La normalització dels pobres

GW1

En ocasions especials, molt en particular durant les festes de Nadal, la societat es complau a posar en relleu els principals vicis, manies i perversions que la resta de l’any cultiva amb més modèstia i amb un estil més aviat rutinari. En les dues primeres categories, hi podríem incloure el consumisme, la gola i l’ànsia de posar adorns i d’enviar felicitacions a coneguts i desconeguts, coses que sens dubte mereixen el màxim respecte; al capdavall —i per dir-ho amb un gal·licisme molt estimat per Josep Pla— fan marxar el comerç. La tercera categoria es distingeix de les altres dues per no ser gens productiva. Probablement, hi hauríem d’incloure els bons propòsits de cap d’any i els desitjos de pau i felicitat, però no hi ha perversió nadalenca més tèrbola que la que ens ofereix l’ús moralitzant de la caritat.  La Creu Roja, en la seva campanya —digna, per descomptat, de tota lloança— de recollida de regals per als nens pobres, recorda amb insistència que les joguines que s’hi aportin han de complir tres condicions, la primera de les quals és, en contrast amb les dues que la segueixen, perfectament raonable: les joguines han de ser noves, no bèl·liques i no sexistes. De manera que un pot comprar una espasa al seu fill, un tanc al seu nebot i una preciositat de nino, amb els seus biberons, els seus vestidets i els seus bolquers, a la filla d’uns amics, però no pot regalar aquestes coses als nens pobres. Perquè són pobres.

            Res de nou sota el sol: l’exercici de la caritat sempre ha dut associada la purificació dels seus beneficiaris, però en els darrers cinquanta anys ha anat passant lentament del puritanisme ranci al progressisme ranci i, tal com ja va passar amb el seu antecedent reaccionari, els axiomes que sostenen el nou moralisme fa temps que han abandonat la secta per constituir-se en un valor social indiscutit. Per arribar a aquest punt, ha estat fonamental el concurs dels experts, sempre tan hàbils a l’hora de reclamar i aconseguir tracte de veritat científica per al que, de ciència certa, no es pot considerar més que ofuscació ideològica. Fa molt temps que aquesta classe de mentalitat, que no descansa en tot l’any, regeix els principis de l’educació i els serveis socials, i troba en els mitjans de comunicació una complaença impertorbable, però per Nadal tot s’il·lumina.

            Dèiem, doncs, que en aquestes dates la Creu Roja imposa un cordó sanitari perquè les joguines que ells consideren bèl·liques i les joguines que ells anomenen sexistes no contaminin els nens pobres. Si d’una cosa estic convençut és que a la infantesa de moltes persones del meu temps, en la meva sense cap mena de dubte, els jocs de guerra amb soldats de plàstic —els de plom eren un luxe de generacions anteriors, i si mai ens en anava a parar un a la mà el contemplàvem amb enveja— posaven en marxa una imaginació narrativa que sovint no es limitava al traçat d’un argument simple, sinó que arribava a dotar d’un cert caràcter els personatges que intervenien en l’acció. Entre la passió per aquesta classe de joc i la passió per les pel·lícules, els còmics i les novel·les no hi ha solució de continuïtat. Fins i tot ara, quan llegeixo o quan escric, hi poso la mateixa classe d’interès que posava al desplegar soldats per les habitacions de casa d’acord amb un pla prèviament tramat, sol o en companyia de la meva germana o d’un amic. D’això és del que la Creu Roja vol privar els nens pobres.

            Pel que fa a l’exigència d’aportar a la campanya de Reis joguines que no siguin sexistes, els ideòlegs de la beneficència incorren a parer meu en un error tècnic. La joguina sexista és —si no interpreto malament els psicopedagogs— la que es destina a un nen o una nena en funció del seu sexe. Essent així les coses, el sexisme es troba en l’assignació de la joguina i no en la joguina en ella mateixa, per la qual cosa no veig gens fàcil el compliment d’aquesta condició, tenint en compte que el ciutadà que contribueix a la campanya es limita a adquirir el regal i a dipositar-lo en un dels punts de recollida. En fi, no ficarem el nas en un assumpte que no ens incumbeix. El que aquí ens crida l’atenció és que els que posen la caritat al servei de les seves opinions morals, a més d’entendre el joc només com un vehicle de socialització i aprenentatge, semblen suposar que la simulació de guerres, tirotejos i apunyalaments predisposa a la violència (o fins i tot que és una de les inclinacions que cal sufocar per arribar a la pau universal), i que els jocs de nines converteixen les nenes en dòcils mestresses de casa destinades només als fills i a la neteja de la llar. Als últims anys ha arribat al joc infantil la mateixa fatalitat que molt abans van patir l’art i la literatura: el seu segrest per part dels ideòlegs.

            En una pàgina web de la Creu Roja Joventut de Catalunya dedicada a l’última campanya de Reis, hi trobem la declaració següent:

Necessitat de transmetre uns valors adequats a la infància més desafavorida que els ensenyin a ser conscients dels seus drets i la seva educació. En aquest aspecte, la joguina és un mitjà per aconseguir el seu desenvolupament intel·lectual, afectiu i social d’una manera positiva i normalitzada. La campanya de joguines s’implica en aquest sentit, mitjançant la recollida de joguines noves, no bèl·liques i no sexistes que s’encaminen a aquest col·lectiu.

