El que es diu i el que passa (2)

A Crise de vers, Mallarmé posa de manifest la naturalesa del fenomen poètic. En referència al vers lliure, al dret de continuar designant com a versos les línies de prosa d’un poema sense rima ni mesura, diu que “la forma anomenada vers no és en ella mateixa altra cosa que la literatura; que hi ha vers des del moment que s’accentua la dicció, ritme des que hi ha estil.” (OC, La Pléiade, p. 361) Podríem afegir que tot el que reconeixem com a literatura posseeix en una certa proporció els atributs del vers. És a dir, les parts que componen el que entenem per discurs literari formen sempre, per un o altre procediment, un conjunt harmònic.  L’harmonia pot sorgir de la mètrica del vers, la regularitat de les estrofes i els accents, les al·literacions, la rima; però també pot sorgir d’altres formes de simetria o contrast amb escassa o nul·la regulació prosòdica.

Després del simbolisme, la voluntat d’estendre els dominis poètics més enllà, ja no de l’estructura tradicional del poema, sinó fins i tot del llenguatge verbal condueix en poc temps a l’ús de l’adjectiu poètic per designar altres manifestacions de l’esperit humà allunyades de la literatura, i així es parla habitualment de fotografia pòetica o cinema poètic. És ben sabut que, a partir d’un cert moment, aquest ús passa a ser un abús, i poètic s’utilitza com un segell de moderna distinció que tant es pot aplicar a un artista plàstic com a un futbolista o un cuiner. A poesia li ha passat el mateix que a artcultura. A hores d’ara ja són paraules que, a força d’aplicar-se a qualsevol cosa, han quedat molt desgastades de significació.

Ara bé, quan l’ús del terme no és abusiu, quan realment expressa la manifestació d’una part essencial del fenomen poètic fora dels límits naturals del vers o fins i tot del verb, no tan sols sembla adequat sinó que encara ajuda a clarificar les coses. Perquè la poesia s’alimenta de ritme, de la trama sonora de les al·literacions i els accents, però també s’alimenta de l’autonomia del llenguatge que posa en joc, i sempre que trobem aquesta autonomia, sigui en el llenguatge verbal o en el visual, tenim el dret de dir que  hi reconeixem el fenomen poètic. Aquest és un segon principi que Mallarmé enuncia a Crise de vers quan diu que la literatura no es refereix a la realitat de les coses més que per distreure’n una qualitat que s’incorporarà a una idea (p. 366). La consciència viu més de sensacions que de conceptes, i les sensacions que rebem de l’experiència són com una combinació d’ingredients que poden formar part de realitats diverses. En els somnis, aquesta activitat de la consciència es revela amb tota plenitud, i per això també trobem poètics els somnis, perquè, com  l’experiència onírica, el llenguatge poètic —la literatura— al·ludeix als objectes del món exterior tan sols per apropiar-se’n —distreure’n— les qualitats i crear amb elles un món de sensacions independent de la realitat de les coses. D’aquesta manera, amb l’autonomia del llenguatge, la literatura —com el somni— desborda el límit referencial, comunicatiu, comercial, del parlar per constituir-se en una finalitat en ella mateixa. No pertany a la categoria del que es diu sinó del que passa. Mallarmé ho exposa amb un bell símil: “L’obra pura implica la desaparició elocutòria del poeta, que cedeix la iniciativa a les paraules, mobilitzades pel xoc de la seva desigualtat; s’il·luminen amb reflexos recíprocs com un rastre de foc virtual sobre unes pedres precioses, substituint la respiració perceptible en l’antic alè poètic o la direcció personal entusiasta de la frase.” (p. 366)

Mallarmé es refereix, com acabem de llegir, a “l’obra pura”. És rara l’obra literària que només està constituïda per llenguatge poètic en estat pur, però encara és més rara l’obra que no conté una dosi essencial de llenguatge poètic pur; tan rara és aquesta última, que ni tan sols podem dir que li convingui el nom d’obra literària. Encara que ell no ho va formular mai així, potser podríem dir que per Mallarmé la poesia serà pura o no serà: es pregunta què se’n treu de transposar al joc del llenguatge un fet de la naturalesa en la seva contingència (“en sa presque disparition vibratoire“) si no és per fer-ne sorgir la noció pura sense l’impediment d’un record —és a dir, d’un concepte— pròxim o concret (p. 368). Mallarmé presenta, doncs, una visió platònica del llenguatge poètic, però en el seu cas es tracta d’un platonisme autèntic, d’aquell que veu en l’eîdos no una idea externa a la vibració dels objectes sinó el rastre de foc que enllaça les pedres precioses.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s