D’aquesta terra

Llegint The Mansion, la novel·la que, amb The Hamlet i The Town, constitueix la trilogia narrativa dels Snopes, em trobo amb una pàgina —una d’aquestes digressions on brota de cop l’essència de la literatura faulkneriana— que immediatament em porta a la memòria un angoixós episodi dels últims anys de vida del meu pare.

        A finals dels anys noranta del segle passat —ho tinc consignat en unes notes disperses que no han arribat mai a ser un dietari— jo em trobava en la situació de treure el meu pare a passejar un parell de cops per setmana. Els últims anys havia patit, sense adonar-se’n, una sèrie d’infarts cerebrals d’escassa violència, fins que en va arribar un que li va afectar considerablement el moviment de les cames i l’articulació de la parla. Després no sé si hi va haver més atacs o si la mateixa evolució de les lesions que havia patit el cervell va anar aguditzant a poc a poc les dificultats que tenia per parlar clar i sobretot per caminar, però el cas és que a partir d’un determinat moment els seus desplaçaments es van anar tornant cada cop més costosos. Es podia moure sense cadira de rodes però no sense aferrar-se al braç d’un acompanyant i, per efecte de les lesions cerebrals, les cames i el tronc se li vinclaven rígidament cap enrere amb una força tal que, de vegades, feia témer l’acompanyant que, si queia, no podria evitar que l’arrossegués a ell en la caiguda. Un dia, en un moment en què el seu cos tirava cap enrere amb un ímpetu inusitat, li vaig preguntar absurdament si no podia fer un esforç per caminar més dret.

—No —em va dir—. M’estira.
—¿Qui t’estira?
—La terra.

*

En l’obra de Faulkner, molt més que l’anècdota, importa la descripció, la descripció del detall concret —de l’expressió amb què un personatge respon instantàniament a la situació en què es troba; de la força dels objectes, de l’aire, de la terra—, la descripció de la lluita per l’existència o contra l’existència, que gairebé sempre es desplega en tota la seva extensió a partir del detall concret d’una olor, un gest, una ansietat, un temor. I en la tragèdia faulkneriana, l’obstinació ocupa sovint el lloc de la predestinació. Hi ha en moltes obres de Faulkner el que Juan Benet —a propòsit de Light in August i The Wild Palms— va anomenar determinació absurda. Mink, el personatge que aporta a The Mansion el fil d’una trama que entra i surt insidiosament de la novel·la per assenyalar com un llarg compte enrere el camí de la fatalitat, ha pogut abandonar els murs de la presó després de complir una condemna de prop de quaranta anys per l’inútil assassinat d’un home que li havia trepitjat l’orgull, i l’única idea que conforma el seu pensament continua sent la mateixa que tenia en el moment d’entrar-hi: la irrenunciable idea de la venjança. Mink creu que el seu cosí Flem Snopes, l’home més poderós de la ciutat de Jefferson, capital de l’imaginari comtat de Yoknapatawpha, tenia el poder i l’obligació d’impedir la seva condemna, i, com que no va moure un dit per impedir-la, no hi pot haver per part seva altra resposta que la venjança. L’únic que li permet aguantar tots aquests anys de presidi és la ferma resolució, renovada una i altra vegada, de recuperar un dia una llibertat que li doni l’ocasió de matar el seu cosí Flem.

        La primera cosa que ha de fer per complir el seu designi és proveir-se d’una arma, però quan surt de la presó Mink no té més que tretze dòlars, i l’única arma que pot comprar amb aquest capital és una rara antigalla de dubtós funcionament, un petit revòlver que el venedor presenta com una peça de col·lecció i que, més que un revòlver, sembla el fòssil d’una tortuga antediluviana. Després de regatejar, arriba a un acord amb el venedor i, per dotze dòlars i deu centaus, pot adquirir el revòlver i tres cartutxos. Ara tan sols li queda arribar a Jefferson, trobar el seu cosí i fer realitat l’única idea que li ha ocupat la ment al llarg de quatre dècades: un home absurd, armat amb una pistola absurda, es disposa a cometre un assassinat absurd. Pel camí troba un negre que cull i transporta cotó i, com que necessita diners, aliments i un llit per passar la nit, se li ofereix per treballar un dia per ell. El negre accepta. Mink carrega el cotó i després demana si li poden donar sopar i descomptar-li del sou el que pugui valer. “No cobro a ningú per menjar a casa meva”, diu el negre, i també li diu que no li pot oferir un llit perquè a la cabanya familiar no els en sobra cap. Això no és un problema: fa una nit magnífica i Mink pot dormir molt bé a la camioneta damunt del cotó. I a continuació ve la pàgina a la qual he al·ludit al començament d’aquest text.

        He llegit The Mansion en la versió castellana de José Luis López Muñoz (Alfaguara, 2012). Desafortunadament, el meu anglès no em permet una lectura seguida de les obres de Faulkner en la llengua en què van ser escrites. Faulkner no és Hemingway; per llegir-lo en anglès, amb el meu pobre anglès, s’ha de tenir molta paciència, consultar massa sovint el diccionari, i resignar-se a no percebre’l amb la fluïdesa que ofereix l’original. Convindrem que, en aquestes condicions, més val llegir-lo traduït. Ara bé, això no priva de rellegir-se després en anglès els passatges que han quedat a la memòria: rellegir-los una i altra vegada fins a obtenir la fluïdesa que reclamen. Llavors es veu ben clar que és francament una pena no poder accedir del tot a l’obra de Faulkner en la seva llengua original, encara que la versió traduïda sigui tan bona com ho pugui ser la de López Muñoz.