             Lamentant haver de deixar a part, per no entrar en una digressió, el comentari de les ferides mortals que els responsables del text infligeixen a la sintaxi, em centraré en la locució adverbial de la quarta línia, ja que revela com un símptoma patognòmic la naturalesa de la malaltia que la produeix. Em refereixo, és clar, a l’expressió “d’una manera positiva i normalitzada”. No ens trobem davant d’uns adjectius qualssevol; positiu i normalitzat són, per contra, els dos fars que han il·luminat les últimes operacions de cretinització a gran escala que s’han dut a terme en la nostra societat. El primer apareix en tots els llibres d’autoajuda i en tots els manuals de llenguatge políticament correcte, i també se sol fer servir per desqualificar objeccions i reconduir conductes indesitjables; quan una cosa no és positiva, no es pot expressar sense escàndol. I pel que fa a normalitzar i derivats, sempre constitueixen el crit de guerra dels nacionalismes quan es llancen a aplicar els seus projectes d’enginyeria social. Orwell no anava equivocat en la seva proposta d’anomenar genèricament “nacionalisme” totes les ideologies, ja que que totes semblen dialectes d’un mateix idioma.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Els tres elements

(Publicat a Crònica Global el 26-12-13)

En certa ocasió vaig sorprendre amb un havà entre els dits un conegut meu que uns mesos abans em deia ben convençut que, sotmetent-se al criteri del cardiòleg, havia deixat de fumar. Al expressar-li jo la meva estranyesa, em va assegurar impassible que, efectivament, havia deixat de fumar.

            —¿I això? —li pregunto, assenyalant l’havà.

            —¿Això? Ah, res, això és un puro —em respon amb tota naturalitat.

            No vaig arribar a saber si l’home era cínic o ingenu, dues maneres de ser que de vegades es poden confondre. El misteri de tan curiosa actitud me’l va resoldre un assaig del pensador francès Clément Rosset que jo havia començat a llegir aquell dia per pura casualitat. Aquesta obra, Le réel et son double, explora en profunditat el significat i l’estructura de la il·lusió com un fet inherent a la condició humana. Observa Rosset que l’il·lús reconeix la realitat però en refusa las conseqüències. Si és temerari se salta un semàfor en vermell sabent que pot causar una tragèdia, però decideix que ell està exempt d’aquesta classe de perills. Si és ideòleg —en castellà, sinònim d’il·lús, segons la RAE— decideix que tot el que no encaixa en la lògica del seu projecte ha de ser ignorat o modificat. No és que deixi de veure la realitat, però la retalla o l’allarga a voluntat com en el llit de Procust, i pretén que les mesures del seu patró siguin reconegudes com les que més escauen a la realitat, a la manera d’un sastre boig entossudit a convèncer el seu client de la indiscutible necessitat de fer-se el vestit dues talles més o dues talles menys de la que li correspon.

            Rosset no parla en particular de les ideologies, però els seus mecanismes estan a la vista de tothom qui els vulgui estudiar, i escriptors com Albert Camus i George Orwell, o com Josep Pla i Ciryll Connolly, que van tenir, com molts altres, el dubtós privilegi de viure de prop l’època daurada de les grans utopies, ja mostren en les seves descripcions la intrínseca perversitat de la lògica militant, però és Hannah Arendt qui exposa amb més precisió les característiques pròpies del pensament ideològic. Partint de la constatació segons la qual tota ideologia conté, per la seva mateixa naturalesa, un germen de dominació totalitària encara que no sempre l’arribi a desenvolupar, al capítol tretzè d’Orígens del totalitarisme, Arendt assenyala tres elements constitutius de la il·lusió ideològica: l’orientació vers la història, l’emancipació respecte a l’experiència, i l’adopció d’una premissa axiomàtica de la qual es pot deduir tota interpretació dels fets. Pel que fa al primer, Arendt indica que es refereix a la història en el sentit que es dóna habitualment a la paraula, és a dir, al que es considera oficialment com la Història. No cal dir que aquest element i els dos que el segueixen es poden resumir en un de sol: el menyspreu de la realitat; de què es desprèn que l’adhesió del militant —no podent mirar el món sense sotmetre les impressions que en rep a la doctrina a la qual s’entrega—, hagi de ser forçosament incondicional, emotiva. Així s’explica que les ideologies es converteixin amb facilitat en un fenomen de masses. No hi ha dubte que tal conversió no es podria aconseguir si els seus principis no fossin tots reductibles a consignes i sense la mediació de la propaganda, i aquesta és la raó per la qual les ideologies no entren en política fins en èpoques molt recents i no arriben a desenvolupar tot el seu potencial totalitari fins al segle XX, quan les comunicacions, i en especial el cinema i la ràdio, ja els permeten introduir-se instantàniament a tots els caps.

            I bé, un cop conquistat aquest estadi, també és propi de les ideologies la confusió de la causa amb l’efecte: el suport popular legitima el projecte; no reconeixe’l és antidemocràtic. L’estratègia és d’una eficàcia devastadora i el seu èxit es pot mesurar per la capacitat d’imposar el mite més enllà del seu àmbit d’influència. En el cas català són molts els que, sense ser independentistes, donen per fet que el que passa a Catalunya des de fa un temps sorgeix espontàniament de la iniciativa ciutadana, del que amb tota ridiculesa s’ha volgut anomenar “la societat civil”, i és molt significatiu que The Financial Times, a l’editorial del passat 15 de desembre, digués que “més que conduir el seu poble, Mas és conduït per ell”. Com és obvi, l’afirmació del periòdic britànic no procedeix d’una anàlisi imparcial de l’editorialista, sinó més aviat de l’assimilació mimètica del discurs independentista; ningú que es prengui seriosament aquest assumpte es pot creure que les grans manifestacions de l’11 de Setembre responen a una presa de consciència de ciutadans lliures i ben informats.

