El que es diu i el que passa (4)

A l’article «Entre Riba i Mallarmé» (reproduït a Apunts en net, Quaderns Crema, 1991 i a Papers sobre Carles Riba, Quaderns Crema, 1993), Joan Ferraté parla de l’objectiu que ha de perseguir el crític en el comentari d’un poema que no es proposa l’exposició d’un pensament interpretable “en termes de la humanitat comuna”, és a dir, identificable amb la lògica de l’experiència compartida, sinó la construcció d’un objecte verbal autoreferent o referent només a la tradició poètica. Ho diu just abans de posar-se a comentar un sonet impenetrable de Carles Riba (el II de Salvatge cor), que deixarà de ser-ho,  d’impenetrable, quan amb el comentari de Ferraté es vegi que el poema no parla sinó de la pròpia creació poètica i que ho fa al·ludint a un cèlebre sonet de Mallarmé, del qual adopta més d’un recurs. El que diu Ferraté és això:

[…] La naturalesa dels poetes és idiosincràtica (i d’aquí els ve que vulguin ser poetes, i no pas uns bons pares de família, i prou). I és aquesta idiosincràsia allò que fa que sovint, molt més que dir res que valgui la pena que ningú s’ho escolti, els interessi de fer, amb el recurs de la llengua, un objecte que a ells els satisfaci, perquè els sembla divertit com a acudit, o perquè és llampant com una joia barata, o perquè ateny un grau d’ampul·lositat prou excels, o simplement perquè és, evidentment, del tot inintel·ligible.
Davant d’una obra prou complexa que presenti com a predominant alguns dels trets que acabo d’enumerar, l’objectiu de la lectura per força haurà de ser un altre. La interpretació, ara, s’haurà d’orientar més aviat cap a l’explicitació del joc, seriós o frívol, que sosté l’estructura de l’obra com a objecte «artitzat», deixant de banda, o com a màxim situant-los en el seu paper merament subsidiari, qualssevol elements del sentit als quals, en unes altres circumstàncies, potser s’hauria d’atribuir el relleu més gran. La interpretació en termes de la humanitat comuna perd, davant de l’obra com a mer artifici, tot el seu poder i tots els seus drets. És el que volia aconseguir el poeta, que prou bé sap que el seu èxit vol dir que se’n podrà desentendre del tot a la vegada que, plenament satisfet amb si mateix, es fa un bon tip de riure.

La distinció entre el que es diu i el que passa, amb què he titulat aquest conjunt de notes sobre l’art literari i el problema del sentit, pressuposa la distinció entre el dir i el fer. El poema és un objecte i, en tant que objecte, no transmet un missatge, sinó que es mostra, passa, i aquesta naturalesa obliga el lector a llegir d’una manera diferent de la que motiva, en qualsevol altre tipus de text, l’interès pels fets descrits. I el crític —que a més de llegir, ha d’explicar— mirarà de descobrir el joc “que sosté l’estructura de l’obra”, que és el mateix que es procura fer quan s’explica una pintura, una composició musical o una obra arquitectònica.

L’obra de Mallarmé compleix, en un grau o altre, totes les característiques que enumera Ferraté quan explica en què consisteixen aquells poemes que s’han escrit amb la voluntat de fer i no pas de dir. Un dels seus poemes, un sonet d’art menor publicat per primera vegada tres anys abans de la mort del poeta, es va considerar durant molt de temps el més hermètic de la seva obra, cosa que si fos certa implicaria que es tracta d’un dels poemes més hermètics —o potser inclús el més hermètic— de tota la poesia moderna. És aquest:

À la nue accablante tu
Basse de basalte et de laves
À même les échos esclaves
Par une trompe sans vertu

Quel sépulcral naufrage (tu
Le sais, écume, mais y baves)
Suprême une entre les épaves
Abolit le mât dévêtu

Ou cela que furibond faute
De quelque perdition haute
Tout l’abîme vain éployé

Dans le si blanc cheveu qui traîne
Avarement aura noyé
Le flanc enfant d’une sirène

I aquesta és la versió catalana de Josep Navarro i Santaeulàlia (Stéphane Mallarmé, Vint-i-cinc poemes, Quaderns Crema, 1986):

Contra l’aclaparant i agut
Escull de basalt i de laves
Fins i tot dels ecos esclaves
Per una trompa sens virtut

Quin sepulcral naufragi (tu
Ho saps, escuma, que t’hi enfestes)
Suprema una entre les restes
Abolí el pal de veles nu

O això perquè furibund falta
D’alguna perdició alta
Tot l’ínútil fons desplegat

En tan blanc cabell que es destrena
Avarament haurà negat
El flanc infant d’una sirena.

