El que es diu i el que passa (3)

Tal com Kandinsky a De l’espiritual en l’art (cap. VI) atribueix a les formes i els colors el mateix poder de captació de l’ànima que reconeixem al so musical —i vol dir amb això que les arts plàstiques no necessiten referir-se a una realitat externa per afirmar la seva raó de ser—, també podem atribuir a les paraules, depurades de significació immediata, aquest mateix poder. En part perquè la llengua literària ja aspira al so musical, i en part perquè el joc verbal d’un poema, d’una prosa que se sotmet a l’estil, tendeix a separar les paraules del seu significat convencional i així les allibera de la funció d’intermediàries que exerceixen en el discurs referencial. En conseqüència, l’efecte que causa el fenomen poètic en estat pur s’assembla més a l’impacte espiritual que Kandinsky troba en les formes i els colors —amb independència de si representen objectes reals o no— que no pas al que pugui causar la recepció d’un discurs ordinari.

 “¿Poesía pura? —s’exclamava Jorge Guillén—. Aquella idea platónica no admitía realización en cuerpo concreto. Entre nosotros, nadie soñó con tal pureza, nadie la deseó.” De fet no es pot negar que la puresa absoluta —estat que coincidiria amb l’absència completa de sentit— és una aspiració tan impossible com vana, i no crec que s’hagi perseguit mai amb totes les conseqüències. El que buscava en general el simbolisme i molt intensament la poètica de Mallarmé era la construcció d’un edifici verbal, i encara que el sentit fonamental d’un edifici és que se’l pugui habitar, és un sentit que admet molt poca variació, i això el desplaça a una posició de segon ordre respecte a l’enorme interès que suscita el treball arquitectònic. De la mateixa manera, en un poema poc o molt tocat pel simbolisme, el seu sentit fonamental —el fet que digui alguna cosa concreta—, a més de fonamental, és molt sovint banal i, encara que no ho sigui, no pot deixar de constituir un factor de segon ordre des del moment que ens podem sentir completament exaltats per la lectura d’un poema del qual no hàgim comprès gran cosa. La comparació del poema amb un edifici potser resulta una mica abusiva, tant per la part de la poesia com per la de l’arquitectura, però em sembla que més endavant podré mostrar que és més justa del que aparenta.

Alguns poemes parlen del sofriment amorós, altres dels estralls que causa el pas dels anys, molts tracten del conflicte entre el desig i la realitat, i solen dir simplement que les coses sempre són més precioses quan les imaginem que quan les posseïm. Aquesta és una sentència que es podria pronunciar perfectament en el curs d’una conversa ordinària, però lluny de resultar-nos enutjosa com el consell d’un savi de la vida, ens encanta per la seva unicitat poètica quan la proclama el sonet VII de Salvatge cor:

Penso en el cor —i en l’orient
de la perla encara marina;
en el somni que l’endevina
i que l’ull massa ric desment.

Ara, és possible que la sentència, en els versos de Riba, vulgui dir exactament el contrari. Pot ser que l’ull, per massa ric, per massa capaç de retratar les coses tal com són, desmenteixi els desvaris de la imaginació; però també pot ser que l’ull —l’experiència real— sigui en efecte més ric que el somni —l’experiència imaginada—. Aquesta segona interpretació sembla que vagi més d’acord amb la literalitat de la frase però menys en canvi amb el que expressa Riba en altres sonets de Salvatge cor; notablement, al primer (“el cor vol més, vol en excés/ i en el do rebut es degrada”). Considerats a la llum d’aquest primer sonet, els versos del setè ens fan decantar cap a la primera interpretació. Del sentit d’aquest poema —que no es pot endevinar aïllant-ne, com jo he fet, el primer quartet— ja se’n va ocupar Joan Ferraté a «Sobre la poesia i el símbol, a propòsit de Salvatge cor» (dins Papers sobre Carles Riba, Quaderns Crema, 1993) i aquí no m’hi estendré perquè no sabria afegir ni treure res al que en diu Ferraté en unes de les pàgines de crítica literària més vives que recordo haver llegit. El que ara m’interessa constatar és que la poesia no busca la claredat, la univocitat, la precisió del missatge, sinó l’ambigüitat, la indecisió, l’ombra, i que aquesta característica —capaç per si sola de dotar d’interès qualsevol pensament banal— ens la torna a posar en la categoria de les coses que passen i no en la de les coses que es diuen. No hi ha cap acte comunicatiu que no busqui la claredat del missatge que transmet, i això no és certament el que podem esperar d’un poema.

Ara bé, així com la bellesa d’un edifici sorgeix també de les solucions que ha trobat l’arquitecte per fer òptim l’aprofitament de la llum, l’aïllament del so o la distribució de les parts —la bellesa d’un pati interior, d’un claustre són inseparables del silenci i la claror—, així també la bellesa d’un poema augmenta en la mesura en què ens fem conscients del seu joc verbal, de la fórmula per la qual un sentit qualsevol es torna profund en virtut de la deriva verbal.

L’aspiració del llenguatge poètic a la plena autonomia pot ser el tret més definitori del simbolisme, però el que es proposa el simbolisme amb la persecució d’aquest ideal no és l’enderrocament de la tradició anterior sinó l’agudització d’una tendència permanent. En efecte, el que sempre ha satisfet les expectatives poètiques dels lectors no és la recepció d’un missatge evident; és l’estranya bellesa de la dicció, el gust per la imatge, la mimesi de la paraula amb el moviment:

De la brevedad engañosa de la vida

Menos solicitó veloz saeta
destinada señal, que mordió aguda;
agonal carro por la arena muda
no coronó con más silencio meta,

que presurosa corre, que secreta,
a su fin nuestra edad. A quien lo duda,
fiera que sea de razón desnuda,
cada Sol repetido es un cometa.

¿Confiésalo Cartago, y tu lo ignoras?
Peligro corres, Licio, si porfías
en seguir sombras y abrazar engaños.

Mal te perdonarán a ti las horas;
las horas que limando están los días,
los días que royendo están los años.

El sentit d’aquest sonet de Góngora és tan poc obscur, que ja es proclama des del mateix títol, el qual no fa sinó anunciar el que de seguida quedarà explícit amb la lectura dels versos. Com a discurs moral no sembla que pugui suscitar un gran interès, perquè el que
diu no és res que el lector no pugui saber pels seus propis mitjans i, d’altra banda, constitueix un dels llocs comuns més explotats per la poesia, especialment en el barroc. Però el poema ens ressona a dintre pel poder del seu artifici, i això rescata el sentit de l’ús vulgar. La simetria invertida que conforma la sintaxi de les dues frases del primer quartet, amb l’hipèrbaton del vers inicial i el ritme que en resulta, donen una presència solemne als símils amb què arrenca el sonet; la concatenació de l’últim tercet, fortament sostinguda per la regularitat accentual i el paral·lelisme de les formes verbals limando están/royendo están, transmet als versos finals un moviment d’inexorable constància. No crec que a Góngora, com a poeta, li interessés gaire cosa més que el joc de la sintaxi, les imatges i el ritme, i aquest afany l’acosta al simbolisme. El poema commou perquè el  so de les paraules té per si sol el poder espiritual que Kandinsky vol per a les formes i els colors. Una visió, que lluny de separar forma i contingut, proclama que el contingut no és res més que forma o, si es prefereix, que la forma no és res més que contingut.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s