            No es pot negar al nacionalisme la seva perícia en la captació d’una opinió pública favorable a la ideologia que ha anat implantant des dels inicis del pujolisme amb un ampli desplegament de mitjans. Es tracta d’una ideologia amb un grau de puresa molt elevat tenint en compte que respon amb tot rigor als tres elements que Hannah Arendt distingeix en qualsevol ideologia: fonamenta el que reclama en una història adaptada a la mesura dels seus ideòlegs, es manté emancipada de l’experiència i dedueix tot el que afirma d’una premissa axiomàtica. Pel que fa a l’orientació vers la Història, n’hi ha prou d’arribar-se al Born o recordar el recent simposi Espanya contra Catalunya per veure l’abast que té. Els exemples d’emancipació són abundants, però potser el més espectacular de tots és el que ha protagonitzat aquests últims dies de l’any el quartet compost pel jutge Santiago Vidal, la dirigent de l’ANC Carme Forcadell i els periodistes Jaume Barberà i Pilar Rahola a propòsit del fals dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia. Per aquest grup estel·lar i els seus entusiastes seguidors tot el que reforça les seves al·legacions està revestit de la màxima dignitat democràtica encara que no tinguí res a veure amb la realitat. Però molt abans que el quartet, buscant ja la plena identificació de Catalunya amb Kosovo, hi va haver qui es va posar a assegurar sense torbació que la cultura catalana pateix un genocidi. El més preclar defensor d’aquesta tesi, el catedràtic de filosofia Josep Maria Terricabras, que gràcies a la seva exaltada saviesa va poder exposar les seves rigoroses conclusions sense témer que el CAC li cridés l’atenció per l’ús banal de la paraula genocidi. No sembla possible una emancipació més gran; aquest home ha de ser nomenat director del Consell General d’Emancipació que tard o d’hora haurà de crear el president Mas.

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

La clau que no obre l’armari

Prenmenaixi

No he acabat de saber mai del tot per què em commouen els versos 11 i 12 de la segona poesia d’Ausiàs March, que cito a continuació:

Pren-me´n així com al patró que en plaja
té sa gran nau e pensa haver castell:
veent lo cel ésser molt clar e bell,
creu fermament d’una àncora assats haja;
e sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable;
lleva son jui que, si molt és durable,
cercar los ports, més que aturar, li val:

moltes veus és que el vent és fortunal,
tant, que no pot surtir sens lo contrari;
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me enamorat
per sobresalt qui em ve de vós, ma aimia:
del no amar, desalt ne té la via,
mas un sol pas meu no hi serà trobat.

Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que em sabreu bé conéixer
e, conegut, no em serà mal graïda,
tota dolor havent per vós sentida:
lladoncs veureu les flames d’amor créixer.

Si mon voler he dat mal a parèixer,
creeu de cert que vera amor no em lluny:
pus que lo sol és cald al mes de juny
ard mon cor flac, sens algun grat meréixer.
Altre sens mi d’açò mereix la colpa:
vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret, per son defalliment.
Cest és amor, que mi, amant, encolpa.

Ma volentat ab la raó s’envolpa
e fan acord la qualitat seguint,
tals actes fent que al cos és defallint
en poc de temps una gran part de polpa:
Lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor:
Lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.

Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell qui molta amor me costa.

    Potser és perquè aquests versos (e cella clau qui us tanca dins l’armari/ no pot obrir aquell mateix portal) s’avenen amb una observació de Harold Bloom segons la qual un clàssic és aquell que ens fa sentir estranys a casa o familiars a l’estranger. El llarg símil que els precedeix no és gens difícil de comprendre: March compara la seva passió amorosa amb el cas d’un patró que té la nau fondejada en una platja i no ha de patir per res perquè el dia està en calma, però de cop s’acosta un temporal que li aconsella sortir d’aquell indret; el problema és que no ho pot fer perquè el vent que bufa és tan favorable que no ofereix marge per a la maniobra de sortida; es necessita també un vent que bufi en sentit contrari. Igualment, la passió que governa l’enamorat no pot servir per res més que per abocar-lo al seu deliri, per sortir-ne ha de renunciar a aquesta passió: “Del no amar, desalt (desplaer) ne té la via”.

    El bell símil del navegant no és obscur, però sí que té un to èpic que distancia la imaginació del lector i que contrasta vivament amb la proximitat de la frase dels versos 11 i 12. El contrast enrareix aquesta frase i en ressalta la contundència: “I cella clau qui us tanca dins l’armari/ no pot obrir aquell mateix portal”.

    La imatge de la clau de l’armari ha desconcertat els crítics. Vaig llegir el poema per primera vegada, amb disset o divuit anys, en l’edició de l’Editorial Barcino (1952), i si la memòria no em falla la imatge no em va semblar estranya fins que vaig llegir la nota a peu de plana de Pere Bohigas: “Sovint, amb vent tempestuós, la nau no pot navegar sense vent contrari. Aquests vents són les dues claus: la que ens tanca a l’armari no serveix per a obrir”.  ¿Què era això d’una clau que servia per tancar un armari però no pas per obrir-lo? Declamar els versos 11 i 12 després d’haver recitat els precedents em provocava —i em continua provocant— una rara exaltació que no depenia de la lògica que tingués o deixés de tenir la frase en qüestió, i ja no em vaig tornar a preocupar més de buscar-li un sentit precís fins molts anys més tard, quan vaig llegir l’assaig de Joan Ferraté Llegir Ausiàs March, una obra d’extraordinari valor dedicada a explicar minuciosament les dotze primeres poesies de March. El llibre és un dels millors productes de la intel·ligència, la tenacitat i la passió que caracteritzen l’obra de Joan Ferraté, el qual  tenia el projecte de completar la seva anàlisi fins a la poesia 29 —la que tanca la primera secció de les poesies de March, d’acord amb la rigorosa divisió que en va fer el mateix Ferraté quan, al 1979, va editar l’obra completa del poeta—, però no ho va fer mai.