        La pàgina que m’ocupa, la que em va fer pensar immediatament en el trist episodi dels últims anys de vida del meu pare, no és de les que presenten grans obstacles, i potser és per això que, després d’unes quantes lectures seguides, m’he decidit a traduir-la jo mateix, encara que l’escriptura de Faulkner —la dificultat de captar i traslladar la transcendència dels seus ritmes i els seus sentits— no deixi d’imposar mai un cert temor. El passatge en qüestió es troba més o menys cap a la meitat del capítol disset:

El cotó que mig omplia la caixa de la camioneta s’havia protegit de la intempèrie amb una tela impermeable, de manera que [Mink] ni tan sols va necessitar la manta. S’hi va trobar força còmode. Però sobretot no estava a tocar de terra. Aquest era el perill, allò de què els homes s’havien de guardar: així que t’hi estiraves, la terra et començava immediatament a xuclar. En el mateix instant en què vas venir al món sortint del cos de la teva mare, la força i l’atracció de la terra ja actuaven sobre tu; si no hi hagués hagut altres dones a la família, ni veïnes, ni que fos una persona pagada per sostenir-te, per aguantar-te, per impedir que et toqués la terra, no hauries viscut ni una hora. I tu ja ho sabies. Tan aviat com et vas començar a moure vas alçar el cap encara que no poguessis fer res més, en un intent de vèncer aquesta força, de mantenir-te erecte dalt de les cadires o del que fos, fins i tot quan encara no et podies posar dret, per fugir de la terra, per salvar-te. Llavors et vas poder aixecar tot sol i fer un o dos passos, però durant els primers anys encara et passaves la major part del temps a terra, mentre la vella terra que espera pacient la seva ocasió et deia: “No passa res, és una caiguda sense importància, no fa mal, no tinguis por”. Després ja ets un home, fort, en plenitud; de tant en tant, quan vas a caçar al bosc a la nit, et pots arriscar a estirar-te cautelosament a terra; estàs massa lluny de casa per tornar, de manera que inclús pots córrer el risc de dormir-hi tota la nit. Per descomptat, miraràs de buscar-te el que sigui, alguna cosa —un tauló, uns llistons, un tronc, fins i tot branques d’arbustos—, el que sigui, alguna cosa que s’interposi entre la teva inconsciència, la teva indefensió, i la vella terra pacient que es pot permetre l’espera perquè un dia o altre t’atraparà, simplement que no té cap sentit que et doni una milla tan sols perquè tu has gosat agafar-te una polzada. I tu ho saps; si ets jove i fort, t’hi arriscaràs una nit però no dues nits seguides. Perquè inclús si surts al camp al migdia i t’asseus a dinar sota un arbre o prop d’una bardissa i després t’ajeus i t’endormisques i et despertes i per uns segons ni tan sols saps on ets, per la senzilla raó que no ets allà del tot; inclús en aquest temps tan curt en què no vigilaves, la vella terra pacient que espera sense presses la seva ocasió ja t’ha agafat delicadament per primera vegada, només que tu t’has sabut despertar a temps.

        Això és Faulkner. No conec cap altre escriptor —si no és un deixeble autèntic de Faulkner— que es dediqui a introduir pensaments d’aquesta envergadura enmig d’un fil argumental en què allò que aparentment importa és si l’assassí complirà el seu designi i de quina manera ho farà. Però els relats de Faulkner constitueixen un món complet; les coses no hi passen per donar coherència a una trama, sinó perquè són constituents d’aquest món autònom que no té res a envejar a la complexitat del món real. Mink no pensa en el crim que ha decidit cometre; ja hi ha pensat prou al llarg de trenta-vuit anys. S’hi encamina de manera indefectible, amb resolució, però sense pensar-hi, en virtut del principi de la determinació absurda —que, com ja he dit, és el que, en les tragèdies faulknerianes, compleix el paper del destí—; és en ell una fatalitat tan inevitable, tan natural, que mentre s’hi encamina pot fer una vida normal, sentir-se plenament serè, adormir-se plàcidament sobre el cotó i deixar que la veu narradora recordi que tota l’existència humana no és res més que una lluita contínua contra la terra, com sàviament em va dir el meu pare.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

De la llibertat al poder

(Publicat a Crònica Global el 19 de juny de 2014)

S’ha de ser molt ingenu o molt demagog per negar que tots els moviments de masses, tots sense excepció, neixen, s’articulen i es consoliden com a resultat de dos únics factors: la propaganda i el mimetisme. El primer proposa i el segon disposa: sense el mimetisme, sense aquesta extraordinària habilitat dels homes per imitar-se mútuament les ganyotes, els pentinats i els pensaments que els donen una aparença, la propaganda no passaria de ser un ofici d’obscurs xarlatans i no arribaria a crear conviccions arrelades, indignacions, identitats, sobiranismes i revolucions. No dic en absolut que totes les idees que la massa té per pròpies siguin necessàriament falses o inacceptables, dic que la veritat i la conveniència no en determinen mai l’expansió: amb el mateix zel i el mateix entusiasme es defensen la solidaritat i la xenofòbia; quan el subjecte és la massa, la irracionalitat i la racionalitat corren la mateixa sort.

