El que es diu i el que passa (i 5)

La lectura d’un poema complex, d’un poema que d’entrada no sembla fàcilment reduïble a sentit, es pot abordar com un misteri o com un enigma. En el primer cas, el lector es deixa fascinar per la raresa de les imatges i la cadència dels accents, les al·literacions, les pauses, el so confrontat de cada paraula i de cada frase. El lector rep l’efecte del poema com la vaga intuïció d’un sentit, i això li causa una impressió estranya i familiar alhora; potser a la manera d’aquell fragment d’una sonata de Vinteuil que desperta en Swann “com un amor desconegut”. En aquest passatge de Du côté de chez Swann,  Proust parla dels efectes de la música, no dels de la poesia, però crec que el que diu també es pot aplicar a la classe d’impressió que genera les primeres lectures d’un poema de significat poc o molt obscur. I tampoc cal que caiguem en un tal estat de somieig; simplement es poden admirar uns versos per pur interès estètic, com si es tractés d’una columna barroca.

Si el poema es pren, en canvi, com un enigma, del que es tractarà és de descobrir-ne el sentit posant al descobert els mecanismes de què s’ha valgut el poeta per establir la coherència del seu artifici verbal. I el poeta no té per què estar-hi plenament d’acord; tan possible és que hagi volgut dir alguna cosa com que no hagi volgut dir res en concret, però quan un conjunt de paraules s’articulen entre si de manera inconscient o deliberada sempre tendeixen a produir un cert sentit, i aquest sentit aflora tant de les preocupacions permanents del poeta com de l’ordre intern de la composició que dóna una estructura a aquestes preocupacions. Una vegada més passa una cosa semblant al que passa amb els somnis: no hi ha somni que no sigui interpretable d’una manera o altra, i és evident que el subjecte somiador, abocant-hi també les seves preocupacions,  no s’ha proposat transmetre cap missatge. (Amb el benentès que aquesta analogia que proposo amb una intenció més aviat explicativa no vol ser una defensa de la crítica literària psicoanalítica. En aquesta tendència, tots els paràmetres d’interpretació són clarament externs a l’obra i aquest és un procediment que l’acosta més a l’especulació gratuïta o al prejudici ideològic que al tipus d’anàlisi formal, rigorosament interna, amb què es pot resoldre l’enigma d’un poema.)

Si en l’anterior apartat m’he posat a parlar del sonet de Mallarmé que comença amb el vers À la nue accablante tu és potser perquè dies enrere m’hi va fer pensar un poema inèdit de Josep Maria Fulquet on el mar també s’empassa tot el que pot haver existit. Els versos de Fulquet em van captivar en el mateix moment que els llegia per primera vegada, abans que en pogués determinar un sentit, i és aquesta emoció inicial —semblant a les sensacions que desperta un amor desconegut— el que me’l continua fent valuós. En realitat, no parla de res que no s’hagi dit ja moltes vegades però més que parlar-ne deixa que causi una impressió, que passi davant nostre com totes les impressions que ens causen les coses. El poema de Mallarmé potser no s’assembla gaire al de Fulquet, formalment n’està molt lluny, i temàticament no parla ben bé del mateix; feia molts anys que no el llegia i he de reconèixer que quan el vaig tornar a tenir davant dels ulls el vaig trobar més diferent del que la meva imaginació m’havia fet esperar. Però l’un m’havia fet pensar en l’altre i no tan sols perquè tots dos utilitzin, com ja he avançat, la metàfora del mar com a força de destrucció, sinó també perquè em sembla que en els versos de Fulquet —autor d’una obra poètica de singular altura— perviu l’esperit simbolista, encara que en el seu cas particular estigui molt més emparentat amb Eliot que no pas amb Mallarmé. El poema de Fulquet és el següent:

Mira la nit,
la lluna en flames
com ulls dels morts per aigua.

No perles,
sinó robins, carboncles,
un alenar
abissal
que et crida.

I portes que s’obren cap endins,
cap al temps que vas ser,
callades ara
quan passes per davant,
foraster,
i el cor com trossejat
al caire viu de les onades.

Tot i que el sentit general d’aquests versos no costa gaire d’endevinar, un text que tendeix a posar en primera línia l’acompliment de l’acte poètic sempre es percep, sobretot en la lectura inicial, com un autèntic misteri. Després, amb més calma, podem anar resolent l’enigma que planteja. El poeta es convida a si mateix a mirar la nit. No és una nit qualsevol sinó una nit carregada de dolor moral, una nit en què els esclats de la lluna recorden els ulls dels “morts per aigua”. L’aparició d’aquesta perífasi per designar els ofegats tanca el ritme de l’estrofa i al mateix temps revela una realitat oculta; l’acte poètic tendeix a manifestar les coses en les seves parts constituents i, d’aquesta manera, les rescata de l’automatisme lingüístic i les fa presents en tota la seva extensió. Per això els “morts per aigua” són molt més terribles que els ofegats, perquè es fan més presents. Ara bé, els ofegats al mar que en aquesta nit fulminen el poeta amb la mirada no són sinó tot allò que el pas dels anys —ho veurem al final— li ha arrabassat. I no són perles, sinó robins, carboncles: són tresors però no posseeixen la llum blanca, viva, de les perles, sinó que fulguren en l’obscuritat com les brases d’un foc que s’extingeix; com el carboncle, el nom antic del robí. Morts per aigua i carboncles són els símbols del passat, les mateixes portes que s’obren cap endins, un abisme que ens crida però que no ens deixa entrar perquè ja ens considera forasters. I al final el que en queda és també com les restes d’un naufragi, i el cor com trossejat/ al caire viu de les onades. A última hora, potser sí que el poema de Fulquet respira el mateix aire que el de Mallamé.

Ara bé, aquesta interpretació que n’acabo de fer i que, en certa mesura, cau en el mateix abús de confiança que he criticat al final de l’apartat anterior, perd part de la seva força quan descobrim que els morts per aigua s’emparenten directament amb el poema que constitueix la quarta part de The Waste Land (La terra gastada), de T.S. Eliot, i que es titula precisament Death by Water (La mort per aigua). Aquesta procedència enriqueix de manera molt notable el vers de Fulquet, en primer lloc perquè el poema d’Eliot tracta de la mort per aigua de Flebes el fenici, que mentre s’alça i s’enfonsa dins el remolí que l’arrossega es troba amb totes les etapes de la seva vida, i en segon lloc perquè el vers de Fulquet, vinculant-se com una rima amb els versos d’Eliot, recorda que la realitat en la qual passa el poema és la de la tradició literària, i que el llenguatge que utilitza el poeta per construir la seva simulació verbal de l’experiència directa del món té la seva gramàtica en les paraules, les idees i els tons de la tradició literària. Res més oportú que recordar aquí un comentari d’Eliot que apareix a l’assaig «Philip Massinger» dins de The Sacred Wood (El bosc sagrat): “Els poetes immadurs imiten; els poetes madurs roben; els poetes dolents desfiguren el que prenen, i els bons poetes ho converteixen en una cosa millor, o almenys en una cosa diferent. El bon poeta fon el que ha robat en la totalitat d’un sentiment que és únic, completament diferent d’aquell de què ha estat arrencat; el mal poeta ho aboca en una cosa sense cohesió.”

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s