    El que diu Ferraté sobre els versos 11 i 12 és el següent:

 “És curiós el que escriu Bohigas, parlant de «dues claus: la que ens tanca l’armari [la cursiva és meva] no serveix per a obrir». El text de March parla ben clarament d’una clau (una sola clau, per tant) «qui us tanca [o ens tanca, tant se val] dins l’armari», i no pas que «ens tanca l’armari»: amb una traducció tan descurada, el mateix Bohigas s’ha tallat tota possibilitat d’entrendre-hi res. Quant a Archer [Robert Archer, filòleg anglès especialitzat en l'obra d'Ausiàs March], no hi ha dubte que és home de recursos: «Els panys del temps de March [ens diu] podien necessitar una clau per obrir-los i una altra per tancar-los». I afegeix «Imatge absurda [i tant!], en ple contrast amb el símil precedent». L’analogia és del tot apta i hi ha un acord complet entre ella i el símil que està destinada a explicar: aquella mateixa clau que ens tanca, des de fora, dins d’un armari és la que no podrem, nosaltres, fer servir per obrir-ne la porta des de dins. Dit d’una altra manera: allò mateix que ens ha establert en una situació determinada no ens serveix per treure’ns d’aquesta situació».”

 [Els incisos entre claudàtors són de Ferraté, excepte el que he marcat en negreta.]

     La veritat és que l’explicació que fa Joan Ferraté d’aquests versos és l’única, de totes les que hi ha al seu assaig, que no m’ha acabat mai de convèncer del tot. Sens dubte, és molt més acceptable que les de Bohigas i Archer; és cert que March no parla enlloc de dues claus, però tampoc diu que siguem nosaltres (que hem estat tancats des de fora) els que no tinguem la clau per obrir la porta de l’armari: el subjecte és la clau; és aquella clau que ens tanca dins l’armari (i no nosaltres) la que no pot obrir la mateixa porta que ha tancat.

    Per mi, aquests dos versos de March continuen sent un misteri, i molt probablement el punt d’irracionalitat que em sembla veure-hi és un ingredient important de l’efecte que em produeixen. Ara bé, jo diria que si, en la primera lectura que en vaig fer, ja fa moltes dècades, l’aparent incongruència de la clau que pot obrir un armari però no el pot tancar em va passar desapercebuda fins que vaig llegir la nota de Bohigas és potser perquè m’ho vaig prendre inconscientment com un símbol més que no pas com una analogia: la clau és la passió amorosa, i la passió amorosa obre una porta que ella mateixa no pot tancar. Fa uns dies, parlant-ne amb Gerard Toutain, vaig descobrir que ell també n’havia tingut sempre aquesta mateixa impressió. Sens dubte, Ferraté ens hauria portat la contrària i ens hauria demostrat que el que ell diu és perfectament raonable. Llàstima que ja no hi puguem discutir.

Clau2En l’última visita que vaig fer a Joan Ferraté en companyia de Xavier Pericay, no li vaig preguntar sobre la qüestió que avui m’ocupa: així són les coses. Però sí que vam parlar de la seva exègesi dels poemes de March, i vam fer tots els possibles per animar-lo a prosseguir-la. Era inútil; el Joan ja feia temps que havia entrat en aquell estat d’indiferència que ja no li permetia fer res de nou. I aquell dia ens va semblar més desenganyat —i més poc amable— que mai. Tot i així, la conversa sobre Ausiàs March ens va portar a recitar junts la primera poesia: “Així com cell qui en lo somni es delita/ e son delit de foll pensament ve…” Els versos de March el revitalitzaven, i encomanats de l’eufòria del moment, el Xavier i jo ens vam atrevir a proposar-li la seva participació en un delicte que se’ns va acudir en aquell mateix instant. El Joan dominava el català del segle XV i coneixia més bé que ningú els poemes d’Ausiàs March: era perfectament capaç d’escriure uns versos inventats que un bon cal·lígraf (ell mateix en coneixia un) pogués passar després a un pergamí el qual un bon químic fos capaç d’envellir de manera convincent. Culminat tot aquest procés —i no se’ns escapava l’enorme dificultat de reclutar per a la nostra banda de malfactors el químic que havia de falsificar materialment el manuscrit—, Xavier Pericay i jo mateix convocaríem una conferència de premsa per anunciar públicament que havíem descobert un nou poema d’Ausiàs March. Pel somriure que va fer el Joan en un determinat moment, jo diria que vam estar a un pas de comprometre’l en l’operació.

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Elogi de la cursileria

(Article publicat a Crònica Global el 25-11-2013)

No és fàcil identificar la cursileria en una època com la nostra en què quasi tot tendeix a crear-li un ambient, però sembla que en els vells temps, quan encara no es confonia amb el món, es podia reconèixer a l’instant. Al 1871, el gran costumista barceloní Robert Robert va tractar l’assumpte en un article titulat «La señorita cursi», i el va introduir en els termes següents:

 ¡Mal año para los etimologistas! Échense a revolver raíces y desinencias, barajen cuanto quieran copto y sánscrito, griego y hebreo, a ver si sacan en limpio de dónde nos vino el vocablo.
Y trabajo les mando también a los que presumen de saber describir clara y concretamente las cosas.
¿Qué es cursi? ¿En qué consiste el ser cursi?, les preguntaremos, y ya nos parece oírles responder.
—Consiste en cierto no sé qué
¡Basta! Enterados.
En cambio el empírico se echa a la calle, da una mirada, señala entre cien mujeres, y dice con la infalibilidad del buen sentido: «¡Allá va una cursi!»
Y cursi es.