Els primers analistes de la democràcia, començant per Tocqueville, ja van veure en el poder de l’opinió pública el principal inconvenient de la societat oberta; quan es forma una comunió d’idees de signe multitudinari, aquestes idees —amb independència de si són justes i en virtut de la seva aparent legitimitat democràtica— poden arribar a exercir una autèntica tirania sobre els ciutadans que no les comparteixen. A Llibertat i premsa (1920), Walter Lippmann adverteix que els primers defensors de la llibertat d’expressió, de John Milton a John Stuart Mill, no van imaginar mai una opinió pública governant, i que en conseqüència les seves teories no ens poden guiar en un moment —el moment de Lippmann és tan sols el de la premsa lliure— en què tot depèn de l’opinió pública. Qui sí que va imaginar un futur amb una opinió pública governant, i només de pensar-ho li van venir esgarrifances, va ser Gustave Flaubert, que en una carta adreçada a George Sand (1871) va escriure, en referència a la massa, una cosa tan sensata com difícil de tragar en una època de populisme exacerbat com és la nostra: “Doneu-li la llibertat, però no el poder”.

D’aquest poder, d’aquest dret de tirania que s’exerceix en nom de l’opinió pública, la postmodernitat n’ha dit correcció política, una forma subtil d’autoritarisme que no consisteix només en l’ús compulsiu dels dos gèneres gramaticals i en la censura d’anuncis presumptament sexistes, sinó que, molt més enllà de l’anècdota i la ximpleria, decideix com és la realitat en què vivim. Les consignes del feminisme radical i el fonamentalisme ecologista són correccions polítiques presents en tot el món occidental; el nacionalisme és una correcció política de caràcter local que opera exactament igual que les altres: aconseguint que el seu llenguatge sigui el llenguatge de tota la societat. Sovint ni tan sols és necessari que la correcció política tingui l’aquiescència d’una majoria; n’hi ha prou que un grup d’opinadors amb influència a la universitat i als mitjans convenci els polítics o es deixi convèncer per ells —avui dia polítics, experts i periodistes solen formar part dels mateixos terços— que no és possible pensar i encara menys discursejar fora dels límits establerts, i així és com es creen aquestes majories fantasmals que permeten parlar en nom del poble. El mal és que els fantasmes d’aquest món s’encarnen amb molta més facilitat que els de l’altre i acaben sent realment el poble. I si totes les democràcies no degeneren en dictadures és només perquè ho impedeixen les lleis. Encara que a alguns els remogui els budells —sovint als que més parlen de regeneració democràtica—, això és l’Estat de dret, i fora d’ell la democràcia tan sols pot ser orgànica o popular, dues coses que a última hora van a parar al mateix sac.

Sorprèn, doncs, tant com inquieta que siguin cada vegada més els polítics elegits democràticament i els seus corresponents altaveus mediàtics els que, com aquell qui parla d’una cosa perfectament òbvia i raonable, repeteixin a la més petita ocasió que les lleis no han de servir de coartada per a l’immobilisme, que el model polític de la Transició està completament esgotat o que la Constitució no pot estar per damunt de la voluntat popular. Ja no se sap molt bé per quin cantó s’han d’agafar aquestes coses: ¿pel de la ingenuïtat, el de la ignorància, el del cinisme, el de la demagògia? Molt probablement hi ha una mica de tot. Hi ha un aprofitament infame de la crisi —que a Espanya ha pres la forma de l’extrema esquerra i del secessionisme, de la mateixa manera que en altres països s’ha decantat per l’extrema dreta—; però totes aquestes concentracions tribals amb nens i banderes, aquests passejos per Europa amb exhibicions castelleres, aquestes mans vibrants d’orgull assembleari o aquests actors, cantants i humoristes que participen en vídeos reivindicatius repetint sempre els mateixos estereotips com criatures que reciten la lliçó per a satisfacció dels adults semblen indicar una creixent, greu i qui sap si definitiva infantilització de la política. I així anem fent.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Un tracte de llengua idiota

Poques coses exalten tant la indignació instintiva de la bona gent com l’ús d’un nom propi, de persona o de lloc, en una forma distinta de la que han decidit la suposició personal o les falses idees sobre el món que amb tanta prodigalitat difonen les escoles i els mitjans de comunicació. A les aules universitàries, en aquests temps nostres en què els estudiants toleren malament que els professors es desviïn un mil·límetre dels prejudicis vigents i alguns així ho fan saber en veu alta sense la més mínima noció del que representa l’autoritat acadèmica, n’hi ha prou per exemple que un text en castellà es refereixi a Ramon Llull amb la forma tradicional Raimundo Lulio perquè salti immediatament un espontani disposat a proferir acusacions de catalanofòbia contra l’autor del text. Si el professor és home pacient farà una pausa per respirar fondo i li respondrà amb amabilitat que Raimundo Lulio deriva de Raymundus Lullius, nom amb el qual el filòsof mallorquí signava les seves obres llatines, i que en francès és conegut com Raymond Lulle i en anglès com Raymond Lully. En general, cap d’aquestes raons tindrà incidència en la ment de l’espontani, que molt probablement respondrà: “Però a mi m’han dit que els noms propis no es tradueixen”. El professor, armant-se de paciència, replicarà aleshores que aquesta tendència, que sens dubte es la que segueix el costum contemporani, tot i que no deixa de presentar notables excepcions (com és en general el cas de reis, prínceps, papes i emperadors), no sempre ha constituït una norma, i que antigament era habitual traduir a les diverses llengües els noms de fama universal. Arribats a aquest punt, els estudiants no tindran més remei que acceptar el dictamen del professor, però ho faran potser amb aires de contrarietat, i alguns el miraran amb el recel del que no acaba d’estar segur de si la persona que té al davant mereix la seva confiança.

