Maniobres nacionals

Que a la cultura tan sols s’hi pot accedir individualment, ho sap tothom que sàpiga què és la cultura, però a força de propaganda s’ha aconseguit fer creure el contrari. No resulta, doncs, gens estrany que quan algú ha recordat aquest principi irrenunciable —un Eugeni d’Ors, un Juan Benet, un George Steiner, un Harold Bloom; de manera molt notòria, Marc Fumaroli; fa poques setmanes, Valentí Puig— molts se n’hagin exclamat; i en els temps que corren, amb les autoritats civils i espirituals ja del tot dedicades a la promoció i ornamentació dels instints primaris de la tribu, proclamar que la cultura és una activitat necessàriament individual no causa tan sols exclamacions de perplexitat; ara també provoca insults biliosos i gestos obscens. L’època és ignorant i és agressiva; la cultura, entesa des de Ciceró com el cultiu de l’ànima (cultura animi), no hi pot convenir més que venent-se l’ànima.

Un segon atribut de la cultura consubstancial amb el de la seva pràctica individual és el de la seva universalitat. L’expressió «cultura nacional» és una contradicció en els termes, a menys que ens referim a qüestions antropològiques, sociològiques, ideològiques, folklòriques, zoològiques (des de fa ja algunes dècades es parla de la cultura dels ximpanzés, dels dofins, etc.) o gastronòmiques (també es parla de la cultura de l’oli, del vi, del formatge). En tals casos és perfectament legítim parlar de cultures nacionals, regionals, grupals, però també parlem amb tota legitimitat dels cavallets de mar i no per això pensem que ens han de servir per guanyar concursos d’hípica. El Romanticisme, que en aspectes fonamentals representa un trencament amb tota la tradició anterior, entrega la cultura a la Nació, i si bé en un principi aquesta actitud no nega el requisit d’universalitat —en el sentit que s’aspira a imposar-se a les altres nacions però en un terreny compartit— acaba conduint forçosament a un essencialisme folklòric per la necessitat que tenen les polítiques populistes inherents a la idea de nació d’unificar la diversitat interna —de vegades en diuen «cohesionar». L’avanç d’aquesta tendència conduirà a les grans festes populars a l’entorn de monuments patriòtics, les demostracions folklòriques, les taules de gimnàstica multitudinàries i les enormes concentracions de masses als estadis, que tan contribuiran a l’èxit popular dels règims feixistes i comunistes. L’historiador nord-americà d’origen alemany George L. Mosse ho ha estudiat amb tot detall a La nacionalització de les masses.

Tot aquest desplegament aviat passa a ser la Cultura, mentre que el cultiu de l’esperit, l’activitat intel·lectual, poètica, artística, científica, moral, és percebut com posseint una doble naturalesa divina i bestial. Com un depredador que hem de tenir ben alimentat perquè no ens devori. Com un déu Moloc temut i adorat alhora. Temut perquè el seu poder de comprensió constitueix una amenaça per a l’estabilitat dels interessos seculars; adorat per conjurar precisament aquesta amenaça. Per conciliar-se la mansuetud de l’ídol res més raonable que oferir-li subvencions, premis, honors i centenaris. Així, entre llaors i exèquies, es pot arribar a fabricar una sòlida cultura nacional amb possibilitats d’establir-se pel seu compte. No faltaran mai els resistents disposats a denunciar el frau, però comparats amb els altres aquests sempre seran divinitats menors amb una escassa capacitat d’influència; d’ignorar-los solemnement, no se’n derivarà cap perjudici.

Ara bé, amb tot això encara no n’hi ha prou. En el procés de nacionalització de la cultura és indispensable dissenyar i controlar bé l’ensenyament perquè compleixi la funció social de fer avorrir als nens de manera irreversible els productes que se’n deriven —especialment la literatura. Així, amb una llista d’autors capaços de provocar el tedi dels morts però que per la seva condició de nacionals ocupen el lloc que correspondria a autors universals perfectament útils per despertar l’interès i fins i tot l’entusiasme, es proporciona als estudiants les màximes facilitats perquè el dia de demà continuïn considerant la cultura com un ritual esgotador que —exactament igual com la visita a l’església— és tan convenient evitar com respectar reverencialment. En paral·lel, amb la sacralització de l’esport i la promoció dels espectacles populars, els serials televisius i altres coses de la mateixa categoria, s’aconseguirà allunyar amb eficàcia tota temptació de cultivar-se individualment i s’enfortirà així la fe gregària.

Una administració que s’esforça a desposseir la cultura dels seus atributs essencials d’individualitat i universalitat és una administració dedicada a fer desaparèixer la cultura del territori que controla. L’adjectiu nacional col·locat a manera de marxamo als teatres, els museus, les biblioteques i les orquestres no és sinó la culminació ostentosa d’aquest projecte.

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Maniobres nacionals

  1. Valentí ha dit:

    I que n’és, de lluenta, la seva talaia. A algú que vingués de l’hort fins podria semblar-li que vostè encarna l’última reserva de l’objectivitat. De fet, jo subscric la part essencial del seu article, però passa que la pirotècnia de l’estilita que mira avall la plebs i li revela el camí del lliure albir ja no me la crec. Parlem de les coses, Toutain. No ens limitem a enfocar sempre certes menudeses —sovint ridícules, certament— i mirem, alguna vegada, cap als qui s’ho van inventar, això de les cultures nacionals. Pensi que quan s’ensenya tan la poteta ideològica els castells de cartes de l’aplom individual solen anar per terra. ¿Encara sovinteja els sectors libèrrims dels abandonats per “la cultureta” o ja s’han adotzenat massa, amb nou diputats? ¿Ja es deixa caure prou per les manifestacions unionistes, entre PXC i vells falangistes encorbatats, a llegir-los fragments d”Imitació de l’home’? Faci-ho, que em sembla que els té una mica esgarriats, i potser encara en troba algun que no ha llegit Fumaroli i Steiner, amb tanta feina que se’ls ha girat.

