes quantes dècades i amb la intensitat d’una tempesta prolongada des de fa poc menys d’un any— té més d’un punt de contacte amb els moviments de masses que van tenir lloc entre la segona meitat del segle dinou i el primer quart del vint, i que acabarien conduint a les ideologies polítiques totalitàries de dreta i esquerra que tanta devastació van causar al continent europeu. Per descomptat, no pretenc incloure en aquest paral·lelisme cap relació de conseqüència; no vull dir, i ni ta sols insinuar, que el que veiem que passa actualment a Catalunya hagi de conduir a cap mena de totalitarisme. L’únic que dic és que presenta certes analogies amb una classe de fenòmens que es van donar amb força prodigalitat durant el període que va del romanticisme a la Segona Gran Guerra, i em sembla que això no es pot negar amb l’alegria amb què en aquest país es nega o s’afirma tot el que convé negar o afirmar.

    El tret més destacat, i més preocupant, del cas que m’ocupa és la pretensió, reiteradament manifestada pels dirigents de l’anomenat procés sobiranista, de substituir l’Estat de dret per la democràcia popular. Abans d’arribar als règims parlamentaris fonamentats en el respecte a les lleis i la democràcia representativa que tenen avui dia els països més desenvolupats políticament, la invocació d’una difusa voluntat popular per donar legitimitat a l’acció política va crear les condicions necessàries per convertir la massa en protagonista de la història, i és doncs la fantasmagòrica voluntat popular, i no la imposició tirana d’una oligarquia sobre els designis del poble savi, el que va permetre l’aparició dels diabòlics totalitarismes del segle vint. Tot això es troba molt ben explicat a La nacionalització de les masses, de George L. Mosse, un llibre d’una importància cabdal per comprendre el sentit profund de les derives populistes que periòdicament es tornen a abocar a la història.

    La convocatòria de la massa i la legitimació per la massa han format sempre part substancial de l’estil polític del catalanisme: no crec que hi hagi en tot Europa cap altra societat contemporània tan orgullosa de les  concentracions humanes; a tot arreu es fan manifestacions, però el que se sol fer aquí són demostracions d’unitat nacional o exhibicions gregàries carregades de patetisme. Això, que és amb tota evidència un tret arcaic, es presenta sempre com una de les millors virtuts del poble català. Mosse parla dels grans aplecs amb ofrenes florals a l’entorn de monuments per escenificar litúrgicament la presència de l’esperit del poble, de les celebracions musicals i folklòriques destinades a enaltir la nació, de les taules gimnàstiques, de l’excursionisme. Tot això ho hem tingut i ho tenim amb les cerimònies de l’11 de Setembre, amb la mística dels castellers, amb la fascinació i la devoció que inspiren les grans proeses esportives, i ho tindrem aviat, en la seva forma més apoteòsica, amb el concert per la independència (dit “per la llibertat”) que es vol fer al Camp Nou i amb els actes que es projecten per celebrar el 2014. Finalment, el culte a les manifestacions multitudinàries que des del 1977 fins al 2012 han omplert els carrers de Barcelona de riuades de gent, tant per defensar causes raonables com per adherir-se incondicionalment al líder o acudir a la crida dels profetes, ha constituït la part més subsancial d’aquest atavisme predemocràtic que tant ha interferit en les pràctiques polítiques dels últims trenta-cinc anys. És sabut que tant la premsa com els dirigents polítics han proclamat incansablement que en aquestes manifestacions s’hi ha concentrat cada vegada un nombre de manifestants pròxim al milió. També és sabut —però no tan sabut perquè aquestes coses només les coneix l’escassa minoria que no s’alimenta exclusivament de propaganda institucional— que als carrers de Barcelona no s’hi han manifestat mai tals multituds. Com a molt s’hi han aplegat a l’entorn de 300.000 persones. Les fonts d’aquesta afirmació són, a part del sentit comú (només cal tenir en compte els metros quadrats que ocupa una manifestació i tenir present que en un metro quadrat atapeït no hi caben més de tres persones); l’empresa Lynce, de Madrid, que ha hagut de tancar per problemes econòmics, i el grup Contrastant, de Barcelona, que ja fa anys que ho va deixar córrer per pur esgotament. En el cas de Lynce, els nacionalistes catalans podien pronunciar el vade retro habitual i considerar tota avaluació d’un nombre de manifestants com un més dels molts atacs de Madrid que ha de sofrir el poble; en el cas de Contrastant —un equip vinculat a l’independentisme però amb una voluntat de respectar la realitat dels fets molt rara en els valedors de la causa— l’objecció es torna impossible. Com he dit fa un moment, Contrastant va deixar d’existir anys enrere, però el seu principal impulsor, Miquel Almirall, es va atrevir a explicar amb detall  que el passat 11 de setembre, als carrers de Barcelona, no s’hi van concentrar, ni per aproximació, el milió i mig de persones que els dirigents polítics catalanistes i la legió de periodistes que amb tota diligència s’han posat al seu servei addueixen contínuament com a base de les seves argumentacions populistes.