        La discussió sobre la legitimitat de traduir els noms propis pot donar lloc, a l’aula o al carrer, a situacions encara més desmoralitzadores quan l’objecte de disputa no són els noms de persona sinó els topònims. Més val no treure el tema. Per l’època de la Transició, al catalanisme se li va ficar al cap que els noms dels municipis de Catalunya s’havien de dir sempre en català encara que s’hi fes referència en castellà o en qualsevol altra llengua que tingués un equivalent propi del topònim en qüestió. El 2 de juny de 1983, Juan Benet va publicar un article al diari El País on es mofava de la grafia del títol d’una exposició que la Generalitat presentava aquells dies a Madrid: Catalunya en la España moderna. La perplexitat que manifesta Benet i el fet que els cartells de l’exposició, amb aquest Catalunya amb ny, es poguessin veure a Madrid amb tota normalitat ens indiquen que a incis dels 80 l’exigència catalanista d’obligar a mantenir els topònims catalans en la forma original ja devia començar a regnar en els territoris de la correcció política.

        En virtut de la ridícula habilitat de les ideologies victimistes de convertir en un greuge intolerable l’oposició a qualsevol de les seves idees peregrines, no complir amb aquesta exigència de seguida es va considerar ofensiu, i ja fos pel desig de contemporitzar o per la salvaguarda de determinats interessos polítics, el cas és que dir i escriure en castellà Girona i Lleida aviat es va convertir en un dels valors oficials del progressisme. Al mateix temps, els mitjans de comunicació nacionalistes continuaven dient o escrivint Conca o Lleó, com correspon en llengua catalana, i imposaven denominacions tan absurdes com Reial Madrid. En conseqüència, el que reclamaven i continuen reclamant per al català els nacionalistes i els que s’avenen a totes les seves puerils imposicions és un tracte diferenciat, un tracte de llengua idiota, per dir-ho d’una manera justa i clara. A cap anglès se li acudirà exigir que, de Londres, se’n digui London en tots els idiomes del món; a cap holandès se li acudirà exigir que de La Haia se’n digui Den Haag en tots els idiomes del món. Els catalans nacionalistes sí que consideren intolerable que, parlant en castellà, de Girona se’n digui Gerona.

        Fa anys que l’exigència de no traduir els topònims catalans al castellà em crida l’atenció com un símptoma important d’aquest desig vehement dels nacionalistes de convertir la cultura catalana en un fenomen grotesc. Hi vaig tornar a pensar escoltant com en el discurs de la coronació el rei Felip VI es referia a la seva condició de príncep de Girona. Arcadi Espada ha al·ludit a aquest passatge en la seva anàlisi del discurs reial, publicada a El Mundo aquest 20 de juny:

“La adulación lingüística, por cierto, tuvo también un momento casi gracioso cuando el Rey Felipe habló del Príncipe de Girona. Bien: no solo resulta inconveniente dejar sin traducir los topónimos cuando puede hacerse (que es siempre con los topónimos relevantes y no con las aldeíllas). Es, además, una muestra de afecto. Recíproca. Con la comunidad lingüística del topónimo original y con la del topónimo traducido”.

        L’última cosa que busquen els nacionalistes és l’afecte, el respecte, i precisament per això, si Felip VI hagués dit Gerona en lloc de Girona, hauria desencadenat les fúries de milions de feligresos. Segur que els polítics i els tertulians del règim esperaven amb ànsia que passés una cosa d’aquest tipus. La Corona no ho té fàcil.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Enigmes de l’esquerra alternativa

(Publicat a Crònica Global el 30 de maig de 2014)

Em trobo pel carrer amb un conegut que no veig gaire sovint i que sempre m’ha donat a entendre que és militant, simpatitzant o si més no votant d’ICV-EUiA. L’home està encantat amb el nombre d’escons obtinguts en el Parlament europeu pel conjunt de forces que constitueixen el que s’ha convingut a anomenar esquerra alternativa. Aprofitant el seu interès pel tema, li pregunto pel suport d’aquestes forces al projecte amb què CiU i ERC s’han posat a marcar els passos de ball de la societat catalana i, d’una revolada, canvia la seva amable discreció per una vehemència de gest i de to amb què m’assegura que, a ell, això del sobiranisme no li fa ni fred ni calor i que no és en absolut partidari de la independència. Li faig notar que, durant la campanya d’aquestes eleccions, la lletania del dret a decidir ha estat un dels principals cavalls de batalla de la coalició de partits en què ell diposita la seva confiança. “¡Per força! —exclama amb una mirada de ple convenciment—. El dret a decidir és inqüestionable. És l’essència de la democràcia. ¡No et confonguis!”.

        No m’he topat mai amb un militant de cap causa que no assumeixi sense matisos totes i cada una de les consignes que adopta com a pensaments propis. ¿Com podria ser d’altra manera? Ser militant consisteix precisament a recitar una i altra vegada les clàusules del contracte que el fan a un militant. Si la posició de l’esquerra alternativa respecte al dret a decidir fos de refús, no tinc gaires dubtes que el conegut que vaig trobar pel carrer l’endemà de les eleccions m’hauria cridat, amb la mateixa vehemència, que el dret a decidir no era més que un subterfugi de l’oligarquia catalana per justificar la seva falta de sensibilitat cap a les polítiques socials. De tota manera, és bastant improbable que l’esquerra alternativa hagués arribat a optar per aquesta última posició, perquè l’esquerranisme sempre ha vist en la voluntat del poble —en una voluntat del poble pura, no contaminada encara per l’exposició de raons— l’essència de la llibertat i la democràcia, i en això ha coincidit en la recent història europea amb altres moviments que solen considerar-se la seva antípoda. No importa que les lleis siguin el producte més concret i genuí de l’única voluntat popular que es pot prendre en compte en una democràcia amb garanties: les coses suposades, difuses, abstractes sempre han tingut molt més prestigi.