  2. Escafarlata ha dit:

    Compro tot l’argumentari, però m’hi afegeixo un matís. Per accedir individualment a la cultura, això vol dir, per transformar-la, abans hom es cruspeix, vulgui no vulgui, un ventall de rituals iniciàtics, comunals, els fils dels quals sempre seran en mans dels marmessors, dels gestors. I es constata, aquí i allí, ara i adés, que el poder no pot fer una altra cosa que muntar fires i espectacles, hecatombes i enaltiments de la col·lectivitat. Al respecte són il·lustratius els exemples de Georges Balandier (El poder en escenas) i Jean Duvignaud (El sacrificio inútil), així com algunes indicacions de Mijaíl Bajtín. L’individu, doncs, no té més remei, davant de la teatrocràcia imperant, que la tria: o se l’empassa o la impugna, però en cap cas la pot passar per alt. I el poder no pot deixar de ser el que és: una moma.

  3. RG ha dit:

    És agradable gronxar-se entre els somnis de la individualitat i la universalitat. Jo contra l’estultícia dels altres, acompanyat d’altres ànimes privilegiades. L’únic inconvenient és que, com assenyala l’Adrià, la individualitat només existeix en la mesura que està constituïda pels altres i els seus rituals, i que la universalitat és una simple mentida pietosa que s’explica als nens per fer-los creure que el món és un lloc transparent i acollidor. La nacionalització consisteix justament a inculcar la fe en la universalitat de la cultura pròpia. És una sort que alguns individus ja la portin incorporada de sèrie, aquesta fe: així estalvien feina al poder. Mentrestant, Marc Fumaroli fa becaines a la innocent Académie française i els llibres dormen sota capes i més capes d’ideologia.

  4. joan ha dit:

    Jo penso que els pensaments del Ferran Toutaine es mouen al voltant de la vella frase de Fromm: l’idea propia fruit d’idees compartides.

    Sempre aquesta proesa de la originalitat, la creació propia i pura (millor no haver passat mai per cap academia), el que un artista busca quan treballa.
    joan

  5. Joan Parellada ha dit:

    Estic absolutament d’acord amb tu Ferran! Se del que parles perquè jo ho he viscut! La cultura es un fet individual i no col.lectiu! Jo el que se ho he après individualment i mai col.lectivament! La escola catalana està absolutament al servei del nacionalisme i l’unic que vol son mediocres adoctrinats en la fe nacionalista i blaugrana. I tant es anar a un centre públic com privat perque el curriculum escolar es comú a tot arreu i si algun centre es desvia d’aquest curriculum es sancionat. Arrosego sequeles d’aquesta formació sobretot en matèria de ciències on puc assegurar que soc un atuèntic ignorant. En canvi a lletres he aconseguit esmenar els possibles estralls d’aquesta mediocre i nefasta formació gràcies a la meva curiositat personal. La filosofia me la van fer avorrir i he estat molt de temps a esquenes de la mateixa fet que afortunadament he aconseguit superar gràcies sempre a la meva curiositat personal. I la formació literària absolutament lamentable feta a base d’autors xarons que només serveixen com a mites justificadors del nacionalisme català i castellà. Penso que enlloc de literatura catalana o castellana s’hauria d’ensenyar literatura universal i només parlar d’aquells autors catalans o castellans que suposin una aportació a la literatura universal. Fa pena la casta “intel.lectual” d’un nacionalisme català que considera filòsofs a autèntiques mediocritats que destaquen per la seva capacitat d’adul.lació.

  6. Fiscorn ha dit:

    Un article apassionat, estimulant. Tanmateix, voldria afegir un matís, benvolgut Ferran Toutain, sobre l’afirmació, potser precipitada, sobre “El Romanticisme que en aspectes fonamentals representa un trencament amb tota la tradició anterior…”
    Schubert, Mendelssohn, Chopin, Hölderlin, Hugo, Lamartine, Larra, Leopardi, Keats, Delacroix, Heine, Chateaubriand… representen un trencament amb tota la tradició anterior? El meu enteniment no abasta, amb precisió, tot l’afer.
    Gràcies per aceptar l’incís d’un dubte i salutacions.

    • Ferran Toutain ha dit:

      Sense deixar de reconèixer que l’afirmació és probablement massa absoluta, aclareixo que no em volia referir ni a la música, ni a la literatura, ni a la pintura, sinó que pensava en la idea de fons que governa el Romanticisme, allò que Isaiah Berlín anomena “moral del motiu” en oposició a la “moral de les conseqüències”, la moral clàssica. I per això el Romanticisme entrega la cultura a la nació, perquè el que importa amb la nova moral és allò que s’és per naturalesa i per predestinació, no allò que es vol arribar a ser, allò que es vol construir. L’art romàntic, sens dubte, està fortament arrelat en la tradició.
      Moltes gràcies pel seu comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s