    Catalunya és, molt probablement, el país que compta amb més fantasmes per metro quadrat. Si bé parlar de feixisme i nazisme en relació amb certs fenòmens actuals que es produeixen dins el marc de societats democràtiques constitueix sens dubte un abús de la semàntica, parlar de fantasmes per referir-se als milions de manifestants que durant les últimes dècades han fet sentir una i altra vegada la seva presència als carrers de Barcelona és, en canvi, ajustar-se escrupolosament a les definicions dels diccionaris.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Milions de fantasmes al carrer

  1. Antoni Ramoneda ha dit:

    Benvolgut Ferran,
    Entenc que extreus la informació sobre la gent que va assistir a la manifestació de l’11 de setembre d’aquí: http://www.contrastant.net/mani/mentidesmanifestacions.htm
    L’únic problema del càlcul és que no només es va omplir Passeig de Gràcia, sinó també gran part dels carrers adjacents, tota Via Laeitana i bona part del Passeig de Colom. També els carrers de Ciutat Vella propers a Via Laietana anaven plens de gent que intentava arribar al final de la manifestació perquè era impossible caminar pel recorregut establert (en dues hores, abans de decidir a anar per altres carrers que no formaven part del recorregut, em vaig moure uns escassos 50m). Això és el que jo vaig veure amb els meus ulls i, sens dubte, hi havia molts més carrers plens que només Passeig de Gràcia.
    Potser no van ser un milió i mig, però 300.000 seguríssim que tampoc.

    • Ferran Toutain ha dit:

      Benvolgut senyor, moltes gràcies per les seves observacions. Extrec la informació de diverses fonts coincidents, però la majoria no són públiques i no les puc esmentar. Ara bé, la font principal és una entrevista emesa al programa Versió Rac 1, presentat per Toni Clapés, el dia 1 d’octubre de 2012. En aquest programa es va entrevistar el senyor Miquel Almirall, exmembre de Contrastant que es defineix clarament com a independentista. Aquest senyor, si bé no arriba a donar una xifra concreta, no tan sols nega que hi hagués un milió de persones, sinó que també nega que el total de manifestants arribés tan sols a la xifra, molt més modesta, de 600.000 que va publicar el diari El País. Els arguments que dóna el senyor Almirall són molt raonables i tenen l’aval d’anys de dedicació al recompte de participants en manifestacions. D’altra banda, totes les persones expertes en la qüestió que ens ocupa calculen el nombre de manifestants de l’11 de setembre de 2012 entre 300.000 i 400.000. Ho fan en privat perquè no gosen fer-ho en públic, igual com la premsa intervinguda per la Generalitat, que és gairebé tota la que es genera a Catalunya. La Vanguardia, per exemple, va publicar a la versió digital que el nombre de manifestants de l’11 de setembre no superava el mig milió, i mentrestant, a la versió en paper, continuava parlant d’un milió o més. No crec que es pugui practicar un periodisme més deshonest.
      Espero que em donarà la raó si li dic que el càlcul rigorós obtingut per tècniques de comprovada eficàcia, si bé sempre pot contenir un marge d’error, sempre resultarà molt més fiable que el càlcul sentimental obtingut per la impressió subjectiva dels manifestants. Un país els màxims dirigents del qual són capaços de proclamar als quatre vents, una i altra vegada, mentides de tal envergadura, és sense cap mena de dubte un país entregat al deliri, un país malalt, un país que comença a fer por.

  2. Joaquim ha dit:

    Si som tan pocs, ningú hauria de témer una cosulta

  3. Xavier "pickwick" Serra ha dit:

    M’agradaria que vostè no tingués raó, car vull la independència; però en té. Em fa molta vergonya cada vegada que sento parlar d’aquest milió, milió i mig o inclús dos milions.
    Amb tot, he de dir que conec unes quantes persones que anaven a la manifestació i van tirar enrere a causa de l’embús; i si jo en conec unes quantes vol dir que va passar amb moltes. En fi…
    M’alegra veure que vostè torna a escriure, l’aniré seguint

  4. Ramon ha dit:

    Bona tarda:com que sóc home de ciències,se’m fa difícil d’igualar la seva capacitat d’exposició però en canvi puc fer algunes observacions que espero com a mínim que tingui en compte.Així,veig una tendència reiterada a analitzar el nacionalisme català i les seves possibles conseqüències sense aturar-se gaire en les seves causes:diagnòstic si,pronòstic també però origen no.I per què això?La resposta es veu de lluny quan considera que s’aplica la paraula “facha” a tot allò que no sigui nacionalisme basc o català o que no sigui esquerranós.Tots (i Vostè també)sabem que hi ha una definició més senzilla:nacionalista espanyol.Perquè ho esquiva?Crec que és per no haver-ho d’analitzar també i així s’estalvia la incòmoda situació d’haver d’admetre que estem davant d’un fenòmen d’acció-reacció,agressió-defensa.Així,la millor manera i més decent d’estalviar-se els possibles perills d’un nacionalisme català exacerbat és “domesticar” un nacionalisme espanyol d’una belicositat constant en el temps i en la forma (antinacionalistes del món:reaccioneu quan tant Espartero com Azaña i Peces Barba aconsellen el bombardeig habitual i profilàctic de Barcelona).Sobre “l’estat de dret”teòricament violentat,podem recordar que segons Sant Agustí la llei (i per tant la situació)injusta perd legitimitat (és admissible o tan sols estèticament acceptable que el Parlament català respecti la realitat lingüística de Catalunya,que el Congrés espanyol no faci el mateix però que després,en una curiosa pirueta,torni a fer-ho el Parlament europeu sempre i quan als catalans sel’s exclogui d’aquesta realitat?)Francament considero que quan l’anàlisi en comptes se ser global i imparcial és esbiaixada i mig guenya,ja no és una eina sinó una arma.Serà útil per a guanyar,però tramposa per al debat.Salutacions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s