        Ara bé, el gust pel populisme no és a parer meu l’únic factor que explica la feliç aliança de l’esquerra alternativa amb les forces nacionalistes. Sento dir sovint que el nacionalisme és una ideologia de dretes, i havent donat per certa aquesta afirmació no són pas pocs els que alcen la veu contra un maridatge que, en el millor dels casos, els sembla extravagant. Però la veritat és que l’esquerra, o almenys una part de l’esquerra, sempre ha estat identitària. Ho ha estat, en primer lloc, perquè el romanticisme alemany, que és d’on parteix el concepte de nació com a unitat de llengua i cultura, no és un pensament que hagi influït més en la dreta que en l’esquerra. Ho ha estat, en segon lloc, perquè les idees que l’antropòleg anglès Edward Burnett Tylor va exposar a la seva obra Primitive Culture (1871) van obrir la porta a una concepció de la cultura popular com a fonament de la identitat humana que l’esquerra intel·lectual va integrar ràpidament en la seva visió del món. Després, a partir dels anys seixanta, el crit de batalla de l’esquerra revolucionària llatinoamericana i dels seus valedors europeus és “la lluita dels pobles contra l’imperialisme”, màxima que, sense perjudici del model de societat comunista que pretenia imposar, desplaçava l’atenció de l’objectiu econòmic a l’identitari. També és producte d’aquesta època la creació d’identitats col·lectives situades en un punt intermedi entre la moda juvenil i la lluita política, i cap a finals dels vuitanta, començaments dels noranta, la progressia nord-americana es fa amb el poder a les escoles i les universitats i imposa a la societat aquestes irreparables ofenses a la tradició il·lustrada que es coneixen amb el nom d’estudis culturals i correcció política. No caldria dir que les esquerres europees, i l’espanyola amb un entusiasme encara més gran que les altres, adopten els projectes identitaris d’aquests corrents com una prioritat. Per dir-ho amb una cursileria molt pròpia del nostre temps, la pulsió identitària està inscrita a l’ADN de l’esquerra. És més, l’esquerra alternativa és, en ella mateixa, un moviment identitari. Un es manifesta per la causa palestina per la mateixa raó per la qual es calça i es vesteix amb una determinada indumentària, perquè és el que identifica la seva pertinença a l’esquerra alternativa; interessar-se pels 160.000 morts de Síria o per l’assassinat, tortura i segrest de nens a l’Àfrica, posem per cas, no proporciona de moment un senyal d’identitat reconeixible.

        Essent així les coses, no s’hauria d’estranyar ningú que Noam Chomsky, pare de la gramàtica generativa transformacional i pensador destacat de l’esquerra alternativa, declarés encara no fa un mes que el procés sobiranista català constitueix una lluita en defensa de la identitat cultural contra l’imperialisme de l’Estat (recordem que l’expressió “lluita contra l’imperialisme” és part irrenunciable de la identitat esquerranista). Per fonamentar la seva visió del conflicte, Chomsky va dir que, a finals dels setanta, va fer una visita a Catalunya i que podia donar fe que llavors, al carrer, no es podia sentir una sola paraula de català. “Es parlava, però en secret —va afegir—, perquè durant la dictadura, amb el suport dels Estats Units, estava prohibit. Deu anys més tard, no se sentia res més que català. Havia reviscut”. És a dir, si les seves declaracions no es van tergiversar, el que Chomsky venia a dir és que, a finals dels setanta, després de la mort de Franco, el català havia desaparegut i que, als anys vuitanta, era l’única llengua que es parlava a Catalunya. No sé pas per on devien passejar Chomsky els lingüistes catalans transformacionals —una autèntica legió a l’època de referència— que molt probablement el van acollir en les seves visites. Pot ser que a la primera el duguessin al Baix Llobregat i a la segona a Olot, però en qualsevol cas, si admet que amb tan sols deu anys de democràcia constitucional el català havia aconseguit la plena hegemonia, ¿en quin sentit creu que el procés sobiranista és una lluita en defensa de la identitat cultural contra l’imperialisme? Enigmes de l’esquerra alternativa.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Els vents que bufen

La lletra de Blowin’ in the Wind, de Bob Dylan, és una síntesi perfecta dels insulsos sentiments que la joventut dels anys seixanta va fer passar per idees avançades, amb un èxit tan formidable que, cinquanta anys més tard, continuen sent l’aliment intel·lectual bàsic del malestar popular amb el Sistema. Bona part de les lletres de les cançons de Bob Dylan beuen de les fonts de l’Antic Testament, i de vegades la remor de les aigües bíbliques les eleven a una certa altura poètica, però no és el cas de Blowin’ in the Wind, potser la més coneguda de les seves cançons; Blowin’ in the Wind està impregnada de cristianisme, però d’un cristianisme flàccid, més de beata que de profeta. No és estrany, doncs, que hagi estat un dels productes dels seixanta que més han contribuït a modelar les idees fixes del progressisme català, que des dels seus orígens sempre ha tingut un peu al socialisme i un altre a les catequesis. L’afirmació no és exagerada: durant més d’una dècada, Blowin’ in the Wind sonava i ressonava als trens i als autocars que transportaven excursionistes, i als centres parroquials on els excursionistes passaven les tardes de dissabte o diumenge que, per una raó o altra, es quedaven sense excursió. Sonava en versió catalana, amb uns acords mal rascats i una melodia més repolida i alegre que la de l’original, com si estigués pensada per cantar en grup a ritme d’onada i amb els colzes entrellaçats. Ara bé, la diferència més substancial entre la cançó de Dylan i l’himne progressista i catalanesc que la suplantava es troba en la lletra, i molt especialment en els dos primers versos. La versió anglesa diu així:

How many roads must the man walk down
Before you call him a man?