      Li ensenyo aquest text a un conegut, una mica cursi, per cert, i em mira amb aires de reprovació, com si es tractés d’una obscenitat: no s’imaginava que jo pogués ser capaç de simpatitzar amb un discurs tan manifestament sexista com el que li acabo de llegir. Li faig notar que l’article és del 1871 i que el feminisme ni cap altra ideologia pot aspirar a tenir efectes retroactius, per molt que la majoria no es dediquin a altra cosa. D’altra banda, de seguida li aclareixo que si aquí Robert només s’ocupa de les dones es perquè el seu article forma part d’una obra col·lectiva, Las españolas pintadas por los españoles, que ell mateix va idear i dirigir, però que, del conjunt dels seus escrits en castellà o català, es desprèn que la fascinació que sent per la cursileria no exclou en absolut la condició masculina. Els meus arguments no serveixen de res. De vegades em quedo amb la impressió que no hauria de parlar amb coneguts.

      En fi, el cas és que, escarafalls a part, el que diu Robert sobre la cursileria continua sent rigorosament cert: ni se sap d’on procedeix la paraula ni s’ha trobat encara una definició que s’ajusti del tot a l’ús que se’n fa. Segons els diccionaris, el cursi és en essència el que, pretenent posseir les virtuts de la sensibilitat, el refinament o l’elegància, en manca ostentosament. El desig d’aparentar constitueix, doncs, la característica principal del fenomen, i no hi ha dubte que és així la majoria de les vegades. Ara bé, no deixa de ser cert que també anomenem cursi al que, sense cap mena de pretensió, troba un gust perfectament sincer en la carrincloneria i el refistolament. El cursi és, en aquests casos, veí del melindrós, però gosaria dir que en altres més aviat s’identifica amb la grolleria. Quan un personatge públic, sigui polític, tertulià, cantant o actor, s’expressa en un llenguatge ordinari, ho fa per donar-se to: pot ser que convencionalment la cursileria sigui antagònica de la grolleria, però no hi ha cap dubte que a la pràctica s’apleguen en una mateixa finalitat, i en determinats cercles teatrals —dit sigui de passada i com una simple observació— es combinen amb un inigualable savoir faire.

      A tots se’ns pot enganxar la cursileria en un moment o altre, però n’hi ha que es complauen a dur-la sempre posada com una segona pell. De fet, en la nostra incansable societat de la hiperimitació, on la rivalitat mimètica situa en un mateix primer pla —el pla de la millor posa, del millor perfil— tots els àmbits de l’experiència humana, els cursis de professió comencen a ser cada cop més nombrosos, i ho són principalment perquè la societat, governants i poble, els distingeix i afavoreix. El que professa l’ofici sol invocar sovint la màgia de la poesia, perquè sap que pel sol fet d’al·ludir-hi ja es troba immergit en una aura de sensibilitat, i en les seves paraules es produeix el miracle de la repetició, de la perfecció del tòpic, que és un dels elements indispensables de la cursileria. A la premsa dels nostres dies, i molt més encara als mitjans audiovisuals, l’exaltació de la vena poètica inspira de vegades les plomes i les llengües de certs col·laboradors. Alguns són millors que altres, com passa sempre amb tot, però pocs arriben a posseir la mestria indiscutible de Pilar Rahola. “Sense saber com —diu a la columna que va publicar el dimarts 12 de novembre a La Vangardia a major glòria d’un programa que Jordi Basté va consagrar a la memòria de Miquel Martí i Pol—, tal vegada per un aniversari o un homenatge, o perquè sap com filtrar-se per les petites esquerdes de la vida, el fet és que a voltes la poesia atura el temps i exigeix el seu moment. Quan això passa la realitat es fa més amable i, com diria el vell lema parisenc, d’entre l’asfalt hi apareix el miracle d’una flor”. Lamento no poder oferir al lector la columna sencera, però en recomano la lectura completa. Només afegiré que la poesia “si canta a l’amor, és intensa; si canta a la lluita, és compromesa; si canta al dolor, és punyent, i sempre, si és bona, és bella”.

      Llegeixo l’article de Rahola a una coneguda meva, una dona de caràcter, amb menys paciència que jo per a aquesta classe de fenòmens, i em pregunta com és possible que una persona amb aquesta visió del món pugui colar-se, no per les petites esquerdes de la vida, com la poesia, sinó pels grans mitjans de comunicació de masses. Li responc que compleix en grau d’excel·lència tots els requisits que es demanen per a aquesta feina, i que a més a més és modesta, com ella mateixa ens revela en el text que acabem de llegir quan confessa que “si no fos molt cursi, diria que la poesia ens millora la vida”. La meva coneguda encara entén menys que la columnista formi part del Consell Assessor per a la Transició Nacional. “Doncs a mi em sembla idònia”, li dic. I em mira com si li volgués prendre el pèl.

Publicat dins de Català | 1 comentari

Impressionisme abstracte

(Article publicat a Crònica Global el 28-10-2013)

L’impressionisme abstracte és una tendència pictòrica contemporània sobre la qual no m’estendré en aquest article; el que sí que faré és abusar del terme per a propòsits diferents als de la crítica d’art, perquè em sembla que s’avé a la perfecció amb una actitud política que pretén erigir-se en fonament de la legitimitat democràtica i que consisteix a rebre determinades impressions dels fets —impressions adquirides per contagi social, per propaganda mediàtica—, assimilar-les sense cap interès per la precisió, i convertir-les a l’acte en meres abstraccions que s’acomoden a les ingrates formes i els foscos colors del recel, l’antipatia, la indignació, l’odi.