Traduir aquest tipus de poesia intentant mantenir, fins allà on sigui possible, els seus atributs essencials de mètrica, rima, eufonia, ritme, imatgeria, ambigüitat semàntica i morfosintàctica, i sabent d’entrada que molts no es podran salvar, és un propòsit d’una valentia admirable —«temeritat», en diu Josep Navarro al pròleg de les seves traduccions de Mallarmé. Si convenim que el fet poètic fonamental es troba —en qualsevol poema, però d’una manera més exclusiva en aquesta classe de poemes— en les connotacions pròpies de cada paraula i en la posició que ocupa cada paraula, reconeixerem que tot intent de posar-se en el lloc de l’original és d’entrada un impossible. Però l’impossible és la suplantació, no la traducció, que no havent aspirat mai a res més que a un compromís de circumstàncies, es pot considerar excel·lent quan sembla acostar-se a l’ideal que fixa la seva pròpia condició, i és aquest el cas de la versió de Navarro, que no pot ni vol ser el sonet de Mallarmé.

Potser precisament per la seva fama d’inintel·ligible, aquest poema és un dels que més han motivat l’afany dels crítics per trobar explicacions compatibles amb el sentit comú. Es tracta en efecte d’un sonet força complex. Per començar, fins i tot els mateixos francesos poden prendre el tu que tanca el primer vers per un pronom personal de segona persona, quan en realitat és el participi passat del verb taire, «callar», i l’alteració de l’ordre sintàctic pot confondre més d’un lector. Aquestes no són les dificultats més grans que presenta, però amb una mica de paciència se li pot deixar la lògica al descobert. Hi ha, de fet, un acord general bastant sòlid en la distinció dels principals factors del sonet. Tot el seu joc conceptual descansa en el fet que la segona part posa en dubte el que ha proclamat la primera. Els dos quartets constitueixen —com els tercets— una sola frase, i el verb principal d’aquesta frase és abolit, el subjecte del qual és òbviament Quel sépulcral naufrage. Els altres elements d’aquestes estrofes —la dramatització del naufragi sota la nue accablante o el menyspreu de l’escuma que hi escup: …(tu/ Le sais, ecume, mais y baves)—, sense ser de cap manera accessoris des del punt de vista poètic, no alteren la línia argumental del sonet.

Els dos tercets també constitueixen una única frase el subjecte de la qual és Tout l’abîme vain éployé i el verb principal, aura noyé. Aquesta frase és el nucli d’una pregunta: ¿realment ha naufragat un gran vaixell —el màxim símbol de l’aventura poètica, en l’univers de Mallarmé—, o les onades furibundes no han engolit res més que le flanc enfant d’une sirène, una fantasia que s’esvaeix abans de començar a créixer? Aquest sentit no queda intacte en la versió catalana. Ou cela que furibond faute/ De quelque perdition haute s’ha entès en general de la manera següent: a falta d’un trofeu més important (“a falta d’una perdició alta”), la vana demostració de força de l’abisme només ha servit per destruir el que encara no havia arribat a ser.

Fins aquí, la interpretació més sensata d’aquest sonet en termes argumentals. Fixem-nos que, fora de la identificació de la idea de vaixell amb l’aventura poètica, no hi ha hagut una interpretació de sentit, sinó que tan sols s’ha descrit el que hi passa: un naufragi o la il·lusió d’un naufragi. Sembla força plausible, gairebé inevitable, que immediatament en deduïm el fracàs d’una aventura poètica —de la idea de poesia total, capaç d’abolir el món, que Mallarmé havia somiat—, i el dubte del poeta de si realment aquesta aventura va ser mai res més que l’embrió d’una quimera. I encara hi podríem afegir que aquesta és necessàriament la visió d’un home que ja ha començat a envellir; que le si blanc cheveu qui traîne és al mateix temps l’escuma del mar i el pas del temps que tot ho arrossega, i que aquesta apreciació del paper que juga aquest cabell tan blanc en tot el conjunt ens podria dur a considerar que el tema del sonet és el naufragi de les vanes il·lusions de joventut sepultades pels anys. Ara bé, jo crec que la crítica ja ha complert la seva funció quan ha indicat com s’ha de llegir filològicament i estructuralment el poema. Tot el que s’hi afegeixi després ja serà, en termes literaris, un abús de confiança.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s