Mentre que la catalana agafa aquest aire:

Per quants carrers l’home haurà de passar
abans que se’l vulgui escoltar?

        La lletra de Dylan —s’ha de llegir sencera— proclama, entre altres coses, que l’home no arribarà a ser home fins que no hagi deixat de disparar bales de canó, fins que no tingui orelles per escoltar el plor dels altres homes; fins que en veritat no vegi el cel quan alci la mirada, i fins que el colom de la pau no pugui descansar finalment a la sorra d’una platja després de travessar mars i mars. D’aquest tenor eren i són totes les lletres de les cançons de protesta, de manera que ja veuen com s’ha de ser per deixar-se posar la pell de gallina escoltant-les. A pesar de tot, cal concedir que el concepte de l’home que té el jove Dylan comporta, almenys, la idea del camí de perfecció, una idea molt lloable pel bon desig que l’anima i que potser és més cristiana que esquerranista, però que també es troba en el fonament de totes les utopies polítiques, d’esquerres i de dretes, que van fer caure tantes bombes al segle XX: la implacable transformació de l’home en l’home nou. Ara bé —i la distinció és molt important—, en la visió judeocristiana de Dylan, l’home s’ha de perfeccionar per si sol, seguint el seu propi camí, però només el vent sap quan serà capaç de fer-ho, i francament tranquil·litza molt que sigui el vent, o Déu, i no un ideòleg qualsevol el que tingui la resposta.

        Els dos versos que encapçalen la versió catalana de Blowin’ in the Wind transporten, com el lector ja deu haver observat, un missatge diferent al de l’original, però guarden amb molta més fidelitat les essències de l’esquerra alternativa: l’home és bo i savi per naturalesa; l’únic problema és que no el volen escoltar. Si l’escoltessin s’acabarien a l’instant totes les guerres. En la versió anglesa, l’home és el culpable; en la catalana, l’home és la víctima.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

L’home i la terra

(Publicat a Crònica Global el 6 de maig de 2014)

El cap de setmana passat no l’altre, al Parc de la Ciutadella de Barcelona, es va celebrar la dinovena edició de l’anomenada Fira per la Terra. Quasi tots els mitjans de comunicació catalans la van programar a les respectives agendes i un titular d’El Periódico li va donar tota la transcendència que reclamen els seus organitzadors: “Decidir el futur de la terra”. Per la seva part, l’ajuntament —en una pàgina web de la Guia Barcelona en la qual un no sap de què fiar-se ja que es refereix a la dissetena edició, la de fa dos anys, i l’anuncia per als dies 25 i 26 del 2015— va promocionar l’esdeveniment amb un text de notable elaboració estilística dividit en tres paràgrafs independents —com gairebé tots els que es redacten avui a les administracions, les escoles i altres entitats de servei públic— i configurats en els termes següents:

La Fira de la Terra és una trobada d’entitats de tot tipus que vol cridar l’atenció sobre les agressions de la societat moderna als sistemes naturals i socials, alhora que proposa formes respectuoses, cooperatives i solidàries de tractar el medi ambient.

La Fira per la Terra – Mercat de la Terra és una trobada d’entitats de tota mena per cridar l’atenció de les agressions que la societat moderna fa als sistemes naturals i socials i per proposar formes de comportament respectuosos, cooperatius i solidaris [sic].

La Fira per la Terra – Mercat de la Terra potencia la producció local de bens [sic] i serveis realitzats amb respecte a les persones i als sistemes naturals, que són la base perquè els humans puguin disposar d’un nivell de vida digne.

        Fixi’s el lector en la sorprenent identitat dels dos primers paràgrafs. Fixi’s també en el que es declara com l’objectiu fonamental de la Fira: cridar l’atenció sobre les agressions de la societat moderna als sistemes naturals i socials. La societat, a més d’agredir els sistemes naturals —cosa, per cert, que l’home s’ha dedicat a fer des de la caça del mamut, i si no ho hagués fet poden estar segurs que ara vostès i jo no seríem aquí—, agredeix també els seus propis sistemes, i aquí tenim els participants a la Fira per advertir del cataclisme que s’acosta i posar a la venda els articles necessaris per aconseguir la salvació material del planeta, amb totes les seves espècies animals i vegetals, i la salvació espiritual de les persones, amb tots els seus gèneres sexuals i nacionals. De manera que —com recorda l’ajuntament en el tercer intent de dur a terme la redacció del text— només el consum dels productes i serveis salvífics que la Fira per la Terra posa a disposició dels humans podrà reparar l’ofensa causada als Sistemes Naturals.