     Els llocs comuns de l’impressionisme abstracte són de la mateixa espècie que els prejudicis, però es perceben com a idees polítiques, i aquesta percepció els dóna carta de naturalesa. El famós psicolingüista nord-americà George Lakoff va posar marc a les obres de l’impressionisme abstracte: va anomenar justament frames (“marcs”) els espais mentals que crea aquest fenomen i, gràcies a l’èxit internacional de la versió popular de la seva teoria cognitiva —exposada en un llibret titulat No pensis en un elefant—, es va fer una fortuna. Ara bé, el doctor Lakoff —que a més va tenir la barra d’atribuir en exclusiva a la propaganda del Partit Republicà la pràctica de pertorbar les consciències dels ciutadans amb marcs de relacions mentals favorables a la seva causa— no va inventar res de nou; vuitanta anys abans que ell, Walter Lippmann ja havia descrit amb tot detall i sense la pedanteria cientifista que caracteritza la psicolingüística la naturalesa de l’opinió pública, que no pot consistir en res més —insistim-hi— que en associacions d’idees que per la seva mateixa abstracció no arriben mai a un grau de precisió suficient per ser posades en qüestió. Així ho exposa Lippmann en un passatge de la seva obra cabdal, L’opinió pública: “En molts afers de gran importància pública, i en altres de més personals, encara que en graus diferents segons el subjecte, els fils de la memòria i les emocions s’enreden. Com a resultat, una mateixa paraula pot connotar qualsevol nombre d’idees diferents: les emocions es desplacen de les imatges a les quals pertanyen a noms semblants als que els correspon a aquestes. A les zones de la nostra ment que no sotmetem mai a crítica, acomplim un amplíssim nombre d’associacions onomatopeiques, o basades en el contacte o la successió. També creem vincles emocionals vagues i convertim en màscares paraules que havien estat noms.”

       Així, per exemple, quan un tradicionalista escolta les paraules liberal o progressista, la seva ment navega a l’instant per terribles escenes de concupiscència i desordre moral, i quan un esquerranista escolta les paraules liberal o conservador ja només veu estafadors professionals, missaires i carques; i el dimoni de la ràbia acudeix immediatament a les consciències de tots dos per llançar-los a l’atac. El mateix li passa a un independentista català o basc quan sent la paraula espanyol, que en el seu marc mental conviu amb franquista, fatxa o feixista i amb tota mena de boirosos estereotips negatius; a un lluitador antisistema quan sent les paraules transgènic o farmacèutica, o a una feminista radical quan sent la paraula home, termes que no vulguin saber amb què poden arribar a conviure en els marcs mentals corresponents. En fi, el lector pot posar tots els exemples que desitgi; el mecanisme, per descomptat, és idèntic en totes les ideologies que admeten una ràpida vulgarització, i els marcs no es limiten a contenir paraules; també inclouen, encara amb més eficàcia, fantasmes més desdibuixats que les paraules i que precisament per això mouen amb més eficàcia al fanatisme.

     De tot el que acabo d’exposar es desprèn que, com més simple és una idea, més fàcilment prospera, i que en l’actual societat de la hiperimitació, en la qual —gràcies als grans progressos tecnològics que hem conegut a les últimes dècades— tot es difon a la velocitat del llamp, l’èxit beneeix el que és capaç de posar en circulació les abstraccions més ben dissenyades per ser assimilades còmodament i per generar una ira immediata en els seus receptors. El polític de vocació populista sap tan bé com cert personatge d’un relat d’Adolfo Bioy Casares del qual ara no recordo el títol que “la gente a nada quiere tanto como a sus odios”. I si sap això, també sap que el seu futur polític depèn fonamentalment de la provisió d’aquests odis.

     L’angoixós creixement del Front Nacional que auguren els sondejos a França, per exemple, no pot respondre a res més que a una hàbil gestió de l’opinió pública. No és casual, per descomptat, que tingui lloc en temps d’aguda crisi; la xenofòbia és un sentiment latent a tota l’espècie humana i sens dubte s’incrementa quan la situació social genera por, però no s’obriria pas en forma d’oferta política si no hi hagués una clara voluntat de substituir el raonament per l’impressionisme abstracte. L’auge de l’extrema dreta és la tendència més greu de totes les que es poden observar en aquests moments a Europa, principalment perquè contradiu de manera frontal els principis que van fer néixer la Unió i perquè els europeus no podem contemplar com si no fos cosa nostra l’aparició d’un nou feixisme al continent. Ara bé, abans del feixisme es presenta sempre el populisme, que és —ho ha estat sempre en totes les catàstrofes de la història recent— el principi actiu dels moviments totalitaris, i no sembla pas que ningú a Europa —i encara menys a Espanya— vulgui adonar-se de com, al principi a poc a poc i després cada cop més de pressa, va tornant sobre els seus passos, per l’esquerra i per la dreta, l’esperpèntic fantasma del populisme, carregat amb tot l’arsenal del seu impressionisme abstracte i disposat com sempre a salvar pobles i nacions.

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Aspiracions regionals

(Article publicat a Crònica Global l’1-10-2013)

¿Com es pot controlar el ramat si no és per mitjà de les seves emocions? ¿On s’ha vist mai una massa lògica?(William Faulkner)

En un article publicat a El Mundo el mes de juliol passat amb el títol «El olvidado Salvador Espriu», l’escriptor madrileny Luis Antonio de Villena parlava de la seva relació personal amb l’obra de l’autor de La pell de brau; del que va significar aquesta obra a tot Espanya durant la dècada dels 60 i de l’escandalosa manipulació de què és objecte aquest any del centenari del poeta. “Esto era Espriu —afirma De Villena—: un hombre culto, sobrio, moderado. Muy lejos de la Cataluña radical de hoy”. I em sembla que els adjectius amb què defineix la personalitat d’Espriu ofereixen un magnífic punt de contrast per descriure amb exactitud l’indubtable declivi de la societat catalana: la cultura, la sobrietat i la moderació són tres qualitats essencials que la Catalunya d’avui —la Catalunya dels polítics que dirigeixen les masses amb la força de la propaganda, i la de les masses que els segueixen a cegues pensant-se que les idees que promouen a crits han brotat de les seves consciències— ni practica, ni ambiciona, ni coneix. No és estrany que sigui així en un temps en què la voluntat del poble —el protagonisme de les masses ensinistrades— es presenta com el moll de l’os de la democràcia.

