El que es diu i el que passa (1)

Kandinsky, Composició IV

Com tot el que atrau, l’art i la poesia conserven sempre una part de misteri. El misteri no és res més, de vegades, que un enigma que es pot acabar resolent; però també pot passar que se’ns resisteixi i no aconseguim fer-li caure mai el vel. Ara bé, el valor d’una obra no depèn en absolut  de les possibilitats que ofereix de ser compresa en un grau o altre, i dic compresa en el sentit de reduïda a un llenguatge vulgar, a una lògica compatible amb la de l’existència quotidiana —a la humanitat comuna, diria Joan Ferraté—, però potser podríem acceptar que l’emoció que pot proporcionar el sol fet de contemplar una pintura, llegir un poema, escoltar una música —sense necessitat de captar-ne o ni tan sols preguntar-se’n el significat—  ja és una forma de comprensió plenament  satisfactòria; en realitat és l’única a què ens és donat accedir en un nombre molt considerable d’obres sense les quals la vida es faria menys comprensible.

Sembla bastant inútil, per exemple, preguntar-se pel significat dels olis de la sèrie titulada Composicions, de Vasili Kandinsky, o d’una peça de Schoenberg o de Britten (o de qualsevol compositor previ o posterior a l’atonalitat, perquè en rigor la música no ha constituït mai un llenguatge referencial). I, suposant que aquestes creacions encriptin un significat raonable, és encara més inútil atribuir a tal significat el poder de dotar-les d’una esplendor que no posseïen abans que aquest fos proclamat.  Ara bé, tot el que sent l’atracció d’aquestes obres o d’altres de similars característiques no deixa d’experimentar un interès, una inquietud o una viva excitació de l’ànim, i  en determinades ocasions es pot arribar a commoure d’una manera completament absurda i feliç. Per descomptat cap d’aquestes respostes pressuposa un significat; el tipus de curiositat (o d’emoció) que desperta una obra d’art és únic —si no l’art no faria cap falta—, però posseeix una naturalesa molt pròxima al que desperta la contemplació de les coses que passen davant dels nostres ulls sense que ningú hi hagi posat una intenció i a les quals no demanem un significat com sí que el demanem, en canvi, a les coses que diem amb la voluntat de comunicar. Es tendeix, doncs, a exigir a l’art els atributs d’un acte de comunicació en comptes d’acceptar-lo com una cosa que passa. Se’m podrà objectar, aparentment amb raó, que darrere d’una obra d’art sempre hi ha un subjecte pensant que, des del moment que fa passar el món pel seu filtre, es presenta com a responsable d’un acte de comunicació, però no crec que sigui així; no crec que l’artista es proposi comunicar la realitat sinó més aviat posar la seva obra en el lloc de la realitat, incloure-la en la categoria de les coses que passen i no de les coses que es diuen. I encara m’atreviria a afirmar que l’èxit o el fracàs relatius d’aquesta aspiració és el que determina, en última instància, el poder de l’obra.

 A diferència de la música —que no es pot referir a una realitat externa més que per convenció sentimental— i de l’art abstracte, en el cas de l’art figuratiu i de la poesia aquesta aspiració es veu en part frenada per la familiaritat de formes i paraules que encadenen la representació al reconeixement d’un objecte o un concepte preexistents a l’obra; però el que en termes generals entenem per art des del postromanticisme se’ns apareix en l’autonomia del quadro o el poema. La voluntat d’igualar les possibilitats de la poesia a les de la música desplega amb el simbolisme la seva màxima força. “Anomenar un objecte —declara Mallarmé el 1891 en una entrevista que concedeix a L’écho de Paris— és suprimir les tres quartes parts del goig del poema, que és fet de la felicitat d’endevinar a poc a poc.”  I més endavant afegeix: “En la poesia sempre hi ha d’haver enigma, i el propòsit de la literatura —no n’hi ha altres— és evocar els objectes.”  Evocar s’oposa aquí a comunicar en el sentit que donem generalment a aquest terme: la literatura no transmet un missatge; es limita a fer-se present, com les coses que passen.

No tota la poesia s’esgota en el simbolisme, sens dubte, però podríem dir del simbolisme una cosa semblant a la que Harold Bloom diu de Shakespeare, que tot el que ve abans s’hi encamina i tot el que ve després en prové.