       En fi, el cas és que, atret pel reclam municipal i animat pel matí brillant de l’últim dissabte d’abril, per primer cop a la vida i sense que serveixi de precedent, vaig decidir arribar-me al Parc de la Ciutadella per observar de prop l’esdeveniment. En algunes de les parades de la Fira —de la part de la Fira emplaçada al parc— hi havia gent vestida amb camises i túniques orientals i amb aquelles cares de somriure còsmic que semblen exhalar l’aura per la comissura dels llavis; altres, més arrelats a la tradició local, lluïen llargues i amples samarretes d’estiu, de vegades amb generoses panxes circumdades per cinturons amb ronyoneres destinades a recollir els beneficis del comerç, encara que la majoria presentava un aspecte més aviat magre i blanquinós, degut amb tota probabilitat a la falta de proteïnes animals. Uns i altres oferien amb una competència tenaç els més variats mètodes de curació: reiki, neteja energètica, bioenergètica, dansateràpia, xamanisme transcultural, holosíntesi, passades màgiques, etc.

        No he acabat mai d’entendre la raó per la qual com més gran és la preocupació pel destí de l’ànima més gran és també l’obsessió per la salut del cos. La lògica sembla que més aviat suggereixi el contrari: si només som aquí de pas per assolir quan ens morim l’autèntica vida, ¿a què vénen tants miraments amb un cos que no ha de servir més que com a vehicle per passar a l’altra banda? Essent aquest el cas, ¿no fóra més raonable aprofitar-se de la situació per disfrutar complidament dels plaers mundans fins que el cos digui prou? És clar que, en cas contrari, la situació vindria a ser la mateixa. Si no hi ha cap més existència que la que ja coneixem, tampoc és qüestió de privar-se de res. En fi, la veritat és que jo he vist mai cap mestre espiritual entregat a una vida desenfrenada, com tampoc no he vist mai que els vegans —la tendència més immaculada del vegeterianisme— es passin el dia fumant com xemeneies i bevent com esponges, cosa que em semblaria d’una naturalitat irreprotxable essent com són el tabac i l’alcohol productes del més pur origen vegetal.

        Quasi tot el que s’oferia a la Fira estava relacionat, efectivament, amb la salut del cos. Per descomptat, allà no hi havia cap cardiòleg, hepatòleg, dermatòleg, neuròleg o psiquiatre. Tots els professionals que exhibien les seves arts a la Ciutadella eren naturòpates —en rigor filològic, malalts de la naturalesa—, astròlegs vivencials, cirurgians energètics, xamans, etc. Hi havia, a més, una parada dedicada exclusivament a informar dels beneficis de la castració canina, una altra destinada a insultar els polítics en general i el president del govern en particular, i una altra de l’Assemblea Nacional Catalana, tan beatífica com les altres, que també va voler aportar el seu gra de sorra a la salvació de la terra recollint firmes per a la independència de Catalunya.

        Sortint del parc, al passeig de Lluís Companys, el transeünt es trobava amb l’altra especialitat de la Fira, la de les parades que ofereixen productes de cultiu biològic i que, per a desesperació dels vegans, inclouen embotits, formatges i altres aliments robats als animals. Va ser en aquest espai on a una nena de nou anys li van vendre una suculenta magdalena de marihuana, un producte d’elaboració completament natural, que li va fer perdre el sentit. S’ha assegurat que d’aquest incident no en són responsables els organitzadors de la Fira sinó els venedors ambulants. D’aquest incident no, sens dubte.

(I sí, amic Serra, ja veu que al final tot va a parar al nacionalisme.)

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

A propòsit de Josep Pla

(Publicat a Crònica Global el 23 d’abril de 2014)

Aquest mes d’abril, coincidint amb el trenta-tresè aniversari de la mort de Josep Pla, la col·lecció de clàssics de New York Review Books ha publicat The Gray Notebook (El quadern gris) en versió anglesa de Peter Bush. El quadern gris és, amb tota probabilitat, l’obra més important que ha produït la literatura catalana moderna, i també és —com fa pocs dies escrivia Arcadi Espada a El Mundo— el millor dietari de la literatura espanyola del segle XX. L’aparició d’aquest llibre en llengua anglesa i amb el segell editorial amb què es presenta potser li afegirà la consideració que mereix com a clàssic de la literatura universal. Em fa l’efecte, fins allà on jo ho puc valorar, que Bush ha fet un treball eficaç, i que l’estil resultant està a l’altura de les circumstàncies, encara que la veu característica de Pla —que es conserva quasi intacta en castellà i en francès—, soni de vegades en anglès amb un timbre menys peculiar.