            Entesa en el sentit clàssic de cultiu de l’esperit, la cultura no ha exercit mai ni aquí ni enlloc del món una força d’atracció capaç de mitigar l’embat de les emocions populars i el deliri esportiu, però almenys hi havia una retòrica oficial que procurava fer creure el contrari. A la Catalunya de les últimes dècades els esforços oficials s’han dirigit de manera preferent a la promoció de la gresca i el folklore com a instruments privilegiats de l’autoelogi grupal —rivalitzant d’aquesta manera amb la literatura que, fora de molt notables excepcions, ja fa temps que s’aplica a objectius similars—.  L’orgull pel propi folklore sempre ha estat una característica regional en el sentit més localista de la paraula, i no deixa de resultar doncs una mica xocant que, com més nacionals ens volen fer els polítics governants i el voluntariat social que els desbrossa el camí, més intensa sigui la passió folkòrica. En tenim un exemple molt notori en l’estrany fenomen dels castellers, que en un període d’uns vint o trenta anys, i gràcies a una intensa operació de subvencions i propaganda, ha passat de ser una curiosa peculiaritat del Camp de Tarragona a ser una de les més conspícues tradicions de la Nació catalana. I no una de qualsevol, sinó una que aspira a donar lliçons morals a tot l’orbe planetari: un poble que, a força de construir torres humanes, mostra fins on pot arribar l’esforç col·lectiu, l’esprit de corps, ha de constituir un exemple de primer ordre per a la resta de la humanitat. De fet, la conversió del folklore i de l’esport en paradigmes morals —pensin en el que s’ha arribat a dir de la sardana; pensin en el que s’ha arribat a dir dels valors de l’entrenador Guardiola— és una de les característiques més prominents del populisme catalanista. L’individu que s’ha deixat dominar per aquesta retòrica es passeja pel món amb el convenciment que per practicar les virtuts cíviques no cal res més que fer vida catalana. Un dia de Reis —si em permeten que ho il·lustri amb una anècdota personal— vaig anar a la pastisseria de la cantonada a comprar el tortell tradicional. M’hi trobo un conegut que em saluda somrient i em diu amb aires de plena satisfacció: “Veig que vostè també compra el tortell. Aquesta voluntat de mantenir les tradicions pròpies demostra el sentit de civisme dels catalans.”

            Al mateix temps que els dirigents nacionals fomentaven l’autisme moral mitjançant la sacralització dels costums tradicionals, el folklore i l’esport, renunciaven a fer de la llengua catalana un autèntic instrument de cultura. És evident que, per als nacionalistes, la llengua no és res més que un aglutinador de consciències, com el folklore i l’esport, o un instrument per atiar falses confrontacions, com l’espoli fiscal o la jaculatòria del 1714. Trenta anys després de la immersió lingüística i de l’explosió mediàtica de la premsa, la ràdio i la televisió en català, la llengua es troba en l’estat més llastimós de tota la seva història. I no parlo només del desconeixement profund del català que mostren els escolars; també em refereixo als textos que emet l’administració, a la inconcebible redacció de l’últim Estatut, a una part molt important de les obres literàries que es publiquen. Decididament, la llengua catalana no sembla que desperti el més petit interès ni dels apòstols de la nació lliure ni del poble que li agita les estelades.

            Encara que sembli una contradicció in terminis hi va haver una època en què el catalanisme no aspirava a la moral d’identitat, sinó a la moral de perfecció. La primera és objecte del nacionalisme; la segona, de la cultura. Luis Antonio de Villena, al mateix article sobre Espriu que he citat al començament d’aquestes línies, es refereix a Carles Riba com “el mejor poeta catalán de todo el siglo XX”. Qualsevol persona que conegui a fons la literatura catalana i conegui també la tradició poètica europea, no pot deixar de reconèixer que l’asseveració de  De Villena no és exagerada, i encara hi podríem afegir que l’obra de Riba —la seva obra poètica, però també la seva obra crítica i les traduccions dels clàssics grecs i dels poetes moderns— no destaca tan sols per damunt de la dels altres poetes catalans del XX, sinó que també ocupa un lloc important a la tradició europea. La generació intel·lectual de Riba entén que la primera obligació del catalanisme és el cultiu de les arts i del pensament en un grau d’excel·lència, l’elevació moral i cultural de la societat catalana. Es pot compartir o no el projecte polític del noucentisme, que és un moviment de clara projecció nacionalista, però la seva profunda ambició humanística l’havia d’abocar per força a l’universalisme, perquè també és un moviment regeneracionista, inequívocament contrari al radicalisme i la vulgaritat que impregnen fins a la nàusea el rostre actual del nacionalisme.

            Molts dels llibres de Riba —la poesia del qual no es presta gens a la consigna— ja fa molts anys que estan descatalogats.

 

Publicat dins de Català | 1 comentari

Des de la finestra

(Article publicat a Crònica Global el 19-09-2013)

Veient, des de la finestra de casa, les estelades que pengen de les finestres dels veïns, de veïns que no havien tingut mai l’acudit de penjar-ne, he pensat que el que se’m presentava davant dels ulls eren els estendards d’un fenomen mimètic a gran escala, d’un d’aquells fenòmens que, com determinats cossos celestes, no s’observen més que una o dues vegades a la vida. De fet, ja fa molt de temps que ho penso —no cal ser gaire perspicaç per arribar a una conclusió tan òbvia com aquesta—, però una cosa és pensar-ho i l’altra és contemplar-ho des de la finestra.

            S’ha insistit una i altra vegada que el moviment secessionista que absorbeix des de fa un any tota l’atenció política i mediàtica de Catalunya ha sorgit d’un poble madur i conscient que, de manera inopinada, ha passat la mà per la cara als seus dubtosos representants. Ho han proclamat, en primer terme, els més interessats a presentar-ho així —els dubtosos representants i els periodistes que els serveixen amb admirable fidelitat—, però a la divulgació del mite també s’hi han apuntat amb la mateixa convicció els que sempre tendeixen a guardar mitja distància, i fins i tot alguns dels que es declaren obertament contraris a la separació. Com si l’escandalosa propaganda diària dels mitjans públics i dels mitjans intervinguts pel govern de la Generalitat —gairebé tots els que es generen a Catalunya— no hi hagués tingut res a veure. Creure que un moviment com aquest pot sortir espontàniament de l’opinió pública equival a creure que els centenars de milers de persones que es manifesten a favor de la independència —nens inclosos, que per alguna cosa els hi compten— tenen una formació suficient en teoria política, història, dret i economia, i accés a les dades necessàries per adquirir un criteri propi i arribar personalment a la conclusió que Catalunya no pot continuar formant part d’Espanya. L’única explicació alternativa que s’ofereix a aquesta rara creença és el mimetisme de masses.

            Aquest últim any, els que no veiem exactament les coses com la gran majoria del poble català, els que —en paraules d’un tertulià afecte al règim— hem de ser considerats uns extravagants, hem tingut ocasió de parlar sovint amb familiars, amics i coneguts que han abraçat de cop i volta la causa secessionista, i hem sentit com ens deien que ells no tenien res en contra dels espanyols però que els volien de veïns, que ells no eren independentistes però els hi han fet tornar, que ara ja no hi ha cap més solució que anar-se’n d’Espanya, que cada vegada que el ministre Wert obre la boca crea milers de nous independentistes, i que amb la independència —gràcies a la recuperació dels diners que ens roben— sortirem ràpidament de la crisi. Deixen anar seguides totes aquestes coses i tots les diuen amb la mateixa entonació i amb la mateixa cara, i semblen convençuts d’haver arribat a tals conclusions amb la seva pròpia capacitat de reflexió. I si, en el curs de la conversa, se’ns acudeix dir que el castellà també és llengua de Catalunya, ens contesten que sí, sens dubte, com també ho són l’anglès, el xinès i l’urdú. De vegades poden dir també el romanès o el rus, però l’urdú no se’l descuiden mai.

            Com que algunes de les persones que reciten aquestes lletanies han demostrat en el passat que eren cultes, intel·ligents i honestes, tot convida a pensar que el mimetisme afecta en un mateix grau les ments obtuses i les agudes; que, quan troba les condicions adequades per exercir la seva tirania sense obstacles ni límits, concentra tal potència energètica en les poques neurones que posa en funcionament, que les altres s’apaguen de cop com passava antigament amb certs aparells que, acaparant quasi tota l’electricitat disponible en un edifici, feien baixar la intensitat de les bombetes de les cases fins a deixar-les en la mínima incandescència. Consistint l’estat mimètic en una suspensió total o parcial de la consciència, l’imitador no reconeix mai la seva condició:  l’adolescent presumida que calca tots els moviments de les actrius de les sèries juvenils americanes no estarà mai disposada a admetre la procedència dels seus tics facials, les seves gesticulacions i els seus tons de veu; l’arrogant conseller de la Presidència que calca tots els moviments del president de la Generalitat no estarà mai disposat a admetre la procedència dels seus tics facials, les seves gesticulacions i els seus tons de veu. De la mateixa manera, els que repeteixen totes i cada una de les consignes que senten per la ràdio i la televisió —la imitació d’idees no és diferent de la imitació de cares i posats— es pensen que s’han format una opinió pròpia.

            Si bé la imitació esclavitza amb la mateixa força persones de totes les edats, és evident que la infància —no posseint encara cap dels recursos que pot inventar un adult per oposar-hi una certa resistència— és la que s’hi mostra més vulnerable. Abocar els nens a la imitació de les penoses elucubracions dels adults s’hauria, doncs, de considerar a tots els efectes una forma de perversió de menors. Poques coses em semblen tan moralment reprobables com l’actitud d’aquests pares que es manifesten amb els seus fillets a coll o agafats de la mà i que a sobre ho fan amb la cara d’orgull humanitari del que ve de repartir almoines entre els pobres. L’11 de Setembre passat les càmeres d’una televisió van enfocar una nena d’uns deu anys que participava a la cadena humana. La periodista que cobria la informació li va preguntar per què hi havia anat. “Perquè ens tornin els quartos”, va respondre la nena. Entre fer que una criatura digui una cosa com aquesta o fer-la pujar a un escenari pintada i vestida com una cabaretera no hi ha una gran diferència moral.

            L’endemà, la consellera d’Educació va dir que l’escola ha de donar sentit de pertinença. No sé quins llibres ha llegit la consellera, però aquesta és  l’última cosa que l’escola liberal —destinada pels seus fundadors a desenvolupar el pensament crític— es pot arribar a permetre.

Publicat dins de Català | 7 comentaris