      El quadern gris és una obra de pensament que opera més per la via de la descripció que no pas per la del llenguatge conceptual, és una obra narrativa plena de deliciosos retrats, i és també, i de manera molt notable, una obra de crítica literària. Els comentaris que Pla fa dels autors de la literatura catalana, amb judicis sempre matisats però on no sol faltar mai la necessitat personal de marcar distàncies amb els models literaris d’aquests autors, ajuden a reflexionar sobre els fonaments de la prosa planiana, en la mateixa mesura en què hi ajuden les comparacions que estableix entre els estils d’Azorín i Pérez de Ayala, les freqüents al·lusions a Baroja o l’admiració que sent pels escrits d’Ortega; però per comprendre la naturalesa literària de l’obra de Pla encara són molt més importants els passatges que dedica a la literatura universal. Per un motiu o altre, tots aquests fragments de crítica literària tenen sempre el seu punt d’interès, però cap resulta tan penetrant com les pàgines que dedica a Marcel Proust i que tanquen l’entrada de l’1 d’octubre de 1919. A diferència de molts contemporanis seus, Pla entén des del primer moment l’estètica de Proust i això el porta a situar les pròpies ambicions estilístiques molt per damunt del realisme. Les lectures més superficials de Josep Pla han generalitzat el tòpic segons el qual el seu ideal literari és l’observació i transcripció de la realitat palpable amb un llenguatge popular i simple. No crec que res d’això tingui la més petita possibilitat de ser cert. Pla s’esforça per construir una prosa elevada, tant en el lèxic, que és normal en el sentit de perfectament culte, sense cap concessió al xaronisme que havia impregnat, i torna a impregnar, l’estil de tants autors catalans, com en la posada en joc dels seus recursos poètics sobre un ritme i una sintaxi hàbilment forjats. En els seus millors moments s’hi pot trobar —sense perdre de vista les proporcions i la distància entre els dos projectes literaris— el que ell troba en l’estil de Proust: la facultat de superar les puerils aspiracions del realisme convencional posant de manifest “una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles”. La preocupació de Pla per l’estil —preocupació més aviat rara en la literatura catalana contemporània— és un dels seus trets més universals, però no és l’únic.
He sentit dir en nombroses ocasions —i em sembla que fins i tot ho he vist publicat— que a l’universalisme només s’hi pot accedir des del localisme, i per exemplificar aquesta tesi se sol citar sovint l’obra de Pla. Ara bé, s’ha de tenir molta miopia per veure en El quadern gris i en el conjunt de l’obra de Pla el més petit rastre de localisme, si és que per localisme hem d’entendre —¿què, si no?— l’exaltació de les coses locals. Pla parla principalment dels seus paisans, de la gent de Palafrugell i de l’Empordà petit —com Flaubert sol parlar de la gent de Rouen, Txèkhov dels funcionaris russos i Faulkner dels habitants de les terres del Mississippí—, però els retrats que en fa, l’exposició de les rutines, les estupideses i les baixes passions de la gent que circula per les seves pàgines apunten sempre a la condició humana en el seu estat més general, condició que Pla sempre va acceptar tal com és i que alhora sempre va trobar deplorable.

      La desconfiança de Pla cap a les manies de la gent, el seu horror a les idees fixes, a les passions descontrolades, a la vanitat gestual, al mimetisme identitari, són coses que ja sobrevolaven els seus primers escrits narratius, publicats a partir de 1925, molts dels quals —convenientment reformats— passarien a integrar la seva obra de maduresa. Aquesta visió de l’home li ve d’una experiència de vida alimentada constantment per la lectura dels pensadors moralistes francesos. A El quadern gris parla amb devoció dels Assaigs de Montaigne, elogia els Pensaments de Joubert, al·ludeix a a Chateaubriand, a La Bruyère, a Renard; encara no es refereix a Pascal, a La Rochefoucauld, a Chamfort, a Sainte-Beuve, com farà en llibres futurs, però la relació que estableix Pla des d’un principi amb aquesta tradició constitueix l’espina dorsal dels seus dietaris. I quan, amb 82 anys, publica Notes del capvesprol, el món que havia començat a explorar des d’El quadern gris amb l’aguda mirada del moralisme francès ja se li manifesta amb tota la cruesa que li ha ofert la història immediata. Ha vist morir centenars de milions de persones per la inevitable acció de l’estupidesa humana, que no troba la manera de desenvolupar tot el seu potencial destructiu fins que no s’inventen les grans utopies. Com tota persona honrada, Pla s’havia malfiat sempre de les ideologies, però després de la guerra civil i de les dues grans guerres el fàstic que li inspiren els ideòlegs ja és incomportable. A L’home de l’abric Valentí Puig ha explicat millor que ningú el pensament de Pla i la transformació que opera en la seva consciència la barbàrie del segle, i és un encert que New York Review Books li hagi encarregat la introducció de l’edició anglesa. “Va escriure sobre la tragèdia de la vella Europa —diu Puig en aquest prefaci—, que aviat seria convertida en runa, des de la visió privilegiada de l’home que s’ha quedat dret a l’andana mentre tothom s’enfila a un o altre tren ideològic”.

      Aquests últims anys, el nacionalisme català ha intentat apoderar-se de la figura de Josep Pla després d’haver-la repudiat activament durant dècades. En el punt àlgid de l’oportunisme delirant s’ha arribat a assegurar que ara seria independentista, i els tertulians i articulistes afectes al Procés s’han atipat de proclamar, amb la rialla de conill del qui creu que les seves obsessions troben confirmació en els grans savis, que “com acostumava a dir Josep Pla, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”. No sóc el primer que assenyala la falsedat de tal atribució, però com que la insistència dels que se’n serveixen sembla no tenir límit i, aprofitant que l’origen de la manipulació es troba en un passatge d’El quadern gris, en concret a l’entrada del 28 de setembre de 1918, em sembla oportú fer-ho constar una vegada més amb l’esperança que en prenguin nota. El pare de Josep Pla, que és el personatge que pronuncia la frase en qüestió, diu al seu fill: “Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta”. És obvi que el senyor Pla es refereix al fanatisme ideològic. És obvi que, a l’obra de Pla, el país és el Baix Empordà. És obvi que el Baix Empordà és, per a Josep Pla, una representació del món i que Pla parla, com sempre, de l’home en general. Pla és incompatible amb el nacionalisme; per adonar-se’n només cal llegir-lo.

Altres articles sobre Josep Pla

http://ferrantoutain.files.wordpress.com/2013/06/alguns-aspectes-de-la-vida-amarga-abril1987.pdf

http://ferrantoutain.files.wordpress.com/2013/06/el-sentit-c3baltim.pdf

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari